“La mare estaria feliç i orgullosa que les restes del seu germà tornin al poble”

PalmaA casa se’n va parlar, de l’assassinat i desaparició del seu oncle. “Sempre entre plors i molta pena”, recorda Antonio Cortés Ordinas (Buenos Aires, 1956). Ell és nebot de Jaume Ordinas Arrom, víctima del franquisme i les restes del qual es varen poder identificar gràcies al seu ADN aquest juliol, 85 anys després de ser assassinat pels feixistes. Li deien en Fonoi, era sabater de professió i estava afiliat a la societat instructiva anomenada L’Aurora. Va ser detingut l’agost del 1936, empresonat a Can Mir i finalment executat amb el grup de la treta del 15 de gener del 1937 a la Creu de Porreres, quan només tenia 18 anys. Les seves restes es varen localitzar el febrer del 2021 dins la segona fase d’exhumacions de les fosses del cementeri municipal. El varen trobar a la fossa número 11, intacta sota el bloc de nínxols, que tenia dos nivells i en la qual varen localitzar 11 individus més.

Ordinas Arrom tenia tres germanes, que varen morir sense conèixer el seu parador. Una d’elles, la mare de Cortés, que pot contar aquesta història familiar gràcies al relat heretat: “Tot el que sé m’ho va contar ma mare quan era petit”, assegura. I matisa: “No parlava de política, parlava del que va passar”. Segons Cortés, elles mai s’haurien imaginat que el seu germà estigués al cementeri de Porreres. I és que, malgrat que tothom els recomanava que era millor callar, no demanar, elles volien saber i varen cercar. Així, aconseguiren saber que se l’havien enduit a la presó de Can Mir. No obstant això, “mai el varen poder veure: baixaven a Palma per dur-li roba, però els deien que havien de deixar-la i partir”, conta el nebot.

Mesos després, els varen dir que l’havien alliberat i que havia entrat al servei militar, “però després varen saber que quan deien ‘alliberat’ significava ‘assassinat’”. El varen matar a principis del 1937, però fins a mitjan any les germanes no varen ser conscients del fet. Continuaven amb l’esperança que tornàs de l’exèrcit. La mare explicava a Cortés que, quan realment va ser conscient de la mort, anava quan podia a Palma i es passava hores mirant la mar, plorant. La seva padrina, mare de Jaume Ordinas, va morir tres anys després que s’enduguessin el seu fill, pensant encara que estava al servei militar, tot i que hi havia dies que l’esperança es desinflava “i també pensava que no era possible, perquè mai més s’havia tornat a comunicar”, assenyala Cortés. Ell va néixer a Buenos Aires, cinc anys després que els seus pares migrassin de Mallorca a l’Argentina. Allà hi varen viure fins al 1974. Diu que la família s’adaptà bé a l’Argentina, que s’hi vivia millor: “Hi podia haver pobresa, però no fam”. Però el drama familiar i l’enyor de les germanes condicionaven el dia a dia. De fet, recorda que les trobades familiars i amb amics a l’Argentina eren escasses, perquè “ella sempre recordava les seves germanes, patia per elles, que havien quedat allà en la postguerra. Sempre hi havia aquella tristesa, aquella pena”.

Cortés manté l’accent argentí malgrat que fa gairebé 50 anys que va arribar a Mallorca, i transmet aquestes memòries –pròpies i heretades– entre llàgrimes. Per la seva família, sí, “però també pel que li va passar a tanta i tanta gent”. Va arribar a l’illa quan tenia 18 anys (“els mateixos que tenia el meu conco Jaume quan el varen matar”, remarca) per conèixer les seves ties, però s’hi va acabar quedant. “Aquella mar que veia plorar la meva mare va ser la mateixa que a mi em va enamorar”, rememora. Creu que, si la mare hagués sabut que s’hi quedaria, no li hauria contat tant, pels problemes que podria generar. De fet, en les primeres eleccions democràtiques, recorda que el condicionaven perquè votàs Unión del Centro Democrático, “ni molt a la dreta ni molt a l’esquerra, pel que pogués passar”. “Però jo des de ben petit –continua–, pel que escoltava d’aquell dolor, ja sabia a qui havia de votar. I així va ser. Està de més que digui a qui, no?”.

Proves d’ADN i identificació

Antonio Cortés recorda l’obertura de les fosses i tot el procés per identificar els familiars com un moment “molt desconcertant, jo estava molt emocionat”. “Queda bé dir que tanques un cicle, però en aquell moment hi ha un cúmul d’emocions, tot tipus de coses”, ressalta. Va ser a través de l’Ajuntament d’Alaró quan, el 2016, li varen proposar fer-se la prova de l’ADN per mirar d’identificar l’oncle i ell va accedir-hi. Si la seva mare fos viva, n’està segur que, d’una banda, li diria: “A aquestes altures de la teva vida, no hauries d’estar passant per tot això...”. Però també, a la vegada, creu que “en el fons ella estaria feliç i orgullosa que les restes del seu germà hagin tornat a casa, juntament amb les seves germanes, i se’ls pugui donar una sepultura com li correspon”.

Les injustícies del passat encara li provoquen plors, perquè “el mundo fue y será una tontería y ya lo sé”, canta Antonio Cortés el vers d’aquest mític tango. Però, malgrat tot, mentre parla també riu, fa bromes. I la lluita per la justícia i la reparació ha significat una victòria, perquè ha alleugerit la motxilla emocional. “Estic cansat que em diguin que ho deixem estar. No ho hem de deixar estar. Les coses s’han de saber per les altres generacions, si no, no existiria la paraula història”.

Dossier Memòria democràtica

Següent

Estrats de la memòria

Anterior

Les ferides del franquisme en la salut mental de les víctimes

Vés a l’ÍNDEX