La feina en negre dels repartidors sense papers: “Els caps em paguen en un sobre i es queden amb part del meu sou”
Les persones en situació irregular han trobat en la missatgeria una manera de subsistir que els obliga a acceptar condicions laborals precàries
PalmaÉs dilluns i el dia ha tingut una part positiva i una de negativa per a Álex: ha pogut trobar obert el supermercat del seu barri –normalment arriba a ca seva quan ja ha tancat–, però a penes ha guanyat 25 euros per gairebé dotze hores al carrer repartint paquets. “És el dia més fluix de la setmana”, certifica. Al matí va a un local a Palma on ordena les capses, com faria qualsevol carter.
Quan va decidir emigrar a Espanya des de Llatinoamèrica, els seus coneguts li van dir que podria sobreviure amb aquesta feina. Ningú li reclamaria la documentació. Es guanyaria el pa sense papers, però necessitaria una bicicleta elèctrica per cobrir les distàncies. Tot d'una en arribar, hi va invertir els seus estalvis: 1.400 euros.
Álex té el casc de Glovo –la plataforma més famosa de lliurament de menjar i productes– i col·loca els paquets en una maleta de Glovo. Li paguen en mà. “Sí, senyor, en un sobre”, assegura. El tracte és un euro per paquet lliurat. El mes passat, de les seves anotacions precises, es desprenia que n’havia repartit 1.000, però en el sobre faltaven 200 euros. “Jo pas tot el que repartesc en una aplicació. Ells tenen un registre, igual que jo, però, a l’hora de cobrar, toca acotar el cap perquè et diuen que, si no t’agrada, et cerquis una altra feina. O directament et recorden que on la trobaràs si no tens papers”, explica. Segons el seu relat, treballa amb unes 40 persones repartint en el centre de Palma, amb rutes establertes. “La immensa majoria és llatinoamericana i tots estam en situació irregular”, assevera.
Sanció del govern espanyol
El repartiment de paqueteria i menjar s’ha convertit en una manera de subsistir dels immigrants sense papers, exposats a unes condicions laborals precàries com les que descriu Álex. De fet, el govern espanyol –a través d’Estrangeria– ha imposat una sanció de 847.640 euros a la multinacional Glovo per tenir treballant a Sevilla 64 estrangers que mancaven de l’autorització de residència i feina a Espanya. La infracció va ser detectada durant una inspecció laboral i està qualificada de “molt greu” per la Llei de l’estrangeria. L’ARA Balears va contactar amb Glovo per esbrinar si els missatgers de paqueteria on està Álex eren o no treballadors de l’empresa, o formaven part d’una subcontracta en la qual haguessin delegat el servei. Ni ho van confirmar ni ho van negar. Tampoc han facilitat la xifra de treballadors de la multinacional ni cap dada d’empreses subsidiàries amb les quals operen a les Illes.
“El problema de les subcontractes és que no saps quantes n’hi ha. Nosaltres no sabem si són deu o cent, i no tenim manera d’esbrinar-ho”, reconeix el portaveu sindical de la Confederació General del Treball (CGT) a Glovo, Javier Pérez.
La multinacional, fiscalitzada per la Justícia i el govern espanyol, va prometre contractar a partir de l’1 de juliol els també anomenats “riders”, per posar fi a un model de negoci basat en els falsos autònoms. De fet, una pràctica estesa fins ara ha estat el lloguer de comptes que identificaven els repartidors a persones en situació irregular que no poden treballar de manera legal. Abans les anunciaven a les xarxes socials. Ara és més freqüent tancar l’acord per recomanació o intermediació d’algú. Álex assegura que paga al propietari del compte 350 euros mensuals i es queda amb la resta del salari. Oficialment, la relació laboral de l’empresa és amb el titular. Fa un temps, Glovo va implantar un sistema d’identificació facial per assegurar-se que qui treballava per a l’empresa n'era el propietari, però va deixar de fer-ho. “Ja no existeix aquest control per evitar la suplantació. L’empresa el va implementar únicament per cobrir-se l’esquena davant Inspecció de Treball, per poder dir que tenia un sistema de vigilància enfront del fenomen del lloguer de comptes, però hi havia maneres d’esquivar-lo. L’amo es connectava per a la foto, sortia del compte, entrava el que la tenia llogada i llest. Glovo mai no ha tingut una política de tancar comptes llogats. Mirava cap a un altre costat. Li ha convingut perquè els repartidors autònoms legals no volien treballar amb aquestes condicions a l’empresa. No hi guanyaven prou i l’única mà d’obra disposada a acceptar això eren les persones sense papers”, revela Pérez.
