Oriol Barrachina: “D’aquesta crisi n’hem d’aprendre a menjar poc i pair bé”

Barcelona / 1. / 2.Oriol Barrachina defensa que el subsector immobiliari responsable de la bombolla és el residencial, i no el d’oficines ni el comercial, en el qual ell treballa. El soci director general de Cushman & Wakefield a Espanya viu a cavall entre Barcelona i Madrid i defensa que la marca Barcelona és un actiu per bastir la recuperació econòmica.

En quin moment de la crisi estem?

Hi ha dos mons, el de les variables fonamentals i el de les percepcions. El de les variables fonamentals té components de millora, però és en el camp de les percepcions on és més important la sensació que hi ha un canvi de cicle. Possiblement no des del punt de vista del ciutadà, del consumidor... però sí entre els inversors.

De vegades no tenim en compte que, encara que millorem, estem pitjor que fa quatre anys. ¿Hi ha un excés d’optimisme?

En el cicle anterior hi va haver un sobreboom. I quan em pregunten si tornarem a allò, jo sempre dic: no, i espero que no. No seria bo arribar-hi. Hauríem d’anar a un context de menjar poc i pair bé. De creixement estable i sostenible. De no fer pics. Més val tenir un model de creixement gradual i que no ens provoqui un ajustament en línia del sobreoptimisme.

Seria un aprenentatge...

I molt desitjable. I no només a les empreses, sinó també a les escoles de negoci i a les escoles com a mínim d’ESO i batxillerat. Perquè quan hagin de prendre decisions apliquin aquesta nova ètica dels negocis.

¿Vol dir que hauríem d’explicar la crisi del 2008 a les escoles des d’ara?

Seria molt bo que els nanos aprenguessin a gestionar decisions personals i economies domèstiques, perquè aprengessuin tot el que implica el sobreendeutament, els retorns fàcils... I ens evitaríem en un futur haver de tenir una sobrecorrecció com la que hem tingut.

Quins sectors haurien d’ocupar l’espai que ha deixat el totxo?

El turisme ha de tenir un paper molt important. Tendim a veure en clau negativa coses que hauríem de veure positivament. El turisme és molt bo, però has de tenir unes definicions de quin turisme vols, què t’aporta i com reinverteixes el que t’aporta en altres camps.

Quin tipus de turisme hauríem d’incentivar?

El de negocis i convencions, que és molt important per a la ciutat. Però això lliga amb un tema fonamental: les infraestructures i les connexions transoceàniques. De vegades fem grans esforços per atraure congressos o grans empreses, però després és un embolic fer-los arribar perquè has de fer no sé quants enllaços i connexions.

I això per què?

Perquè hem tingut un dèficit d’infraestructures. Des d’un punt de vista de ciutat és molt important tenir una connexió de mercaderies amb Europa, i portem una pila d’anys intentant tenir-la. En molts casos aquestes infraestructures no s’han desenvolupat perquè la planificació estratègica no ha sigut tan estratègica. És molt important ser molt rigorosos a partir d’ara. Quan comences a tenir un problema d’escassetat de recursos et tornes més rigorós. Esperem que tota la situació ens serveixi també per ser més analítics.

La recepta a Espanya per ser més competitius passa per reduir sous.

Necessitàvem uns ajustos, perquè teníem una capacitat i unes estructures desfasades. El món ho havia corregit i no podíem seguir igual. Però arriba un moment en què has de centrar-te en el fet que l’èxit a mitjà i llarg termini no ve per la part dels costos sinó per la dels ingressos. Un cop fet aquest ajustament, sense oblidar el rigor i la disciplina, que en teníem molt poc, els ajustos ja no han de ser la clau. Ara hem d’aportar coses innovadores, servei... Això ha de portar a sanejar el compte de resultats.

¿El debat sobiranista frena inversions?

Jo no m’he trobat a ningú que hagi frenat inversions per això. Els inversors veuen que, es resolgui com es resolgui, la potencialitat de Barcelona pel seu component internacional no canviarà.

“Hem d’oblidar la divisió entre empresa i empleat”

¿Hauríem de flexibilitzar encara més el mercat de treball?

El mercat laboral ha de buscar les fórmules per ser just. De vegades intentant protegir els drets de tothom perjudica a alguns. I de vegades si a les empreses no hi ha flexibilitat ho acaben pagant els que no poden ni accedir al mercat laboral, com la gent jove. Perquè pot haver-hi gent que no està compromesa o que no hi posa el coll: el que seria adient és que aquesta gent deixés no d’empipar l’empresa sinó d’empipar els companys. Hem d’oblidar la divisió entre empresa i empleat.

¿Cal abaixar els impostos?

Actualment el sistema impositiu que tenim és un dels que més grava. I això a l’hora d’atraure inversió estrangera o de fer que companyies vinguin aquí a treballar no és un factor d’atracció, sinó més aviat el contrari. De vegades intentem captar cada cop més impostos per un cantó, i per l’altre estem veient que hi ha estructures societàries de companyies que operen aquí però que no paguen aquí. I això no depèn de nosaltres, sinó que s’ha de tractar a nivell europeu.