PalmaAbans de llegir les actes anteriors, el senyor batle diu que aquest ple és el primer que es fa després del canvi històric registrat a la Prefectura de l’Estat. Per tant, creu que tothom vol que figuri, amb tota solemnitat, en l’acta un fet tan transcendental per a la vida de tots els espanyols. En conseqüència, drets, donem solemnitat a l’inici d’aquest ple. En primer lloc en memòria, record i descans etern de Francisco Franco, resem un parenostre. (Es resa el parenostre). A continuació, es fa el crit ‘Francisco Franco! Present!’ En segon lloc, com a homenatge i adhesió al nou cap de l’Estat Sa Majestat el rei Joan Carles I, us deman a tots vosaltres que crideu amb mi: Visca el rei! Amunt Espanya! Visca Espanya! (Aquests crits s’han fet amb veritable entusiasme)”.
Amb aquestes paraules, recollides a l’acta del ple de l’Ajuntament de Palma del 24 de novembre del 1975, presidit pel batle Rafael de la Rosa, començam la quarta part de la nostra Biografia de Palma: La ciutat turística (de 1975 a 2020). Aquest inici del ple ens dona una idea fidedigna de quin era l’ambient institucional just després de la mort de Franco. Es plorava la seva mort a la manera falangista, mesclant política i religió, al mateix temps que es donava per bona la successió amb el rei perquè no hi hagués cap desordre social o polític, amb l’esperança que el llegat de Franco no s’extingís fàcilment.
Aquell dia també va ser important per a la història de la ciutat, ja que l’Ajuntament va prendre dos acords per unanimitat. El primer va ser oferir al rei l’ús de qualsevol dels palaus de Palma per a les seves activitats estivals, de manera que es consolidava, ara com a rei, la seva estada estival al palau de Marivent, com veurem més endavant. El segon acord va ser modificar el projecte del parc de la Mar per tal de suprimir l’aparcament que havia tingut tanta contestació social. S’obriria així un nou projecte –del qual parlarem més endavant– que tindria com a president del jurat l’arquitecte Sert amb el suport de Miró.
Els 262.000 ciutadans que tenia Palma el 1976 vivien la situació política com a tot Espanya, amb una mescla intensa d’emocions. Per a molts era incertesa i alegria; per a uns altres, tristor i nostàlgia. Es veia que el canvi democràtic era necessari i imprescindible, però que no seria gens fàcil. Si ho miram amb perspectiva històrica, el canvi es va fer a una gran velocitat. Des de la mort de Franco el novembre del 1975 fins a les primeres eleccions municipals varen passar quatre anys i mig. Però abans, havien de passar una gimcana política plena d’incidències greus.
A Palma la vocació política es va desbordar. Les manifestacions eren freqüents, així com els mítings, la proliferació de partits i les càrregues policials. Com mai, la gent era tot el dia al carrer. La ciutadania de Palma havia de resoldre molts problemes en un escenari polític canviant, incert i molt tens. Segons les enquestes del moment, els principals problemes percebuts eren l’atur, la crisi turística, la reivindicació d’un estatut d’autonomia i la creació de la universitat.
Les forces polítiques estaven desorganitzades i fragmentades. La mort de Franco va dividir els franquistes entre immobilistes i oberturistes, com bé ens explica Miquel Payeras al seu detallat llibre sobre la transició política. Els immobilistes no volien canviar res per no trair la memòria de Franco. Els oberturistes havien de fer un canvi o córrer el risc de desaparèixer del mapa polític, arrasats per les esquerres. Per aquests corrents, la línia divisòria estava entre els pragmàtics –liderats pel PSOE–, que volien optar per una reforma democràtica moderada, i altres que havien lluitat molts d’anys en la clandestinitat, que volien una ruptura liderada pel PCE.
Dia 1 de gener del 1976, el batle Rafael de la Rosa anuncià per sorpresa que no seria candidat a les eleccions internes que s’havien de fer. Paulino Buchens el va substituir guanyant la votació interna dels regidors. Encara que Buchens era el cap de la Falange, va ser considerada una victòria dels oberturistes. No va ser el cas de la Diputació, ja que aquí varen perdre a mans de Fulgencio Coll de San Simon, qualificat d’immobilista. Seguint el costum franquista, va jurar el càrrec agenollat.
