Peter Singer: "Es podria fer molt més per reduir el patiment dels animals"

Professor de bioètica a la Universitat de Princeton

7 min
Peter Singer i Paula Casal a Barcelona

Peter Singer (PS), nascut a Melbourne el 1946, és el filòsof que amb el llibre Animal liberation, publicat el 1975 per Harper Collins, va posar sobre la taula els problemes ètics que suposa la utilització d’animals tant per motius alimentaris com científics o lúdics. És professor de bioètica a la Universitat de Princeton i, juntament amb la filòsofa italiana Paola Cavallieri, el 1993 va fundar el Projecte Gran Simi, que promou que ximpanzés, bonobos, goril·les i orangutans tinguin drets equiparables als humans. És autor d’una dotzena de llibres més, entre els quals destaquen Why vegan? (Penguin, 2020), elogiat pel premi Nobel de literatura J. M. Coetzee, i Los derechos de los simios (Trotta, 2022), escrit a quatre mans amb Paula Casal (PC), investigadora Icrea al departament de dret de la Universitat Pompeu Fabra, que tots dos han presentat recentment a Barcelona.

El Projecte Gran Simi es va crear el 1993. Què s’ha aconseguit en trenta anys?

— PS: S’han fet progressos, però no a tot arreu. Si ens fixem en Europa, fa trenta anys hi havia laboratoris on es feien experiments amb grans simis. En recordo un als Països Baixos i un altre a Àustria, per exemple, i ara ja no hi són. Això és un pas significatiu. Als Estats Units també hi havia molts llocs on s’experimentava amb ximpanzés. Tot i que va costar una mica més de temps, ara tampoc existeixen. Hi ha hagut països com Nova Zelanda on s’han aprovat lleis que prohibeixen l’experimentació amb grans simis, a menys que sigui per al seu propi benefici. A Sud-amèrica s’han alliberat alguns grans simis que estaven en captivitat. I ara potser s’aprova una llei a Espanya per protegir-los. En general, hi ha un reconeixement més gran de la proximitat entre nosaltres i els grans simis. Ara, per exemple, vinc de Londres i, allà, mentre caminava per un lloc que no coneixia a la vora del Tàmesi, veig veure que s’hi havien instal·lat una sèrie d’estàtues de ximpanzés de mida real: una mare amb el seu fill, alguns altres que es barallaven i uns que extreien tèrmits d’un niu amb una branca. I això és només un exemple.

Segons el projecte Gran Simi, aquests animals són una comunitat moral com la humana.

— PS: De fet, la proposta és expandir la nostra comunitat moral per incloure els grans simis com un grup d’éssers dels quals sabem moltes coses. Entenem la complexitat de les seves vides, la importància de les seves relacions personals i el fet que tenen intencions i no només respostes immediates, cosa que implica un cert grau de pensament i planificació. Per tant, suggerim que podem estendre la comunitat d’éssers que considerem com a iguals i incloure-hi els grans simis. Ho volem fer per protegir-los, però també per reconèixer que la separació entre nosaltres i els altres animals no és tan profunda ni fonamental com tradicionalment s’ha pensat, sobretot en els àmbits de tradició religiosa, des d’on s’ha dit que som una creació separada a la imatge de Déu i a la qual s’ha donat domini sobre els animals. Ja és hora de superar aquesta concepció, i els grans simis són l’exemple més clar que els animals són més pròxims a nosaltres del que s’ha pensat durant molt de temps.

¿La resta d’animals també han de formar part d’aquesta comunitat moral o hi ha una frontera entre els grans simis i els altres?

— PS: Jo crec que hi ha una variació contínua entre els grans simis i la resta d’animals, però la meva idea, quan vam llançar el projecte amb Paola Cavallieri, era mostrar que no hi ha aquesta separació tan marcada entre els humans i els altres animals. Si podíem incloure els grans simis en aquesta comunitat d’iguals, quedaria oberta a expandir-la encara més. Només caldria decidir el com i el quan. La qüestió és que no descartem incloure altres animals, sinó que reivindiquem el cas dels grans simis.

Què pensa dels grans simis que viuen en zoos?

— PS: Depèn del tipus de zoo. Als Estats Units, per exemple, hi havia un ximpanzé, el Tommy, que estava en un zoo privat en molt males condicions. Les instal·lacions estaven a peu de carretera i feia anys que el tenien sol en una gàbia, sense companyia ni sense res a fer. Òbviament, calia treure’l d’allà i posar-lo amb altres animals de la seva espècie, perquè els ximpanzés són animals socials. De tota manera, aquests casos són complicats, perquè després de tant de temps en aquestes condicions els simis estan molt pertorbats mentalment, com ho estaria qualsevol de nosaltres. Però si hi ha zoos on els animals poden estar en grup, disposen de l’espai necessari i tenen coses a fer, ens hauríem d’enfocar en el benestar dels simis i no en quanta gent ve a veure’ls o en com són de visitables. Aquests animals ja no es poden alliberar perquè han perdut les habilitats per viure en un entorn salvatge. El millor que es pot fer és tenir-los en algun tipus de santuari on formin part d’un grup adequat a la seva manera social de viure. Si la gent els pot veure en aquestes circumstàncies, no m’hi oposo, sempre que es prioritzi el seu benestar a les visites.

