Parlam amb addictes al sexe: “Veia un cos i m’era igual de qui fos, em sentia atrapada"

PalmaL’agenda de contactes de Lola és extensa, plena de noms d’homes; amants efímers d’una única trobada sexual. “He arribat a masturbar-me 18 vegades al dia per autoregular-me i, a més, practicava sexe sempre que podia. M’he follat tot Palma. Només cercava sentir orgasmes, no crear cap vincle”, relata.

Durant el seu tractament per curar l’addicció al sexe, Lola ha descobert que pateix alexitímia, un trastorn que li impedeix identificar, reconèixer i expressar les seves emocions. De la mateixa manera, té dificultat per diferenciar les sensacions corporals i les emocions. Va créixer en una llar de pares absents. Ell la va abandonar i la seva mare patia depressió. En aquest context, es refugia en els orgasmes que li ofereix la masturbació i acaba cercant-los amb homes en les xarxes socials i aplicacions de contacte. “Em sent atrapada. No sé com connectar i el sexe em permet fer-ho. Veia un cos i m’era igual de qui fos. Després de la trobada, sentia una gran buidor; bruta i no acceptada. Estava en una bombolla en la meva relació amb el món i el sexe em permetia trencar-la. Dur-ho en secret era molt dur. El món anava molt de pressa, em sentia desconnectada, i un orgasme em permetia posar-me a aquest ritme. Moltes vegades em vaig dir que seria la darrera i ho repetia sense saber per què. Vaig dir moltes mentides fins a dir-me: ‘Ja no sé qui som’. La frustració era el meu disparador. Cada vegada aquestes frustracions eren més petites, però l’excusa per cercar sexe”.

Patró impulsiu

L’addicció al sexe és comportamental, sense substàncies, encara que poden existir com un afegit al problema. “Implica un patró impulsiu i persistent en la conducta, malgrat les conseqüències que comporta per a la persona. Interfereix en diferents àrees de la vida: personal, familiar, social i fins i tot física”, explica el psicòleg de Projecte Home Fran Antonete. Un dels símptomes més comuns és la perduda de control. “El sexe, que ha de ser plaent, acaba convertint-se en el centre de les seves vides, amb conductes repetitives i una inversió cada vegada més gran de doblers i recursos. Sorgeixen comportaments en llocs inadequats com ara el consum de pornografia a la feina, a llocs públics, fins i tot conduint”, prossegueix l’especialista. Com succeeix amb les substàncies, el pacient desenvolupa “tolerància quantitativa” (inversió de més temps i recursos) i “qualitativa”. Implica “una escalada d’estímuls cada vegada més potents, com passar de la pornografia convencional a continguts més extrems com la zoofília o fins i tot amb menors”.

Cada persona desenvolupa conductes distintes com ara “sexe amb desconeguts, sexe a través d’aplicacions de cites, masturbació compulsiva o prostitució”.

Luis té 30 anys i, després de dos en tractament, ha completat el programa de Projecte Home, on l’addicció al sexe és la comportamental més comuna després del joc patològic. La seva incidència ha crescut en els darrers anys, especialment entre perfils joves. El relat de Luis s’omple d’el·lipsi quan parla de la seva infància. Confessa que va tenir “problemes familiars” i que la primera vegada que va accedir al porno tenia vuit anys. “La meva educació sexual va ser nul·la i la pornografia va aparèixer molt aviat a la meva vida. Es va tornar central, una vàlvula d’escapament per a tot el malestar emocional; en definitiva, per gestionar-me en solitud”, resumeix. Quan s’independitza, passa de la virtualitat de la pantalla a trobades reals. Inicia una relació i no és capaç d’aturar. “Estava sortint amb un al·lot i l’angoixa i les mentides varen arribar a un punt en què no eren tolerables. El sexe real no va satisfer les meves expectatives. No era saludable. Not una pèrdua de control. D’una banda, desitj aturar i, per una altra, som incapaç de fer-ho. Em sentia tremendament culpable i era una cosa que anava en contra dels meus valors. Són sentiments molt durs. És cert que avui m’adon que no volia continuar amb aquesta relació, però, en comptes d’acabar-la d’una manera sana, ho gestionava tenint trobades sexuals”, prossegueix, abans d’afegir: “Les persones no érem els protagonistes. Ho era el sexe, que em feia sentir culpa, fàstic, vergonya i dolor, sentiments que m’han acompanyat tota la meva vida”.

La cerca de sexe es converteix “en un regulador emocional”, assenyala Antonete. “No s’usa per sentir plaer, sinó per bregar amb estats emocionals negatius: avorriment, tristesa i empipament. Tot és una excusa per recórrer al sexe com a via de fuita i el problema és la relació que s’estableix amb ell”, afegeix.

La majoria dels usuaris de Projecte Home té “una sexualitat pornificada i cosificada”. “Tracten les seves parelles sexuals com a objectes, amb una gran desconnexió empàtica. Preval el plaer immediat, moltes vegades vinculat amb pràctiques violentes. També influeix el rendiment sexual, que genera complex i disfuncions sexuals, derivats de l’ansietat per no complir amb aquests estàndards”, explica l’expert. Els perfils més freqüents es divideixen entre “un més introvertit, amb dificultats per socialitzar, i un altre més seductor, que basa la seva autoestima en la conquesta, amb la infidelitat molt present”.

Sense telèfon mòbil

L’entorn digital ha multiplicat l’accés al sexe en diferents formes, que es van diversificant i “actuen com a disparadors constants”. Luis els té identificats. Per això, durant les primeres fases del tractament, es va prohibir l’accés al telèfon mòbil. “Em condicionava el porno suau, que m’apareix sempre en el carrusel infinit de contingut de les xarxes socials. Per exemple, un entrenador personal que ven els seus plans esportius. L’algorisme sap que consumesc aquest contingut i m’ofereix més cossos atractius, sexualitzats. Si continu aquí, acab masturbant-me, entrant en una aplicació de contactes, tenint una relació sexual despersonalitzada i sentint-me malament. I, potser, el disparador, en el meu cas, ha estat un conflicte no resolt amb un amic”, relata. Luis actuava, reconeix, com un autòmat. “No sabia com havia arribat a aquest punt perquè no tenia consciència d’això”.

Els experts qualifiquen la del sexe com una addicció invisible, perquè ocorre en la intimitat. Estigmatitzada. Moltes vegades només esclata quan té conseqüències externes amb una infidelitat descoberta o un conflicte de parella. Pot fins i tot tenir-les legals. “Des del consum de pornografia infantil fins a agressions i denúncies per maltractament. També poden haver sofert abusos sexuals en la infància, que genera una hipersexualització primerenca”, revela Antonete.

L’abordatge terapèutic comença per l’avaluació del problema i del nivell de consciència del pacient. A continuació, un treball en la motivació del canvi i l’oferta de recursos per controlar els impulsos. Un període d’abstinència redueix la hipersexualització i crea una línia base. “Reeducam la seva sexualitat, identificam els disparadors, resolem traumes passats i oferim estratègies, a més de prevenir les recaigudes”, explica el psicòleg. En dos anys, Luis les ha tingudes. “Clar que sí, però no significa que retrocedeixis o deixi de servir el treball fet. N’és una part del procés”, reconeix. Ell ha completat el puzle, ha desenvolupat habilitats socials gràcies a viure “amb consciència plena” el problema. I què n’ha après? “Que puc gaudir del sexe sense sentir-me culpable, connectant amb l’altra persona. Ho he aconseguit”.