‘Pressing catch’ al Vicente Calderón

No és pas cap novetat que un derbi entre l’Atlètic de Madrid i el Reial Madrid sigui calent. Que hi hagi tensió més enllà del terreny de joc i que en els noranta minuts de partit hi hagi futbol i polèmica. Però ahir van dur aquesta situació a l’extrem: els rivals ciutadans van estar més minuts pendents de l’àrbitre que de la pilota, fins al punt de simular faltes i protestar totes i cadascuna de les decisions d’un Delgado Ferreiro que va ser l’ase dels cops dels matalassers per no xiular un clar penal de Sergio Ramos a Diego Costa al tram inicial, i pel criteri a l’hora de repartir targetes.

De totes maneres, l’àrbitre no va ser responsable del 2-2 final entre matalassers i merengues. I la prova d’això és que el marcador tan sols es va moure quan els dos equips es van oblidar del xiulet del col·legiat i van centrar tota l’atenció en la pilota. És a dir, just al començament i especialment els últims minuts de la primera i la segona part.

Va ser un partit excessivament tens. A la rivalitat habitual s’hi va sumar la igualtat dels dos equips a la Lliga i tot plegat amanit pels últims precedents entre uns i altres, sobretot la final de Copa i el partit de la primera volta -amb victòria matalassera- i les semifinals de Copa d’ara fa poques setmanes -amb triomf blanc en tots dos partits.

Ahir el marcador es va moure al minut dos, amb un Madrid molt més serè que el seu rival. Benzema va quedar-se tot sol a l’àrea petita i va poder rematar a plaer una centrada al fons de la xarxa. Un gol que va fer aparèixer els fantasmes de sempre al Calderón i aquest ambient negatiu es va apoderar dels jugadors locals, que es van posar molt nerviosos de seguida i van carregar contra l’àrbitre, començant a simular faltes i anant al xoc amb més força que la permesa. La tensió va anar pujant al Calderón, sobretot al minut deu amb el penal no xiulat a Diego Costa. El partit era ideal per a un Madrid que no es complicava la vida i que decidia córrer el mínim risc possible al darrere. Al mínim dubte, pilotada endavant.

Reacció matalassera insuficient

Van ser uns minuts d’exageració màxima de faltes, com als combats simulats de pressing catch, on a cada contacte sembla que hi hagi fractura òssia. Curiosament, el Reial Madrid va entrar en aquest joc, quan no li convenia, i això va fer que es comencés a trobar incòmode a la gespa. Mentre els blancs miraven l’àrbitre, l’Atlètic s’asserenava i començava a moure l’esfèrica amb criteri. Per això, Koke es va poder quedar sol a l’àrea al minut 27, i Gabi va poder xutar sense oposició, des de trenta metres, al límit del descans.

Els equips no es van calmar del tot als vestidors i el joc es va reprendre amb més polèmica per les decisions arbitrals. El polvorí es va tornar a omplir i va esclatar a l’equador de la represa, amb una falta no xiulada a Diego Costa i l’autoexpulsió del Mono Burgos, que es va menjar l’àrbitre protestant de manera massa exagerada una acció poc més que discutible.

El segon entrenador matalasser se’n va anar al carrer, però amb aquells minuts de pausa va passar exactament el contrari que abans: els blancs van reaccionar i van sortir de la cova. Els quedaven vint minuts per marcar el gol de l’empat i van estirar-se de mica en mica fins a acabar aculant el seu rival. L’Atlètic també va tenir ocasions per marcar, però la moneda va caure del costat madrileny: Carvajal va aprofitar un mal refús defensiu per robar la pilota al lateral de l’àrea i centrar al punt de penal perquè Cristiano rematés al fons de la xarxa. Un punt que salvava el lideratge del Madrid però que cedia el goal average a l’Atlètic.