Pel forat del pany, pel forat del moix

PalmaLes coses depenen sovint de com es miren. Els defensors de la nostra vida com a avatar turístic, que n’hi ha a balquena, diuen sovint que els que critiquen el turisme són gent desconnectada de la realitat, ofuscada per ideologies (ells, els defensors del turisme de masses, no en tenen, d’ideologia), encabotada a fer passar per veritat dogmàtica allò que no passen de ser percepcions subjectives. Massificació? No sé on deu ser això, a la meva finca reformada per un estudi d’arquitectura suec ballam ben amples. Falta d’aigua? Jo tenc la piscina ben plena i en obrir les aixetes surt aigua freda i calenta a voler. Degradació del paisatge? Si venen tants milions de turistes deu ser que no està tan degradat. Precarització laboral? Carai, i si no fan feina de cambrers i cambreres, de què en volen fer? Incivisme, brutor, problemes de convivència? Bé, la gent també té dret a divertir-se una mica, o no?

Si miram aquesta estampa de platja, res no està fora de lloc. El fotògraf Ismael Velázquez l’ha enfocada de tal manera que la imatge queda tancada dins un cercle i ens fa la sensació de mirar a través del forat d’un pany. Una sensació, per tant, de confidencialitat, d’indiscreció, de xafarderia, com si estiguéssim veient allò que en principi no ens correspon de veure. I tanmateix, res del que veim és censurable, ni desordenat. Ben al contrari, és una estampa harmònica, en què els elements que la componen semblen haver estat col·locats seguint algun tipus d’idea prèvia. La figura central és la d’un home madur, dret mirant cap a la mar, d’esquena a nosaltres, embolicat en una tovallola de platja des del ventre fins damunt els peus, com si fos un vestit. Als peus hi ha l’arena, una franja lleugerament torrada que aviat deixa pas al blau de l’aigua de la mar en una primera línia divisòria, que més amunt es converteix en la línia de l’horitzó, on es divideixen els blaus de la mar i del cel. A la part inferior de la imatge veim tot de figures més petites: són caps de dones en remull, i, més en primer terme, una bossa esportiva amb roba al costat. Després, les altres dues grans protagonistes: a la dreta, al costat de l’home que ens dona l’esquena, la cadira blanca, elevada, d’un vigilant de platja (que no hi és). Una boia que sura, a la mateixa línia que el seient de la cadira. Més enllà, ocupant tota la part superior central de la foto i rompent la línia de l’horitzó, una embarcació d’esplai, damunt de la qual un grup de persones gaudeixen d’una passejada tranquil·la sota un cel d’estiu impecable.

De què us queixau?, sembla que ens diguin cadascuna de les parts de la foto, i també el seu conjunt. Quin problema hi veieu, aquí? Són persones que s’ho passen bé sense fer cap mal a ningú, gaudint d’un descans que segurament s’han guanyat a pols després de tot un any fent feina a les totes, en aquest entorn paradisíac en el qual els mallorquins tenim la sort d’haver nascut. Ens hem de negar a compartir amb els altres allò que a nosaltres ens ha estat donat per la fortuna no demanada d’haver vingut al món justament en aquesta illa? És possible, que siguem tan egoistes? I si no tan sols ho compartim, sinó que –a canvi de donar-los accés per uns dies a la nostra roqueta privilegiada, només per uns dies!– els nostres visitants deixen aquí uns doblers que són el p de què vivim, quin mal hi ha?

Una decisió premeditada

Més que un mal, hi ha un punt de vista. Un tancament del focus, una decisió premeditada de mirar només allò que convé a una determinada manera d’entendre les coses. El moix passa pel forat del moix perquè no té un altre lloc per entrar i sortir. L’indiscret mira pel forat del pany perquè vol veure allò que no hauria de veure. O ho fa per complaure’s a veure només allò que li interessa de mirar? La retòrica de l’estiu passat, segons la qual es reconeixia amb la boca petita que hi havia problemes a solucionar, ha donat pas aquest estiu a un triomfalisme descarat, que es fa institucionalment present als mitjans i a les xarxes i que ve a dir-nos que ja no n’hi ha cap, de problema. Es veu que la Mesa del Pacte per la sostenibilitat ha fet una feina exemplar i ja no ens hem de preocupar per res. Vivim en un permanent matí d’estiu a la platja, despreocupats, amb els peus dins l’arena o navegant en un divertit catamarà.