PalmaEl banquer mira l’oficina quasi buida, fa un gest obrint els braços, i diu: “Qui hagi vist aquest lloc fa uns anys i el vegi ara no l’ha de conèixer. Un dia com avui això era una festa, feia mal passar de gent que hi havia”. Ara hi ha quatre empleats i empleades darrere els taulells, amb la mascareta i guardant, naturalment, la distància de seguretat.
Som a una oficina bancària, diríem que una de tantes però no ho direm perquè cada vegada en són més poques. Això és així perquè els bancs també són cada vegada més escassos: ja fa anys que es va acabar amb les caixes, aprofitant la crisi del 2008, i les entitats bancàries supervivents d’aquella ràtzia també van desapareixent sota el fenomen de les fusions bancàries. Es produeix allò que es coneix com una concentració: les entitats bancàries són de cada dia més poques, però –això sí– més voluminoses. Pocs bancs i però més grans, més forts, que puguin competir en uns mercats internacionals cada dia més durs. És per aquest motiu que els bancs es fonen, com els glaçons o com el formatge. És un fet. Per descomptat la nova crisi, la del coronavirus, hi ajuda de manera decisiva. De fet, el banc on va tenir lloc aquesta escena és un que es troba en procés de fondre’s. Bé, de fusionar-se, ells ho diuen així. Els polítics i els financers no parlen de rebre, parlen de recepcionar. No concreten, concretitzen. I no es fonen, es fusionen. És el que hi ha.
Quan el banquer parlava d’un “dia com avui” es referia a la data en què ens vam veure: el passat 31 de març. És a dir, final de mes, però en aquest cas no es tractava tan sols d’això, sinó també de l’inici de les vacances de Setmana Santa. L’endemà era Dijous Sant, s’acabava una setmana curta de feina i la gent estava disposada a fer el que fos, tret de la seva rutina de cada dia. Anar a Menorca, per exemple, aprofitant que la mobilitat entre illes sí que estava permesa (es van donar fins i tot casos de menorquins que es van rebaixar a visitar Mallorca, Eivissa o Formentera). Instal·lar-se a la segona residència, els qui en tenen, ja que ara no la poden utilitzar per al lloguer turístic (mentre es queixen que està tot saturat de turistes). Fer panades, amb completa independència del fet que sabessin fer-ne o no en tenguessin ni idea. Tothom tenia moltes ganes de fer qualsevol cosa, sempre que els permetés esbravar-se una mica la fatiga pandèmica. Però molt pocs van passar pel banc. “Abans” –hi insistia el banquer– “un dia com avui estava estibat, aquí. Entre els pensionistes, que eren fixos de cada darrer dia de mes, i els que haurien vingut a fer operacions per anar-se’n de vacances, no s’hauria pogut ni passar de gent que hi hauria hagut”.
En general, la gent evita fer operacions a l’oficina bancària, i els pensionistes també hi acudeixen cada vegada menys, perquè se’ls fa notar –sovint, amb maneres brusques o directament desagradables– que fan nosa. Això és perquè els bancs, fusos o fusionats, han optat per llevar-se de damunt la clientela (això no ho deia el banquer, però ho diem nosaltres). S’envia la gent a fer les seves operacions al caixer automàtic, o –millor encara, si més no per als bancs– a internet, a l’anomenada banca online. Mentre preparàvem aquest reportatge, un altre banquer diferent de l’anterior (i que fa feina en una altra entitat en procés de fondre’s o de fusionar-se, també diferent de l’anterior, em feia una confessió. “Fa uns dies”, m’explicava, “vaig visitar una oficina d’una d’aquestes entitats petites i independents que encara queden. Em vaig quedar penjat mirant una escena que feia molt de temps que no veia: un empleat posava al dia la llibreta a una clienta, una senyora d’edat, asseguts tots dos un a cada banda d’una taula. I després, li demanava què més podia fer per ella, i li dedicava el temps que fos necessari”. Afegia que feia molt de temps que no havia tengut l’oportunitat de contemplar una escena com aquesta, i que serien cada vegada més difícils de veure: una persona sent atesa per una altra persona, sense presses i com es mereix algú que ha dipositat, en aquell banc i en aquella oficina, la seva confiança i els seus doblers.
“Un mercadet d’ocasions”
En un futur immediat, els bancs intentaran deixar d’haver d’ocupar-se de les gestions quotidianes dels seus clients, però a canvi els faran tota casta d’ofertes i de propostes comercials per mirar de guanyar-se la seva fidelitat. “Acabarem semblant un mercadet d’ocasions”, bufa el banquer que havia tingut l’atac de nostàlgia davant de l’escena de l’empleat i la clienta. Aparells de televisió, telèfons mòbils, rentings de cotxes (renting no vol dir que et rentin el cotxe, sinó que te’n lloguen un, perdó pel pèssim acudit), ofertes en mobiliari de casa o d’oficina, electrodomèstics... Qualsevol cosa que es pugui pagar a terminis, preferentment associat amb alguna assegurança i amb les condicions que les ments fèrtils dels departaments de màrqueting siguin capaços d’imaginar. Les noves oficines diàfanes de les entitats bancàries, més semblants a un starbucks o a un concessionari de cotxes que no a un banc, són com són perquè no estan pensades per atendre ningú, sinó per vendre a la clientela les coses que s’hi despatxen, ja siguin productes financers o de qualsevol altra casta. Es va a la recerca del que queda de la classe mitjana, a fi d’esplugar-la fins allà on sigui possible. Els rics, com sempre, funcionen pel seu compte. Els pensionistes, o les persones amb ingressos baixos, poden tenir clar que no se’ls vol ni se’ls espera. Els banquers amb consciència del seu ofici, que també n’hi ha, miren en què s’han convertit les oficines antany bullicioses de vida i sospiren amb melanconia. Mentrestant, aquests dies, una entitat bancària en procés de fusió ha presentat l’ERO més gran de la història de la banca espanyola, amb vuit mil tres-cents empleats que van al carrer.
