L'altre March
Es compleixen 25 anys de la mort de Bartomeu March Servera, el fill petit d'en Verga, creador de la fundació i la biblioteca que porten el seu nom
PalmaEra el fill petit del magnat Joan March Ordinas, en Verga. Bartomeu March Servera no va continuar amb els negocis familiars i, contràriament, va dur una vida un tant bohèmia i dedicada al col·leccionisme, fruit de la qual va néixer a Palma la fundació que porta el seu nom, amb la seva biblioteca de referència. Fa 25 anys, el 10 de juny del 1998, va morir a París.
El vell March, segons assegura el seu biògraf Pere Ferrer, no tenia “una altra aspiració vital que no fos guanyar diners” i era “incapaç de ser lleial més que a sí mateix”. Així, no resulta estrany que no el caracteritzàs l’amor per la seva família. “Amb la seva dona”, Elionor Servera, “les relacions no varen ser mai gaire fluïdes”, diu el professor Honorat Bauçà. Amb els fills, Joan i Bartomeu, “no varen ser millors. Ambdós el van decebre i ell no se n’amagava gens i ho demostrava ben a les clares”, fins al punt –recull Bauçà– “que quan aquests anaven a veure’l al despatx havien de demanar hora al secretari”.
Joan March Servera, fill gran d’en Verga, va néixer el 1906. Després el magnat i la seva esposa van tenir un segon fill, Bartomeu, mort de petit. Com es tradició a Mallorca, el primer fill havia rebut el nom de l’avi patern: Joan. El segon, el de l’avi matern, Bartomeu. Així que quan, el 1917, va venir al món un tercer fill –i darrer–, també va ser batejat com el germà mort: Bartomeu March Servera.
De Bartomeu, en Verga “sempre va sospitar que no era fill seu, sinó de Rafel Garau”, fill d’un dels seus socis, segons recull Bauçá: “Per tant, el va tenir relegat a un segon terme tota la vida”. El presumpte amant d’Elionor Servera va morir assassinat el 1916, en un dels episodis foscs de la trajectòria del magnat. “Es diu”, afegeix Bauçà, “que en March va fer canviar d’uns mesos la data de la fe de naixement” del seu benjamí, “per tal de demostrar que no era fill de l’amant difunt”. “Figura inscrit com a nat el 28 d’octubre, quan en realitat va néixer el mes d’abril”, afirma.
Segons el seu biògraf, Fernando G. Corugedo, Bartomeu March va estudiar a Palma, a La Salle i a l’actual Institut Ramon Llull. “Va desenvolupar molt prest una gran sensibilitat per les qüestions artístiques i els temes culturals, així com un gran amor a la seva terra natal. (...) Va aprendre idiomes, va ser a Itàlia i va passar els anys de la guerra civil espanyola a Anglaterra”, afegeix. Obtingué una llicenciatura en Dret a Salamanca.
“No tot a la vida és guanyar diners”
El periodista Esteban Urreiztieta assegura que Bartomeu March “gastava tant com tenia, sense mirar prim. Com si cada dia de la seva vida fos el darrer. Es llançà en braços dels plaers de la vida i del col·leccionisme d’art, oblidant-se de tota la resta. ‘No tot a la vida és guanyar diners’, es justificava constantment”. Relata el periodista que els dos germans es trobaren al vestíbul d’un hotel de luxe a París. I que, com que Bartomeu s’havia deixat la melena, Joan l’amenaçà: “O te la talles immediatament, o no em tornis a parlar mai més”. I el germà petit va obeir.
El 1942, Bartomeu es va casar amb María Cencillo –Maritín–, comtessa de Pernia. Van tenir quatre fills: Joan –traspassat el 1992–, Elionor, Maria –Marita– i Manuel. Segons relata Corugedo, fins a la mort d’en Verga, tot el clan March vivia plegat en les seves diverses residències: el Palau March a Palma, la Torre Cega a Cala Rajada, o la mansió del carrer de Núñez de Balboa a Madrid. Les cases de Palma i Cala Rajada les va heretar Bartomeu March. Tot i que, en morir el seu pare el 1962, només li havia llegat el mínim possible, la legítima, el 16% dels seus béns. Però això era incommensurable.
