“No vull”: les viudes no es volen tornar a casar

Barcelona“Un altre home? I ara!”, exclama la Carme, una barcelonina que prefereix no dir el seu nom i que va enviudar als vuitanta-quatre anys. “Amb el meu marit vaig ser molt feliç i no em podria estimar cap altre home, ni m’ha passat pel cap”, assegura. Des que va quedar-se sense cònjuge, la Carme ha viscut una muntanya russa entre la sensació de sentir-se lliure i la foscor de la soledat. “Però res de ficar-me un altre home a casa”, assegura, contundent.

De fet, segons un estudi publicat fa uns anys, menys d’un 4,3% de les viudes opten per refer la seva vida de parella, sigui a través d’un matrimoni, una parella de fet o una relació sense convivència. Una xifra que, segons els experts, ve provocada per una qüestió social i de gènere, sobretot si ens centrem en la franja d’edat que va entre els setanta i vuitanta anys.

“Són dones que venen d’un rerefons cultural diferent, en què sempre han estat sota l’autoritat del marit i, abans, de la figura paterna”, explica Juan López, sociòleg i investigador de la Universitat de Granada. “Per primer cop a la vida se senten completament lliures, encara que arrosseguin la pena per la defunció”, afirma el sociòleg, que ha detectat en diferents estudis com aquestes dones saben que, amb una nova parella, tornarien una altra vegada a una vida de control i submissió. “Només una minoria tenen problemes per viure en soledat i busquen parella, però la majoria prefereixen viure soles i sense haver de fer de cuidadores”.

Altres motius pels quals les viudes no volen tornar a passar per l’altar són la por a què diran, sobretot en entorns rurals, o l’excusa de l’edat. “També passa que les que han tingut un bon matrimoni el tenen idealitzat, mentre que les que han tingut una mala experiència no volen repetir-la”, explica Maite Bilbao, presidenta de la Confederació de Federacions i Associacions de viudes d’Espanya (Confav).

Un altre dels entrebancs que se solen trobar és la por a la reacció dels fills i de la família. D’una banda, entra en escena el tema econòmic i la por a una possible pèrdua de l’herència a favor de la nova parella. Però també passa que, segons apunta Bilbao, sovint els fills són egoistes i no veuen bé el fet que la mare trobi una nova parella en certes edats. “Al final, les dones no se senten còmodes si donen la imatge davant la família que s’ho estan passant bé amb un altre home”, afegeix la presidenta de la confederació, que assegura que molts fills han deixat de parlar amb els seus pares perquè no accepten la nova parella.

Ells sí que volen

Però què passa amb els homes que es queden viudos? Encara que hi ha excepcions, els experts coincideixen a dir que ells sí que solen refer la seva vida amb una nova parella. “Generalment no han viscut mai sols i no saben portar una casa”, explica Montserrat Lacalle, doctora en psicologia i professora d’estudis de psicologia de la UOC. A més, segons l’experta, els homes que enviuden a partir dels setanta anys tenen més dificultats per gestionar els aspectes afectius i per generar o conservar vincles amb la família o amics. “Sovint, sense adonar-se’n, busquen una dona per poder tornar a crear aquests lligams”, assegura Lacalle. La seva necessitat d’emparellar-se és tal que fins i tot la presidenta de la Confav assegura que li han vingut homes a l’associació amb l’imprès de la seva pensió de viudetat i un informe amb el seu patrimoni per demanar que se l’ajudi a buscar una nova dona. “No saben viure sols perquè la dona els ho ha fet tot a casa, mentre que elles poden seguir fent totes les tasques encara que tinguin noranta anys”, matisa Maite Bilbao.

Això, i seguir quedant amb les amistats. Dos fets claus que fan que la dona tingui més resistència i capacitat de superació de la soledat. “Un cop per setmana em reuneixo amb tres amigues que també són viudes i juguem al dòmino”, explica la Carme, que fa quatre anys que va perdre el marit. “Amb això i la companyia dels fills, que em venen a veure, ja vaig tirant”, confessa.

Com més joves, més es refan

Esclar que, a mesura que vas abaixant l’edat en què les dones enviuden, també canvien moltes coses. Sense anar més lluny, a molts casals de gent gran s’organitzen balls i trobades en què es formen moltes parelles que voregen els setanta anys.

És el cas de l’Àngels, que prefereix no donar el seu nom real, que als seus setanta-un anys ja ha refet la seva vida amb una nova parella. “Em vaig quedar viuda als cinquanta-vuit anys i dos anys més tard em vaig apuntar a la coral d’un casal”, explica. Al cap d’uns anys d’involucrar-se en aquest centre va conèixer un home, també viudo, amb qui ja fa un temps que viuen junts. “Abans quan enviudaves els fills solien viure molt a prop o a la mateixa casa, però ara són molt independents i les persones grans ens quedem més soles”, afirma l’Àngels. D’altra banda, per a ella, en entorns urbans no es té gaire en compte “què pensaran els altres”, com sí que pot passar en zones més rurals. “Per a mi la meva parella és una gran companyia. Sempre he estat amb algú des dels divuit anys, quan em vaig casar, i un cop vaig enviudar trobava a faltar tenir una persona al costat”, conclou.

La situació encara canvia més quan la viudetat arriba al voltant dels cinquanta anys. “La dona té més independència econòmica i sap que encara li queda molta vida”, explica la presidenta de la Confav, Maite Bilbao. “Són viudes que ja tenen més inculcada de fons la idea que es poden tenir més parelles estables al llarg dels anys”, afegeix Lacalle, que creu que aquest fet les ajuda a refer la seva situació més fàcilment que les que tenen més anys. “Sense descomptar que, al contrari del que passa amb les viudes més grans, per a les joves tornar a tenir sexe amb un nou home no els sol representar cap tabú”, recorda Bilbao.

Un escenari que afavoreix la cerca d’una nova parella i que, segons els experts, no està mal vist per la societat. Fins i tot asseguren que, deixant de banda la tristesa per la pèrdua no desitjada, es podria equiparar més amb el cas de les persones divorciades. “Sovint es troben amb el mateix conflicte de pensar amb quina parella s’ajunten, perquè segurament també haurà de fer la funció de pare”, explica el sociòleg Juan López, que creu que, al contrari que fa unes generacions, ara no hi ha tantes dones viudes joves com abans.

En tot cas, segons assegura aquest expert, el fet de refer la vida amb una altra persona i de ser més autònom després de la pèrdua de la parella, estarà cada dia més normalitzat. I la societat, segurament, també estarà més preparada per acceptar-ho.

‘Living apart together’, o les parelles que no comparteixen casa

Una de les tendències que van més a l’alça entre les parelles d’edat avançada és el cohabitatge sense matrimoni, o el que en anglès s’anomena living apart together (LAT). Bàsicament consisteix en una relació de parella estable, amb tot el que això comporta, però on cada membre viu a la seva pròpia casa. Molts dels que ho han provat asseguren que aquest tipus de relació els permet gaudir de moments de qualitat amb la parella i, alhora, conservar el seu propi refugi personal i espai d’intimitat.

En definitiva, un tipus d’emparellament més flexible que, segons el sociòleg Juan López, “disminueix la càrrega en la relació i proporciona més autonomia a cada membre”. Una modalitat que també té els seus detractors, com l’Àngels, que sí que viu amb la seva parella. “Si no hi vius, no es pot considerar una relació -diu-, sinó que simplement es queda els caps de setmana per passar-s’ho bé”, puntualitza.