Pintar damunt les notícies
“Tanta cultura arribarà a fer oi”, diuen que va dir Gabriel Cañellas en els seus dies de president de les Balears, un dia que degué trobar que n’hi havia un excés, de cultura. Ell no podia saber que les seves paraules serien profètiques i que, efectivament, ens embafaríem de cultura, més que res perquè, d’un temps ençà, s’ha convingut que tot és cultura. Sobretot allò que a alguns els agrada: anar de restaurants és cultura, la televisió porqueria és cultura, cercar esclata-sangs és cultura, les festes d’envelats són cultura, les drogues són cultura i el futbol, per descomptat, és cultura. Els toros ja eren cultura d’abans i tot que s’inventàs la cultura, això no admet cap discussió. O no sabeu que a Picasso li agradava anar a les corregudes? Idò no en parlem pus.
O sigui que cultura ho és tot, excepte la cultura. La cultura ja no és cultura perquè fa peresa, sol exigir un cert esforç i una certa atenció, i això no cotitza. La cultura té ossos, té caires, té punxes, de vegades pot causar una certa incomoditat. De manera que declararem que aquesta cultura, la cultura, és elitista i que només interessa als que van de culturetes.
Tal vegada per tot això alguns artistes (no cal dir-ne “creadors”, no tothom està creant tot el sant dia) acaben sortint al carrer a fer cultura. Perquè no els diguin elitistes i perquè la gent vegi que la cultura, en fi, tampoc mossega. Sí que pot induir-nos a alguna reflexió, però també pot donar-nos plaer. I a partir de poca cosa i a canvi de ben poca cosa, també.
Vet aquí, per exemple, un pintor que pinta al carrer damunt de retalls de premsa. No il·lustra el que diuen aquests retalls: els fa servir com a suport. Els dos retalls són de dos diaris de renom i no semblen elegits a l’atzar: un és d’un crític d’art que comenta una pintura de Gustave Courbet; l’altre és d’un analista de política i economia que disserta sobre l’OPA hostil més sonada de la història de la banca espanyola, que com sabem tots (tant si volem com si no volem) és la del BBVA sobre el Banc Sabadell. La cultura –l’alta cultura– i els doblers –els alts doblers.
Courbet, a qui avui anomenaríem un antisistema, va cometre, en el quadre titulat El taller del pintor, del 1855, un acte ben poc valent: esborrar-ne la figura de Jeanne Duval, una dona negra que durant un temps va ser amant del poeta Charles Baudelaire, que sí que surt al quadre en companyia de l’anarquista Proudhon o del mecenes Alfred Bruyas. Els homes il·lustres, al quadre. La dona negra, o mestissa, pobra i prostituïda, esborrada. Com a broma podia passar, però com a presència artística, no. La ironia del temps (i de l’art mateix) és que la capa de pintura amb què Courbet va voler la Jeanne Duval del quadre, i de la història de l’art, s’ha anat aprimant amb els anys, i ara la figura de la dona negra hi torna a ser visible. La justícia poètica és això.
Al damunt de la història de Courbet, Duval i el quadre El taller del pintor, el nostre artista hi ha dibuixat un home jove d’esquena que sembla cercar, amb la mà aixecada, una porta o un lloc per on pugui passar d’allà on és a una altra banda. També ha tapat, amb encert, la majoria de paraules del títol de l’article, de manera que n’han quedat destacades només tres: ‘Art. El fantasma’. En canvi, el text de l’article, amb la poc decorosa història de l’esborrament de Jeanne Duval per part de Gustave Courbet, s’ha mantingut intacte, enriquit amb alguns subratllats ben oportuns.
Fer cultura
A l’altre costat del cavallet, a l’article sobre bancs que es devoren els uns als altres s’hi ha superposat el dibuix amb retolador d’un òrgan vital mixt, que és meitat cor i meitat cervell. Courbet va ser un rebel, o en va tenir fama, ara bé: la posteritat i el capitalisme li han fet també una OPA hostil, i ara els seus quadres, que en vida seva representaven l’esperit bohemi més encès, valen milionades, o se’n diu que el preu és incalculable. Sí que es poden comprar, per preus mòdics, en làmines o reproduccions d’aquestes que es despatxen als brocanters i a les botigues de decoració, o directament a les seccions de llar d’alguns grans magatzems. Envoltat de la cultura banal del nostre temps, i possiblement desencantat de la cultura que ens ha llegat la història, el nostre artista anònim ha sortit al carrer a fer cultura. I ell, com a mínim, sí que té alguna cosa a dir.