L’arquitecte Gabriel Alomar Esteve, molt vinculat a la família, assegurava que “aquest amant apassionat de l’art”, Bartomeu March, feia bona la frase de Taine: “L’artista és el fill de l’heroi”. Donant a la paraula ‘heroi’ “el sentit d’home de lluita”, afegia. D’aquí, la creació del museu d’escultura a l’aire lliure al jardí de la Torre Cega, “el primer i un dels més importants entre els que després es crearien a Espanya”. Si bé aquestes peces, entre les quals hi havia obres de Rodin, Chillida o Moore, es troben actualment al palau de Palma, seu de la fundació que porta el seu nom. El jardí ha servit com a escenari de les Serenates d’Estiu de la localitat.
Corugedo narra com March Servera es va convertir en un apassionat bibliòfil, adquirint biblioteques senceres, com la dels ducs de Medinaceli o la dels ducs de Gor; “la més important biblioteca privada de Granada” i “desgraciadament perduda per a la cultura local”, en paraules dels estudiosos Antonio Gallego i Maria Pinto. O, a Mallorca, les de Pere Sampol Ripoll i Llorenç Riber. La seva presència es va fer “habitual de les grans llibreries antiquàries d’Europa”. Establí un contacte estret amb escriptors i artistes. Va donar suport a Camilo José Cela en els Papeles de Son Armadans i va seguir pacientment, al llarg de set anys, la pintura del quadre Madrid per Antonio López.
El seu biògraf narra una anècdota que el retrata com a digne hereu d’aquell negociant excepcional que fou en Verga. L’antiquari Kraus va trobar un exemplar excepcional, “un tractat de ginecologia” del metge mallorquí Damià Carbó, del 1541, i “n’hi va demanar un preu exagerat”. March fill va passar anys regatejant, fins que el va aconseguir per un preu més raonable.
El biògraf de l’Arxiduc
Corugedo qualifica Bartomeu March com a “home bo, culte i sensible”, a qui caracteritzaven “l’amor per les coses belles i l’art ben fet: els llibres, els quadres, les escultures, la música, i moltes altres coses”. Fou vicepresident primer de la Banca March i de la Fundació Joan March, la que va fundar el seu pare a instàncies de Joan Mascaró. El 1975 va crear la seva pròpia: la Fundació Bartomeu March, que té la seu a la residència familiar, entre els carrers del Conquistador i del Palau Reial de Palma. Repartia la seva vida entre Mallorca, Madrid, les Bahames i París, a on va morir el 10 de juny del 1998.
Els fons de la Fundació Bartomeu March són excepcionals: escultura medieval i contemporània i el famós betlem napolità. Però no ho és menys la biblioteca, amb 60.000 volums, 2.000 manuscrits, 1.500 publicacions periòdiques i 200 mapes, segons afirma el responsable, Fausto Roldán. És considerada com la de referència en temàtica balear i va tornar a obrir les portes l’octubre del 2021, després d’un any i mig tancada a causa de la pandèmia. Alomar afirmava que va ser ell qui havia recomanat a Bartomeu March, com a bibliotecari, Llorenç Pérez, qui es va encarregar de la seva posada en marxa el 1970.
El fill major de Bartomeu March, Joan March Cencillo, va passar la seva joventut a Roma, on, segons diu el periodista Alfonso Piñeiro, es va relacionar amb Luchino Visconti i el recentment traspassat Helmut Berger, Elsa Morante, Dacia Maraini, Alberto Moravia, Gore Vidal o Pier Paolo Pasolini, a qui hauria recomanat Terence Stamp com a protagonista de Teorema. De tornada a Mallorca, instal·lat a Son Galceran, antiga propietat de l’Arxiduc Lluís Salvador, relata Piñeiro, va trobar un àlbum de postals que havia estat propietat del príncep austríac. Així va néixer la biografia que va fer de l’Arxiduc, un text imprescindible.
