El PSC juga amb foc

Rafael Campalans es va fer famós per dues coses: per la cèlebre sentència "La política és pedagogia" i per haver trencat amb el PSOE per crear un socialisme català, la Unió Socialista de Catalunya (1923). La seva mort prematura i accidental deu anys després, a la platja de Torredembarra, va privar el país, i les esquerres catalanes, d'un polític sòlid en un moment tan complex com l'actual, però encara més convuls. Ara que el socialisme català no passa pels seus millors moments, paga la pena recordar aquell enginyer, fill de menestrals, format a Barcelona, Lovaina i Charlottenburg, que va col·laborar amb Prat de la Riba a la Mancomunitat i amb Macià a la Generalitat.

El socialisme català necessita com l'aire que respira un Campalans -o un Josep Pallach, que a la Transició va fer de Campalans i que malauradament també va morir de forma sobtada i prematura el 1977-. El necessita com l'aire que respira perquè aquest aire, avui, a Catalunya, és desacomplexadament sobiranista. El PSC, que fins ara ha representat l'esquerra majoritària catalanista, no pot ignorar aquest canvi de rumb. Un milió i mig de persones al carrer cridant independència, sense respondre a consignes de partit, són molta gent. Molta. La proposta feta ahir pel director de la Fundació Campalans, Albert Aixalà, perquè el PSC assumeixi que ha de defensar la unió amb Espanya encara que sigui en contra del sentiment actual del catalanisme popular, a més d'anar contra l'esperit de Campalans, suposa arriscar-se a caure en la marginalitat. El PSC està jugant amb la seva història i amb la seva gent. Està jugant amb foc.