ENTREVISTA
Societat 02/05/2018

“Abans que periodistes som persones, també a la guerra”

Fotògraf i vídeoperiodista de guerra, Ricardo García Vilanova treballa per explicar què li passa a la població civil

Cristina Ros
4 min
Arribat de Síria i a punt de tornar-hi, Ricard Garcia Vilanova  ha participat amb una ponència al Formentera Fotogràfica.

Fa poc que va arribar de Síria i aquest cap de setmana se n’hi torna, tot i que primer anirà a Bagdad per captar i difondre les imatges de les eleccions iraquianes. Ricard Garcia Vilanova (Barcelona, 1971), fotògraf i videoperiodista freelance, fa més de sis anys que segueix l’ascens i la caiguda de l’Estat Islàmic. Entre el setembre del 2013 i el març del 2014 va estar segrestat per l’EI. No en parla, no ha volgut convertir-se en notícia. “És part de la feina, no té cap més importància”, diu. Garcia Vilanova, més que a primera línia de guerra, treballa al punt zero. Els seus relats en imatges de les guerres -Síria, abans Líbia o l’Afganistan, entre d’altres- són publicats pels mitjans amb més difusió: CNN, Al-Jazira, The New York Times, Washington Post, The Guardian o Der Spiegel. I no només això. Guardonat amb molts premis internacionals, a Garcia Vilanova el trobem com a ponent al festival Formentera Fotogràfica. Ha parlat de fotoperiodisme de guerra i d’ètica professional. No dona lliçons morals.

Què el porta a tornar sempre a la primera línia de guerra, malgrat tot?

Sempre havia volgut ser fotoperiodista de guerra per donar-la a conèixer des de la perspectiva de la població civil. Diu “malgrat tot”. Miri, si vaig a la guerra per explicar el que passa, és per vocació. No m’hi obliga ningú. Assumeixo el que hi ha, el que hi trobo i el que pugui passar. Sovint em recorden que hi moren periodistes. Jo sempre penso que amb els milers i milers de persones que hi moren, ¿com vol que no morin periodistes? És part de la feina i ho tinc assumit, no té cap més importància. No és el periodista qui ha de ser notícia, ni cal que expliqui si pateix, sinó com pateix la població civil del territori en guerra.

Hem pogut veure vídeos i fotos seves que demostren que, més que a primera línia, hi entra a dins.

Per explicar el que passa realment necessito ser-hi a prop, molt a prop. Millor a dins, si puc. No em serveix mantenir-me’n allunyat, no crec en els teleobjectius i altres eines per l’estil. Has d’aconseguir estar amb ells, perquè et tinguin com un element més, algú que no els molesta i que veuen necessari. I això es fa invertint-hi temps. Sovint també diners, però sobretot temps. No crec en el turisme de guerra, ni en el periodisme de paracaigudes. A un territori en guerra no s’hi arriba i se’n desapareix com per art de màgia. El principal problema en la nostra feina no és fer les fotos, sinó saber arribar al lloc per fer fotos o vídeos. I t’has de guanyar el respecte de les persones que fotografies.

Ha posat l’accent sobre la població civil del territori en guerra. Quina perspectiva li ha donat?

Tot i que no hi ha una guerra igual que una altra, el cert és que a les guerres no hi ha zones grises, tot és blanc i negre. I els que en paguen el preu són sempre els civils. La població només té tres opcions: morir, marxar si pot, o lluitar. Les guerres desperten els millors i els pitjors instints, i quasi tot passa per l’instint de supervivència. Al nostre entorn de confort, l’instint de supervivència és tenir pasta per pagar-te el cotxe, bon menjar i un viatge a Cancun. L’instint en una zona en guerra és el de la supervivència, sobreviure a qualsevol preu.

Segur que li han preguntat moltes vegades si, davant una víctima, dubta si socórrer-la o fer la foto.

Sí, i no sé si em fa gràcia o una mica de ràbia. Abans que periodistes som persones, també a la guerra. Mai faria una foto que no volgués que em fessin a mi. Dit això, jo no tinc coneixements de socorrisme; cadascú ha de fer el que sap fer, sense interferir en tasques que són prioritàries, com l’auxili a la víctima.

Parla d’empatia. En veu arreu?

Funcionem per empatia, però sobretot amb els nostres i l’entorn més proper. Aquí parlem d’Estat Islàmic perquè hi ha atemptats prop de casa; parlem de refugiats perquè arriben a les nostres costes. Tenim una doble moral bastant decebedora. Els mitjans poden publicar la imatge d’un nen sirià mort, però quan es van publicar les imatges de la Rambla just després de l’atemptat de l’agost passat, tot i que les víctimes es veien de lluny i no se’ls reconeixia, es va muntar un cristo. Som empàtics amb els nostres, i distingim morts de primera, de segona i de tercera.

Com és, per a vostè, una bona foto de guerra?

El que fa que la foto tingui valor i que es distingeixi entre la saturació d’imatges que tenim són el moment en què la fas, que ha de tenir força; la informació que conté, i també la composició, que és la que t’aportarà alguna cosa que altres imatges no aporten. Els fotoperiodistes som transmissors de les imatges del que passa en un conflicte. La nostra missió és que la imatge arribi a l’espectador i la recordi.

Avui tothom porta un mòbil i fa fotos. ¿Com influeix això en el fotoperiodisme?

D’uns anys ençà faig vídeo i alhora fotografio. Però bàsicament visc del vídeo, que no en pot fer tothom. Del fotoperiodisme avui no se’n pot viure. Que qualsevol faci fotos porta certs problemes: qui és dins el conflicte no té mai una posició objectiva; tampoc sol ser fotoperiodista i no està format per explicar una història. En favor de la immediatesa, s’està devaluant molt la fotografia com a document.

stats