Societat 08/01/2020

La sacralitat de parlar

Una col·lecció dirigida als adolescents recull discursos inspiradors sobre temes actuals

Dídac P. Lagarriga
4 min
Una il.lustració d'un dels llibres de Severn Cullis-Suzuki

BARCELONAQuan un noi de 29 anys, el fins llavors desconegut Edward Snowden, va decidir denunciar el govern dels Estats Units per l'espionatge massiu als ciutadans amb l'excusa de la seguretat, el primer que va fer va ser contactar amb un periodista de The Guardian i amb la realitzadora Laura Poitras, que en va crear el premiat documental Citizenfour . Aquí hi podem veure una de les primeres converses que tenen els tres sobre com procedir a desvelar una informació tan important com secreta. Snowden els adverteix que no vol que es comenci parlant d'ell, ja que la premsa té la tendència a centrar-se en les persones i deixar de banda el missatge. És l'estratègia de la distracció. En un món on tot tendeix a l'espectacle, on la informació corre el risc de convertir-se en un producte comercial més, la crítica de Snowden la trobem cada vegada que emergeix a l'escenari global un discurs punyent i necessari. El cas de la jove ecologista Greta Thunberg n'és l'últim exemple.

L'espectacle no llueix sense personalismes, el mercat no roda prou ràpid sense influencers. Què es diu o es deixa de dir no és tan important, al cap i a la fi –sembla– les paraules se les emporta el vent, el que compta és l'individu que hi ha al darrere, herois efímers en els quals furgar en les seves contradiccions i complexitats. L'arena política deu ser, probablement, on el valor de la paraula queda més malmès. Discursos que només busquen rèdits electorals, enaltiment d'egos, mesquins atacs a l'oposició.

Discursos inspiradors

En aquest context, reivindicar els discursos transformadors, els que no se centren en les persones que els emeten, sinó que tornen a posar al centre el valor sagrat de la paraula, és una tasca ingent i necessària. I si, a més, aquesta recuperació del discurs com a eina d'inspiració i transformació social es fa pensant en els adolescents i joves, la iniciativa és més que lloable. Amb aquest objectiu neix la col·lecció de llibres Akiparla, ideada per l'editAkiaraInês CastelBrancoestinada especialment a adolescents en un format cuidat i atractiu en edició bilingüe (amb la versió original anglesa al costat de la seva traducció al català). Els discursos s'acompanyen d'il·lustracions, “metàfores gràfiques –com explica CastelBranco– que ajuden a assaborir el text paràgraf per paràgraf”. Cada llibre es completa, a més, amb un altre escrit en què una persona experta en aquell camp analitza les claus del discurs i explica la figura de l’autor o autora, el context i les seves implicacions actuals.

De moment hi ha quatre títols publicats que toquen els àmbits de l'ecologia, els drets humans i la justícia social: Malala Yousafzai (La meva història és la història de moltes nenes, que és el discurs d’acceptació del premi Nobel de la pau 2014 que va rebre als 17 anys, amb les il·lustracions de Yael Frankel i els comentaris de Clara Fons Duocastella, sociòloga especialitzada en diversitat religiosa); Si’ahl (Cada part d’aquesta terra és sagrada per al meu poble, discurs del líder indígena de l'any 1854 amb il·lustracions de Neus Caamaño i el comentari del filòsof especialista en ciència i ecologia Jordi Pigem, que explica l’oralitat dels pobles indígenes i la seva manera de viure l’espiritualitat i l’ecologia); Severn Cullis-Suzuki (Feu que les vostres accions reflecteixin les vostres paraules, el breu discurs d’una nena canadenca de 12 anys a la Cimera de la Terra de Rio de Janeiro del 1992, comentat pel geòleg, naturalista i escriptor Àlex Nogués i amb les il·lustracions d’Ana Suárez) i, finalment, José Mujica (Soc del Sud, vinc del Sud, discurs a l’Assemblea General de Nacions Unides, amb les il·lustracions de Guridi i el comentari final de l'exdiputada del Parlament de Catalunya Dolors Camats, que parla dels desequilibris Nord/Sud, la globalització, el consumisme, i la llibertat i el goig que neixen d’una vida més senzilla).

L'oralitat al centre

A la docència es diu que una de les dificultats pedagògiques més evidents és transmetre l'art de saber parlar. Enllaçar idees, recórrer al cor i no només a la ment, sincerar-se sense perdre's, parlar escoltant. L'escriptor Jacques Lusseyran (1924-1971) va deixar escrit: “Parlar és una acció solemne, un acte sagrat. No són les paraules les que considero sagrades –les pobres són sempre mesquines, falses i verdaderes alhora–, sinó l'acte de pronunciar i posar en comunió els mots en presència d'algú, amb la intenció que siguin escoltats. El fals orador pensa en ell mateix –en els seus mèrits, els seus coneixements, els seus encants–, i li manca la paraula activa. L'orador vertader sap que els mots que diu no compten massa i que la seva persona tampoc. Tot el treball consisteix a fer brollar els mots de dins de si mateix. Mostrar que les paraules no ens pertanyen, que estan vives. El discurs és una participació a la vida. El que compta és l'atmosfera de claredat que és capaç d'establir conscientment en ell mateix al moment de parlar. Llavors, a través de l'espai depurat, les idees passen”.

En una edat en què els adolescents es comencen a interessar pels problemes del món, volíem oferir discursos impactants de persones valentes que han denunciat injustícies i ho han donat tot per canviar el món. Aquests podrien ser els seus influencers, capaços de mostrar-los com tots podem marcar la diferència, si volem”

stats