“No és la immigracio, és l’islam”: el relat de Vox davant el Manacor real

PalmaAl bar de Youssef, quatre tassons de te fumejant reposen damunt la barra. Els clients els agafen mentre ell torna a la cuina per acabar d’enllestir un berenar tardà. A l’avinguda del Tren de Manacor hi ha molts altres negocis com el seu que conviuen amb comerços autòctons. Fa pocs dies, el president del Parlament i líder de Vox a les Balears, Gabriel Le Senne, va gravar prop d’allà uns vídeos xerrant amb veïns de la zona per denunciar la “islamització”, la presència de “barberies i negocis de moros” i de carrers que “semblen el Marroc”. El discurs no era nou, però sí més precís: l’atac a la immigració no és abstracte sinó dirigit a l’islam i, per extensió, als marroquins.

Mohamed beu un glop de te. Té 46 anys. Va arribar a Manacor l’any 1999. “Vaig començar collint melons i síndries. Encara hi havia pessetes. I vaig tirar endavant amb l’ajuda de la meva família i fent feina de valent. A Vox només els diré que la meva bandera és la del país que em dona menjar, el qual respect. No em llevaran el pa”, afirma, encongint-se d’espatlles.

“Jo sí que vull parlar de Vox”

Nassim escolta des d’una taula pròxima, s’aixeca i, amb els ulls carregats de determinació, diu: “Jo sí que vull parlar de Vox”. Va arribar a Manacor a cinc anys, quan “només hi havia quatre cases de marroquins”. Va estudiar als col·legis de la ciutat, va créixer jugant a futbol amb els companys, manté amistats d’aquells anys i treballa a l’empresa familiar de construcció, que dona feina a veïns del municipi. “Som de Manacor. Tenc DNI i vot a les eleccions. El meu fill ha nascut aquí i em sembla molt injust el que està fent Vox. Abans no se sentia res d’això. Ara tot va de religió i d’odi”.

Parla aviat, sense embuts: “Què volen que els expliqui? Que si telefones a un propietari i dius el teu nom no et lloguen el pis, però si dius que ets en Tomeu et demanen el DNI per WhatsApp? Som dels que més cotitzam entre els immigrants. Ens aixecam a les sis del matí per fer feina, però facem el que facem mai no és suficient. Això és racisme. Abans no passava: ara et miren malament a un bar o sents a la coa de la Seguretat Social que ‘si algú ve a demanar una ajuda, ja sabem a qui la donaran’”.

Nassim no respon a aquests comentaris: “He après que no m’importi si em diuen ‘moro’ amb menyspreu”. I deixa anar una sentència contra l’extrema dreta: “Si tinguéssim problemes, no faria 30 anys que convivim sense conflictes. Nosaltres no parlam de política, parlam de fer feina i de tenir una vida digna”.

Abdelilah té arguments gairebé calcats als de Nassim i una història similar. Ha viscut 34 dels seus 37 anys a Manacor. “Som espanyol, mallorquí, manacorí, autònom i pag tots els meus impostos. I call quan sent ‘aquesta puta gent ve aquí a demanar ajudes’. Quines? Si cotitzes, tens atur. Si compleixes els requisits, te les donen. Si no, no. On m’he d’integrar? Tu celebres la Setmana Santa; jo, el Ramadà; i junts, Sant Antoni. No puc ser musulmà? La convivència aquí és bona i guapa. Vox hauria de deixar d’escalfar l’olla de pressió”, conclou.

Yassim té 50 anys i en fa 24 que viu a Manacor. Abans de donar un nom fictici, proposa amb humor que se’l citi com a ‘Senyor Moro’. I riu. Regenta un basar. “Conec tot el poble i, és clar, veig persones que hi entren, em veuen la cara al taulell i se’n van. Vol dir que hi ha alguna cosa rara, però sé que no canviarà res. Vox no canviarà la política espanyola perquè nosaltres formam part d’aquesta societat i contribuïm a l’economia”.

Devora el basar de Yassim, Josep atén la barra d’un dels bars de tota la vida de Manacor, amb una bandera de les Illes penjada a la finestra. No ha vist els vídeos de Vox ni li interessen. “No vaig mai a votar. Tothom té dret a tirar endavant. No tenc res a dir sobre la comunitat marroquina, només que mai no hi he tingut cap problema de convivència”.

Pagar imposts

Catalina, dependenta d’una botiga de roba, comença igual. “Mai no han donat cap problema. Sempre s’han portat molt bé. No hi tenc res en contra”, diu abans de deixar anar un “però…” i explicar que el seu fill va haver d’esperar plaça a l’escola perquè n’hi havia “reservades per a ells”, que “reben ajudes”, que “van amb cotxarros millors que la gent d’aquí”, “es queden amb els negocis de la gent d’aquí” i que “no paguen tants imposts ni drets de vorera”. “Faria falta més control”, suggereix.