“En companyia d’un lloro que xiula Verdi i tres cans”, en paraules de Piñeiro, Joan March Cencillo preparava les seves Converses de Son Galceran, unes conferències d’estiu a les quals tothom volia ser convidat, també Michael Douglas. Després del seu traspàs, la Fundació creà el premi de novel·la breu que porta el seu nom i que enguany arriba a la 31ena edició. L’han guanyat, entre d’altres, Zoe Valdés, José Luis de Juan, Jesús Ferrero, Fernando Quiñones, Irene Gracia o Miguel Dalmau. També es convocà durant un temps el Premi Bartomeu March de la crítica, que s’endugueren Martí de Riquer o Mario Vargas Llosa.
La descendència de Bartomeu March sovint treu el cap a la premsa del cor, emparentada amb altres coneguts llinatges, com els Fierro, els Boyer o els Chico de Guzmán, ducs d’Ahumada, descendents del fundador de la Guàrdia Civil. A Bartolomé Fierro March se l’ha relacionat amb Tamara Falcó. Temps enrere, també se situaren pròxims als Franco: Piñeiro narra com, en criticar el ‘netíssim’ Francis el regal que havien fet a la seva germana Merry per les noces, a María Cencillo li mancà temps per substituir-lo per una taula de menjador de cent mil pessetes –del 1977. Els March són així.
La substanciosa herència de Bartomeu March va donar lloc a una successió de conflictes entre els seus descendents. Per primera vegada, es trencava la discreció que caracteritzava la família. Les complicacions han arribat, pràcticament, fins als nostres dies. Tan sols fa un any, el juny del 2022, l’agència Efe informava que Manuel March Cencillo havia aconseguit vendre Son Galceran “per una xifra propera als 10 milions d’euros”, però s’enfrontava “a una demanda judicial en què li reclamen 2,7 milions”. Ja que, suposadament, un altre comprador interessat n’havia abonar un avançament, sense que s’arribàs a tancar l’operació.
Com en el cas dels Miró, en morir Bartomeu March es va plantejar la fórmula d’abonar l’impost de successions a la Comunitat Autònoma en llibres i documents. Però, finalment, els familiars optaren pel pagament en metàl·lic: 24 milions d’euros. Segons Esteban Urreiztieta, fou Marita March qui va imposar aquesta fórmula. A més, a l’inventari dels béns sembla que havien estat valorats a la baixa: un Rolls Royce s’havia taxat en 600 euros, diu el periodista.
La gota que va fer vessar el tassó fou el quadre de Goya La condesa de Benavente, que, suposadament, Bartomeu March havia cedit a la seva Fundació amb una valoració, aleshores, de nou milions d’euros. L’escàndol va esclatar el 2004, amb un enfrontament entre el llavors president de l’entitat, Manuel March, i el director, Basilio Baltasar, per un costat, i Marita March, per un altre. Aquesta afirmava que ella havia heretat la pintura. Per la seva banda, el Govern autonòmic havia extraviat el document suposadament acreditatiu de la teòrica donació. La crisi es va tancar amb l’elecció d’un nou president, Luis Alberto Salazar, segons informava Última Hora el 5 de setembre d’aquell any.
Aquí no acabaren els maldecaps. El 2011, segons el mateix rotatiu, l’entitat conservacionista ARCA assegurava que faltaven un grup de peces del betlem napolità de la Fundació. El 2012, El Confidencial informava de la disputa entre Ana Maria Chico de Guzmán March, filla d’Elionor March Cencillo i neta de Bartomeu March, amb la seva tia Marita per una herència immobiliària de més de 75 milions d’euros. El 2020, segons eldiario.es, el Ministeri de Cultura s’interessava pel parador del quadre de Magritte L’avenir, herència d’Elionor March Cencillo, que s’havia venut deu anys abans a Christie’s per 1,9 milions d’euros, si bé Cultura afegia que ho feia per actualitzar la seva base de dades.