L’advocat expert en dret laboral, José Manuel Raya, coincideix en l’anàlisi del sindicat. “Glovo sempre ha funcionat de manera molt salvatge. Són conscients de la situació. Tenen tot el control, però el perden perquè no volen exercir-lo. És un colador d’economia submergida, a més, difícil de detectar. El seu model de negoci és la precarietat; una empresa de paqueteria que s’aprofita perquè no paga els salaris del ram”, assegura. Segons l’expert, la llei rider va obligar l’empresa a fer ajustaments perquè, abans que el govern espanyol legislàs per protegir els drets dels treballadors, “no tenia ningú en règim general”. Segons Raya, l’estratègia és “anar adaptant el model de negoci” sense que importin les demandes. “Les lluiten judicialment, però, mentrestant, continuen guanyant doblers. Si entren en un sistema legal, no és rendible. Per això, crec que acabaran tancant a Espanya”. L’advocat no dubta que la plantilla funciona com un treballador contractat. “Les comandes, els clients, els preus i els mitjans de producció són de Glovo. Per tant, són treballadors per compte d’altri. Hi ha control i direcció empresarial”, argumenta.
Edwyn reparteix menjar de Glovo en patinet. Està en situació irregular i va arribar a Espanya amb el contacte per llogar un compte ja des del seu país natal. Paga 400 euros al propietari per ell. El sou establert és el salari mínim interprofessional, per almenys 24 comandes repartides al dia. A partir d’aquí, rep tres euros extra per cadascuna. Entre això i les propines, pot facturar 2.000 euros al mes, als quals cal descomptar el lloguer del compte i la meitat dels 700 que paga per una habitació que comparteix amb el seu germà. “Jo maneig el compte encara que no sigui meu”, reconeix, mentre es col·loca el casc per lliurar una comanda de menjar ràpid. “Assumesc que tothom treu doblers de nosaltres, però qualsevol cosa és millor que continuar vivint al meu país”, confessa.
Els números d’Álex no surten com els d’Edwyn. Amb els paquets no rep propines. A penes li queda res, no ja per viure, sinó per menjar, després que els seus ocupadors s’apropiïn d’un 20% dels seus guanys. “Fa ràbia, perquè qui està al sol i sota la pluja som jo, però som conscient que som a un altre país de manera irregular, i toca callar. Fan amb nosaltres el que volen. Cerquen el seu benefici, però, com estam en negre, no els importam. Ningú m’impedeix aturar i menjar, però sé que, si atur, no entra plata. No menj en tot el dia. Bec molta aigua per no deshidratar-me i ompl la botella en les fonts públiques, perquè els 80 cèntims que em costaria comprar-la cada dia és molt per mi a final de mes. Acabes exhaust de cansament i de pensar la teva vida en paquets lliurats”, confessa. Sopa en arribar a casa i també és la primera vegada que orina des que s’aixeca. “He demanat a bars per entrar al bany i m’han dit que no. Tampoc em puc permetre consumir res. Així que em toca esperar”, afegeix.
De la furgoneta al patinet
Sebastián treballava per al govern al seu país natal. El van empresonar tres mesos per negar-se a complir una ordre que afectava la integritat d’un menor. Va decidir emigrar amb la seva família. En el patinet, duu una maleta de Glovo plena de paquets d’AliExpress, el gegant xinès de comerç electrònic. “No faig feina per a Glovo. Només la vaig comprar perquè és molt pràctica per a les capses”, revela. Els seus ocupadors venen cada matí amb una furgoneta i li descarreguen el que ha de repartir. Edwyn no té papers, ni contracte, ni sap per a qui treballa. El contacte, com en tants altres casos, li va arribar per un conegut. Com Álex, el pagament és d’un euro per repartiment. Té assignat un codi postal i acaba quan tots els compradors reben la seva comanda. “La vida és dura, però no pitjor que al meu país. He d’alimentar els meus fills i ningú em contractarà. És l’única manera de sobreviure fins que pugui sol·licitar un permís de residència per arrelament. No hi ha res més a aguantar i donar gràcies a Déu”, resumeix, abans de pujar al patinet i serpentejar, sota el sol, entre cotxes i turistes.