Les dades desmunten bona part d’aquestes percepcions. Manacor té 53.528 habitants. D’aquests, 4.236 són de nacionalitat marroquina: el 7,9%. La població procedent de països de Centreamèrica i Sud-amèrica representa el 8,7%. Els espanyols continuen sent majoria absoluta.

L’Ajuntament de Manacor és taxatiu: no existeixen ajudes econòmiques ni beneficis fiscals en funció de l’origen. Tots els comerços paguen per ocupació de via pública. Qualsevol tracte diferenciat seria il·legal i anticonstitucional. El principal problema del comerç local és la manca de relleu generacional, no l’obertura de negocis per part d’immigrants.

Centrar-se en un col·lectiu

Per a Guillermo Bezzina, politòleg de Passes Perdudes, la resposta a aquesta situació està en el discurs de l’extrema dreta. “Vox ja no parla tant d’immigració com d’islam”. No és un matís. “S’ha substituït la paraula ‘immigració’ per ‘islamofòbia’ perquè és més acceptable centrar-se en un col·lectiu que no parlar de tots els immigrants”. L’objectiu és ampliar la base electoral. “Vox no vol semblar racista, tot i que ho és, perquè això exclouria votants potencials. Si el discurs és més selectiu, arriba a més gent, fins i tot progressista”.

El racisme que promou Vox està “jerarquitzat” i es basa en la idea que la cultura de l’islam “substituirà la pròpia i coartarà la llibertat individual”. “Els llatinoamericans encaixen en el seu relat perquè parlen castellà, formen part d’un projecte espanyol heretat de la colonització i tenen valors cristians i familiars. Quan es parla d’integració, s’està definint la ciutadania en clau cultural i religiosa, no legal”. A partir d’un cas aïllat es construeix una norma. “La majoria de la gent no s’informa pels mitjans tradicionals sinó per les xarxes socials, on el discurs apel·la a l’emoció, fàcilment comprable”.

L’estómac s’imposa a la raó i el relat es difon com a desinformació. Mentrestant, el PP de Prohens s’enfronta “al dilema de copiar o no” el discurs dels d’Abascal. Dubta si neutralitzar-lo o sumar-s’hi, “però acaba parlant dels temes que Vox vol posar a l’agenda, com la prohibició del burca, en una comunitat on no existeix”. “El PP no vol deixar-los l’exclusiva dels temes que preocupen els seus votants, però en competir-hi reforça el marc de Vox”, afegeix.

Enemic perfecte

Alexandre Miquel, antropòleg, situa aquest discurs en una lògica més profunda. “Quan el capitalisme es posa nerviós, necessita un enemic estructural. Durant dècades el conflicte va ser econòmic, però quan aquest conflicte es dona per tancat, el xoc passa a ser cultural. I aquí apareix l’islam com a enemic perfecte”. No és una construcció improvisada: “El cristianisme es presenta com a connatural al liberalisme, com la base de la modernitat, de la llibertat i de la democràcia. L’islam, en canvi, es construeix com la seva negació. Aquesta idea la formula Huntington, la recull el feixisme i avui la reprodueixen partits com Vox sense gairebé cap variació”.

Aquest enemic, afegeix, no és abstracte. “A les Balears, l’islam es concreta en una figura molt clara: el marroquí, que acumula tot el malestar”. I subratlla una dimensió que sovint queda fora del debat: la classe social. “Parlam de gent que ha nascut aquí, que ha estudiat aquí, que intenta arribar a la universitat, però que prové de famílies treballadores i camperoles. El problema real és de classe, però es construeix un relat perquè la culpa recaigui sobre un col·lectiu vulnerable”.

Miquel insisteix que l’èxit del discurs no té a veure amb la realitat, sinó amb com s’interioritza la por. “No funcionam de manera racional, sinó des de l’estómac. La narració comença explicant una cosa que la gent creu reconèixer, però després s’hi incorpora la por”. Aquest mecanisme es reforça amb frases simples. “‘No ho he vist, però sé que hi és’. Per què? Perquè ho ha vist a TikTok”. El resultat és una normalització del rebuig: “Es crea un problema que abans no existia, s’estigmatitza tot un col·lectiu i la convivència quotidiana es converteix en sospita permanent. I això, quan es normalitza, és el més perillós”.

Un te calent arriba a la taula de Nassim, que entrellaça les mans per tancar la conversa amb una sentència: “Millorar el país és donar feina, més seguretat, que no hi hagi aturats. El camí, per descomptat, no és l’enfrontament”.