Estrats de la memòria

PalmaTot el que és cronològic té estrats. Les nostres vides tenen estrats. I la nostra història, la individual i la social. La geografia, òbviament també. Hi ha, per això, estrats més amples i més estrets. Hi ha estrats tacats de sang i estrats que han estat tapats a correcuita amb la voluntat que siguin secrets o oblidats. Però de vegades els estrats, per una esllavissada o, per jo què sé, per una excavació arqueològica o perquè algú ha dit que allà hi havia una capa peculiar, tornen a sortir a la llum i és aleshores quan tenen el poder de donar-nos nous coneixements, és quan ens permeten saber, i també mirar.

Hi ha un estrat de la nostra història recent, amagat en els paisatges del Llevant de Mallorca, que conté despulles humanes. Cossos, ossos, biografies. I ara, a la fi, un nou pla de fosses hi posarà la lupa, o els arqueòlegs, al damunt. I aquests ossos, aquests cossos i algunes biografies perdudes sortiran a la llum i ens revelaran una capa oculta del nostre paisatge, però també de la nostra història. El que veim no és el paisatge, sinó el que en sabem. Sabem toponímia, sabem els noms de la natura que l’habita, sabem part de la seva història i, en alguns casos, en sabem capes ocultes perquè les hem investigat, perquè ens les han explicades, perquè un arxiu ens les ha revelades. Sí. Veim un paisatge només en la mesura que el coneixem, i aquest coneixement ens permet saber a quina casa concreta varen detenir algú per fer-lo desaparèixer per sempre, a quin restaurant varen violar milicianes, a quin parc municipal varen afusellar desenes de presoners o a quina platja hi ha homes enterrats. Superfícies que amaguen històries, les nostres històries.

Quaranta-nou fosses comunes

Remuntem-nos a l’any 2010. El Govern balear encomana, via Memòria de Mallorca, el Mapa de Fosses. En aquest estudi, en el qual vàrem participar, coordinats per Manel Suárez, vint-i-dos investigadors de vint-i-cinc pobles de l’illa, es va documentar l’existència de quaranta-nou fosses comunes de la Guerra Civil. Aquestes investigacions, en un moment en què encara molts testimonis directes eren vius, varen permetre la localització de les fosses de la guerra. El Mapa de Fosses, així, es troba en l’origen de l’excavació de la fossa del cementeri de Porreres, o de Son Coletes. I també és l’origen del IV Pla de Fosses que ha presentat la Direcció General de Memòria i que s’iniciarà en els propers mesos a la zona de batalla del desembarcament de les tropes republicanes al Llevant de Mallorca. Unes excavacions que comprendran les fosses de sa Coma, la del cementeri de Son Carrió, la de l’hospital de sang o la de Son Escrivà. En elles hi ha avui, i com també han avançat els especialistes de prospecció geofísica, ATICS, molts cadàvers de milicians i soldats republicans caiguts durant l’expedició de Bayo.

Hi ha capes en els meus records que s’enllacen amb aquests estrats geogràfics.Quan el gravàvem per al documental Milicianes, l’antic milicià barceloní Antoni Canovas ens va explicar que va desembarcar a Mallorca amb un amic, adolescents tots dos. A prop de Son Carrió, sobre un turó, una bala va matar el seu company. Ens deia que, quan va tornar a Barcelona, i durant tota la vida, va cercar els pares del seu amic per dir-los-ho, però que mai els va trobar. En repetia el nom: Julio Garcia Sabater. Julio Garcia Sabater. Fa poc, una senyora de Son Servera em va explicar que els seus pares, que tenien un quartó a Son Carrió, varen trobar el cadàver en descomposició d’un jove milicià. Que li varen fer una petita tomba i que el varen enterrar tan bé com varen saber. Qui sap si era en Julio. Desconec si la família d’en Julio va arribar a saber el tràgic destí del seu fill.

També, quan escrivia l’obra de teatre Diari d’una miliciana, em vaig obsessionar a descobrir la identitat de l’autora del diari (i encara hi estic, perquè no l’he trobada). Al costat d’Antoni Tugores, vàrem escriure a multitud d’arxius municipals de Catalunya per intentar saber si hi havia alguna pista que pogués conduir a ella. Una de les respostes que ens va arribar va ser de l’arxiu de Sant Boi de Llobregat. Ens varen enviar còpies d’un plànol, dibuixat a mà, d’una tomba a la punta de n’Amer. El dibuix marcava la ubicació de la tomba de Tomàs Cervera López. S’hi adjuntava l’explicació: l’havien fet els seus companys quan varen tornar al poble amb l’esperança que aquell cos fos recuperat en el futur. Han passat 86 anys. L’arxiver ens va dir que havia cercat la família d’en Tomàs, però que no havia tingut sort. Aquest futur és aquí.

Amagar els drames

Cada vegada que vaig a nedar a la platja de sa Coma, veig un paisatge que amaga aquell paisatge. Sé quin estrat, quines històries oculta la platja. Tantes com cossos. I busseig, i m’imagín el moment del desembarcament. Gairebé el puc sentir. No fa tant. Observ els turistes que només en coneixen la capa superficial i em deman: Hem d’amagar els nostres drames als turistes? En sabem la resposta. Als seus països els fan palesos. Els mostren i demostren. Per què aquí hauríem d’actuar de manera diferent? Som Mallorca i tenim història –estrats–, no Disneyland.

Gran part dels familiars dels cossos que es recuperaran en el IV Pla de Fosses mai més varen saber d’ells perquè era el principi de la guerra. I perquè va ser la primera de les expedicions catalanes. I va fer fallida, perquè es varen retirar. I per això es va convertir en tabú. I dels seus morts a l’illa no se’n va parlar pus. Ni aquí ni a Catalunya. I aquí romanen. Reclamant, en silenci, dignitat. Reclamant una identitat. Una tomba en el lloc que decideixin els seus familiars (i no els seus botxins). Recordar, saber, ens converteix en part del paisatge i de la nostra pròpia història. Perquè no podem ser qui som si no sabem d’on venim, si no sabem ni tan sols què veim o què contenen els estrats de la memòria sobre els quals hem construït el nostre present.

Dossier Memòria democràtica

Següent

Els estrangers que lluitaren per Mallorca

Anterior

“La mare estaria feliç i orgullosa que les restes del seu germà tornin al poble”

Vés a l’ÍNDEX