Ja no s’experimenta amb grans simis, però sí amb altres primats no humans.

— PS: Penso que la gran majoria dels experiments que es fan no tenen en compte els interessos dels animals. Si fos així, els experiments no s’acabarien fent. En general, estic en contra de l’experimentació amb animals, però no soc un absolutista. No estic en contra de qualsevol tipus d’experimentació amb animals. Depèn del que es faci als animals, del mal que se’ls faci i de l’objectiu de l’experiment. Encara hi ha molts experiments en marxa a la Unió Europea que es fan amb una gran varietat d’animals. Molts d’ells són ratolins, que són animals sensibles. També s’utilitzen primats. O gossos, sobre els quals la gent està desproporcionadament preocupada perquè a tothom li agraden molt els gossos. Penso que hauríem de treballar per minimitzar aquests experiments. Avui tenim tècniques que permetrien fer-ho. Cultius cel·lulars per a alguns casos o fins i tot la utilització d’intel·ligència artificial per investigar la toxicitat de noves substàncies. Penso que es podria fer molt més per reduir el patiment dels animals. En última instància m’agradaria veure aquests experiments eliminats, però això és difícil.

Des d’un punt de vista estrictament científic és molt útil fer experiments amb animals perquè representen passos intermedis entre el cultiu cel·lular i els assajos amb persones.

— PS: Depèn de per a què siguin. No nego que alguns experiments siguin útils, però alguns dels experiments més dolorosos i estressants es fan amb animals que tampoc són tan bons models. Durant molts anys es van fer experiments per buscar un model de la depressió en micos i no van funcionar. Després es va intentar simular la síndrome de l’estrès posttraumàtic i, clar, es van fer experiments força horribles, perquè, evidentment, calia infligir traumes als animals. Se’ls electrocutava, se’ls obligava a nedar en contenidors dels quals no podien escapar, se’ls immobilitzava durant molta estona... I jo vaig parlar amb metges que em van dir que no n’havien après res, perquè aquells animals no eren bons models. Hi va haver una quantitat immensa de patiment infligit sense sentit als animals, simplement perquè ells són allà i hi ha gent que construeix la seva carrera d'acord amb aquest tipus d’experiments. I això és molt difícil d’aturar.

Quina és la situació dels grans simis als seus països d’origen?

— PS: Per una banda, moltes actituds i lleis estan canviant, però per l’altra, a l’hora de protegir les poblacions salvatges, la situació és complicada per moltes raons: hi ha, per exemple, un ús comercial dels ximpanzés o de parts del seu cos, les poblacions humanes creixen i ocupen els seus espais, etc. A llarg termini, jo diria que la solució és educar la gent d’aquests països i intentar alentir el creixement de la població de l’Àfrica subsahariana, però també penso que es necessita protegir més els animals ara. Aquests països s’han d’adonar que els grans simis són importants i que fins i tot poden ser un actiu nacional. De fet, a molts llocs ja estan protegits, però hi ha moltes activitats il·legals que se salten les prohibicions. També hi ha moltes organitzacions que lluiten per aturar la caça furtiva, però és molt difícil.

Què podem fer com a individus per protegir els grans simis?

— PS: Podem donar suport a lleis més fortes per protegir els animals i les organitzacions que protegeixen el seu hàbitat, així com evitar comprar productes que es produeixen amb una destrucció del seu hàbitat, com els que porten oli de palma.

Quines són les motivacions de la llei de protecció dels grans simis que pròximament hauria de debatre el Parlament espanyol?

— PC: La gent no s’adona que és necessari tenir aquesta llei, perquè rescatar ximpanzés a Espanya és molt complicat. Hi ha el cas del Guillermo, per exemple, un ximpanzé que només té un ull, que estava a La Orotava, a Tenerife, i que va estar catorze anys en una gàbia completament aïllat. Ningú el veia i, per tant, no se sap com va perdre l’ull. Com que la persona que el tenia era fotofòbica, també el tenia en la foscor. Ens va portar dos anys alliberar-lo. La propietària argumentava que per a ella era com un fill i fins i tot es va resistir a la policia. Al final, el veterinari va haver de mentir, va dir que el Guillermo patia diverses malalties infeccioses que podia encomanar a la gent. Per casos com aquest hem anat al Parlament a demanar que hi hagi una llei que prohibeixi als individus privats tenir ximpanzés o altres grans simis com a mascota.

Quines perspectives hi ha sobre l’aprovació de la llei?

— PC: Som optimistes, perquè les coses han canviat. Des de l’octubre passat, els animals ja no són coses, legalment, sinó que es consideren éssers sensibles. A més, els simis ni tan sols tenen els mateixos drets que els animals domèstics com els gossos. No es pot tenir un gos permanentment en una gàbia, però, en canvi, sí que es pot fer amb un ximpanzé, cosa que no té cap sentit. Esperem, doncs, que la llei s’aprovi aquest estiu.

stats