Els pobres no queden bé a Instagram

PalmaL’escena té lloc a un dels carrers més transitats del centre de Palma, i és tan habitual que ens pot semblar rutinària. Una dona pobra (podria ser un home; els pobres, per no tenir, tampoc tenen sexe, ni gènere, ni res) seu en terra, demanant almoina; els vianants li passen pel costat, a tocar, sense mirar-la. Sense ni tan sols veure-la. A ulls de la –gran– majoria, una dona pobra asseguda en terra, demanant almoina, es converteix automàticament en part del mobiliari urbà, amb la mateixa importància que un fanal, un banc per seure o una màquina expenedora de tiquets d’aparcament: es tracta principalment de no ensopegar-hi i fer-se mal. Si de cas la dona té una mica menys d’importància, perquè el fanal, el banc o la màquina de tiquets tenen almenys una utilitat pràctica: una utilitat petita, humil i concreta, però una utilitat. La dona pobra no té ni això. Es tracta únicament, per tant, de no ensopegar-hi. Vigilar-la de coa d’ull, per la part més lateral de la coa de l’ull, només per no trepitjar-la i que ens faci caure. Si això es fa bé, ella no causarà cap destorb, més enllà del trosset de via pública que ocupa el seu cos. També és possible que demani amb la veu, que supliqui fluixet als qui passen que facin la mercè de donar-li alguna cosa, amb un cantet, una monodia, una lletania llastimosa amb un to i una inflexió de persona humiliada, però això tampoc no ho sentirà ningú. Duen posats els auriculars, amb el propòsit d’aïllar-se de tot allò que els envolta, de no sentir-ho, de protegir-se de la remor, de la fressa que fa la vida al voltant. Es tracta d’anar pel carrer, però a condició de no veure ni sentir el que hi ha al carrer, els pobres d’una forma particular. Es tracta de no veure’ls, ni sentir-los. Si pel que sigui no duen els auriculars posats, tampoc sentiran els precs de la dona pobra demanant que li donin alguna coseta perquè ja no li queda res, o perquè té nets, o perquè té una malaltia (les malalties és de les poques coses que sí que solen tenir els pobres). Tal vegada no té nets, ni malalties, ni cap de les coses que solen dir els captaires per mirar de commoure els transeünts perquè els donin l’almoina: una altra cosa que tenen els pobres és mala fama. Ves a saber si no menteix, diran uns. Ves a saber què ha fet, o què no ha fet, per estar així, diran uns altres. Jo abans he vist que duia un mòbil, afegirà un tercer, per posar en dubte que la dona sigui realment pobra, i no una farsant.

Presències invisibles i inaudibles

Però el que faran quasi tots els altres serà ignorar-la. Molts dels que veiem en aquesta foto d’Isaac Buj són turistes: el resultat seria el mateix si fossin residents, pot argumentar amb raó algun lector, perquè als pobres els ignora tothom. Això és incontrovertible, però per al turista, els pobres no són tan sols presències invisibles i inaudibles, sinó també inconvenients. No rimen gens bé amb l’ambient d’unes bones vacances a Mallorca (o a Barcelona, o a Venècia) per a les quals han estat estalviant durant tot l’any amb la il·lusió de documentar-les i exhibir-les a les xarxes socials. No és que ningú tingui res en contra seva, però la veritat és que fan una mica de nosa. Queda fatal un selfie davant la Seu, per exemple, i que en un racó de la imatge aparegui una dona pobra, i a damunt vella, asseguda en terra sense que ningú li faci cas. És cert que les eines digitals fan meravelles i ja podem manipular les nostres fotos merdoses perquè no hi surtin presències indesitjades (ara podem veure arreu un anunci en què un xaval amb músculs de gimnàs esborra la mare i la padrina de les fotos, perquè es veu que no mola), però un pobre no fa estiu, no fa jove, no és sexi i no ens estimula a viure mediterràniament.

En una illa en què els familiars dels turistes que moren fent balconing es queixen que les baranes dels balcons són massa baixes, és qüestió de temps (de poc temps) que algú demani que li llevin els pobres a l’estiu, que fan lleig i obliguen els turistes a desviar el pas per no passar-los per damunt. I això que a l’illa hi ha un 21% de persones que viuen al llindar de l’exclusió i la pobresa. Però deu ser perquè s’ho han cercat, perquè el turisme ens dona menjar a tots, diuen, i ens ha convertit en una destinació calenta i madura. Però les coses excessivament madures, com sap tothom, tendeixen a podrir-se.