HÀBITATS NATURALS
Societat 18/07/2020

“Me están agobiando los peces”

Ja hi ha prou pàgines web, bloguers, instagramers.... on contínuament apareixen comentaris de xafarders que es dediquen a explicar amb pèls i senyals tots els racons que visiten

Sebastià Alzamora
4 min
“Me están agobiando los peces”

Quan es tracta de la costa del sud de Mallorca, i de les seves cales -moltes, dins el terme municipal de Santanyí- val més sempre no donar gaire indicacions. Ja hi ha prou pàgines web, bloguers, instagramers, feisbuquers, tuitaires i fòrums als mitjans de tot ordre, tant digitals com tradicionals, on contínuament apareixen ressenyes i comentaris de xafarders i xafarderes que es dediquen a explicar amb pèls i senyals tots els racons que visiten, amb l’objectiu primordial que se sàpiga que els han visitat. N’hi ha que arriben a convertir-se en influencers, i hi fan negoci i tot. Però per a molts, el sentit de fer públics els llocs on han estat no és altre que fer saber que efectivament hi han estat. I aleshores, com per acreditar que no diuen mentida, no tan sols donen relació de les belleses de l’indret, sinó de la localització exacta i de les millors maneres d’arribar-hi. Com que ara tot s’ha de conceptuar i ha de rebre un nom de quatre síl·labes o més, d’aquesta recerca incessant d’espais poc freqüentats (per convertir-los en una altra calamitat estibada de gent) en deim gentrificació. Ens reservarem, per tant, el nom de la cala santanyinera on vam anar aquesta setmana, un dematí d’un dia feiner.

“Dia feiner” és un concepte elàstic, en vista de la concurrència que s’hi podia trobar entre les deu i mitja i les onze, i que durant l’hora i mitja següent no havia de fer més que anar en augment. El camí no és difícil, però tampoc fàcil: després de deixar el cotxe aparcat i de caminar un primer tram asfaltat, comença el tros de les roques i el pinar, amb un camí sembrat de petits desnivells, macs i pols. El sol encara no era a dalt de tot, però la calor ja era intensa, i les cigales feien el tro. A mesura que avançàvem cap a la cala, anàvem topant amb els que ja en tornaven, o també volien arribar-hi, alguns sense gaire encert. Va passar un tercet format per dues dones i un home, l’home anava remugant queixes sobre l’indret. Fa molta cara que li agradaria més ser en algun lloc on hi hagués aire condicionat i se servissin canyes de cervesa. Una de les dones, amb accent llatinoamericà, el retopa:

- Hombre, la gente que viene aquí es porque les gusta lo salvaje.

Una mica esquerpa tal vegada sí, però el qualificatiu de salvatge seria excessiu per a aquesta cala, que exigeix als banyistes un petit darrer esforç quan hi arriben: per accedir a l’aigua s’ha fer un breu descens per un caminoi encara més malplà, d’aquests d’agafar-se amb les mans (o de posar-les per davant) i d’arrossegar el cul en algun moment. Des de dalt es contempla una panoràmica de tota la cala, i de la mar Mediterrània estenent-se enllà d’ella mateixa fins a l’horitzó, emmarcada pels perfils capriciosos de les penyes i per la verdor dels pins que Blai Bonet solia incorporar als seus poemes. De dalt estant, també es podien veure els que ja havien baixat: una cinquantena de persones, més o manco, però suficients per omplir el petit espai disponible a la cala, repartits i asseguts -de vegades ajaguts i tot- damunt roques gropelloses o exigües trinxes de macs i grava. Alla s’assolellaven, o anaven entrant i sortint de l’aigua. Just abans de començar el descens, hi ha el vigilant i venedor de refrescs, amb un carretó, un para-sol i un capell de palma.

-Jo aquí dalt, mira, encara, però allà baix que no m’hi esperin.

Nosaltres no vam ser tan estugosos i vam fer la baixada fins a les roques que hi ha just davant de mar: no direm que la féssim com si res, però tampoc sense fer cap paper indigne. Això sí: tan aviat com ens hi vam haver sumat, la cinquantena de persones va començar a fer-nos més nosa del que imaginàvem. Sort de dos homes amables que ens van oferir el racó que ocupaven:

-Nosaltres partim -van anunciar-. Anirem a cercar una altra cala, massa gent aquí.

El cas és que els petits motius de queixa van perdre tota consistència tan aviat com vam entrar dins l’aigua. La netedat insuperable d’aquella aigua, la seva transparència i nitidesa, l’agradable frescor amb què revifava la pell, la precisió amb què els ulls distingeixen, a través d’aquesta aigua, els macs i l’arena del terra, i fins i tot els petits peixets que hi neden: tot plegat és un goig i una sensació de sentir-se vius tan potent, que qualsevol incomoditat queda cancel·lada tot d’una. Un pot aprofitar per fer una nedada una mica llarga en unes aigües tranquil·les, entrar dins la cova frescal i ombrosa, alegrar-se que la protecció ha funcionat i el baix del penyal és ple de pegellides aferrades, aixecar la vista i contemplar un dels paisatges més bells que podrà trobar en aquest món i en aquesta vida. Aleshores un pensa que som els privilegiats habitants d’aquest racó de món i que aquest privilegi comporta també la responsabilitat de mantenir-lo en aquestes condicions, si pot ser sense que hagi d’intercedir una pandèmia perquè això passi. És una qüestió de respecte al lloc on vivim i, per tant, també de respecte a nosaltres mateixos.

Un, mentre neda o senzillament sura, s’entreté en aquestes idees, fins que sent darrere seu:

- Ostras, me están agobiando los peces.

Quan un sent això, s’adona que, en contra del que diuen alguns, i encara que no hi hagi turistes, hi ha molta gent movent-se dins Mallorca: gent que altres estius estaria fent feina, però que enguany està d’ERTO o de vacances més o menys forçoses. I que té percepcions curioses sobre l’entorn: que els peixos els molestassin enmig de les Avingudes seria notícia, però que algú afirmi que et molesten aquells peixets que de vegades topen amb les persones, quan estàs gaudint d’un dels millors banys que pots prendre en aquest planeta, vol dir que queda una certa pedagogia per fer. I que ha arribat l’hora d’agafar els atapins i tornar a fer el caminoi, ara de pujada.

stats