L’estiu que Kubala 's'exilià' a Portocristo

PalmaMateu Mas, de 75 anys, és president de la penya barcelonista Miquel Àngel Nadal de Manacor. “Cap biografia –lamenta– fa menció de l’estada de Kubala a Portocristo abans de ser fitxat pel Barça. De petit sentia parlar la gent de la sensació que causà un jove alt, ros, corpulent i amb ulls cels com ell”. El 1950 l’heroi blaugrana tenia 23 anys quan desembarcà a la costa manacorina en temps en què Franco encara imposava l’autarquia. Ho feu fugint del comunisme de la seva Hongria natal.

Nascut a Budapest el 1927, de ben petit László Kubala Stecz ja despuntà com a promesa del futbol, primer amb el Ganz i després amb el Ferencvaros. A 18 anys, partí a l’antiga Txecoslovàquia per evitar fer el servei militar. Recalaria a les files de l’Slovan de Bratislava. Els seus èxits el durien a vestir la samarreta de la selecció txeca. El 1948 tornaria al seu Budapest natal, on jugaria amb el Vasas. Llavors disputaria també partits amb la selecció hongaresa, just abans que aquesta es convertís en l’‘Equip d’Or’, la potent màquina de fer futbol liderada per Ferenc Puskas.

Equip de pròfugs

Acabada la Segona Guerra Mundial, Kubala cada cop se sentia més oprimit per un règim comunista que considerava l’esport professional un vici capitalista. El seu somni era poder desenvolupar una carrera futbolística com la dels jugadors de l’altra banda del ‘teló d’acer’. Així, el 1949 decidí fugir. Amb altres companys pujà en un camió vestit de soldat rus en direcció a Àustria. Finalment es traslladà a Itàlia, on fitxà pel Pro Patria. Aviat el Torí el pretengué. Havia de debutar en un partit amistós amb el Benfica a Lisboa. Un refredat, però, li impedí viatjar. No sabria la sort que tindria. A la tornada, l’avió que transportava l’equip italià s’estavellà als turons de Superga. Hi morí tota la plantilla. La Federació Hongaresa no trigà a pressionar la FIFA perquè castigàs els ‘traïdors de la pàtria’ com Kubala. Li prohibiren jugar partits oficials durant un any.

Davant aquest nou revés, l’astre de Budapest creà un equip d’exiliats, que donaria cabuda també a txecs, romanesos i iugoslaus. L’anomenà Hungaria. Dirigint-lo hi hauria Ferdinand Daučik, entrenador seu a l’Slovan i cunyat seu. Aquell seria un equip nòmada, sense camp ni socis. Respectant la normativa de la FIFA, cobrarien per disputar partits d’exhibició a l’Europa occidental. Era una manera de poder continuar vivint de l’esport i de donar-se a conèixer al mercat.

El maig de 1950 l’Hungaria ja enviava una carta al Reial Madrid de Santiago Bernabéu per sol·licitar-li un partit amistós. El responsable del conjunt blanc estigué encantat amb l’oferta. Era el rival perfecte per preparar la Copa del Món del Brasil. L’encontre tingué lloc a l’estadi Chamartín el 5 de juny. Tot i ser derrotats per 4 a 2, el grup de pròfugs feu un bon recital de futbol. Des de Mallorca, pendents d’ells hi havia el president del CD Manacor, l’empresari carni català Isidre Abellanet. Se li va ocórrer oferir-los Portocristo com a base d’operacions des d’on anar jugant partits. En disputarien més contra la selecció espanyola, l’Espanyol i l’Esportiu de la Corunya.

“Era molt simpàtic”

Un dels integrants d’aquell equip de rodamons fou l’hongarès Georg Mogoi, que seria el primer jugador estranger de la història del RCD Mallorca. L’agost de 1967 concedí una entrevista a Diario de Mallorca, en la qual parlava de la seva arribada a la costa manacorina el juny de 1950: “Era un poble tranquil, bellíssim i sense complicacions. Amb Marick, Hrotko i Kubala vàrem parlar més d’una vegada de quedar aquí per a tota la vida”.

Mateu Mas, president de la penya barcelonista de Manacor, ha recopilat informació de fonts orals sobre l’estada de l’Hungaria a Portocristo. “Aquí no hi estigueren tots. Kubala s’allotjà a la pensió Orient, encara que solia anar a menjar a l’Hotel Perelló. Entrenava a la platja, però també anava a un campet de futbol a foravila. Ja era una figura mundial. Tothom el mirava”. Fa uns anys el periodista i historiador Sebastià Sansó va ser a temps de recollir els darrers testimonis vius d’aquella visita. Un d’ells fou el del mític caricaturista Tòfol Pastor Pífol, mort el 2023 a 103 anys. “Solia entrenar –deia– fins i tot amb el seu fill petit. Li posava dues cadires a la terrassa de l’hotel i li feia xutar la pilota intentant que passàs pel mig”.

Un dels nins que va quedar sorprès per les genialitats d’aquells jugadors va ser Joan Brunet Camel·lo. “Sempre –contà a Sansó– els estàvem esperant a la platja [...]. Tots eren bona gent, però Kubala en particular era molt simpàtic amb nosaltres i fins i tot ens deixava jugar amb ell [...]. Tot era nou, no havíem vist mai samarretes de futbol amb els números a l’esquena ni pilotes oficials [...]. Més d’una vegada vaig veure com Kubala rematava de cap i llançava la pilota a uns 50 metres des de l’arena fins a l’aigua. Era impressionant, no m’ho podia creure”.

Sansó va descobrir la història de l’estada de Kubala per la contrada fruit d’una casualitat. “El padrí regentava el Bar Turismo a Manacor, que durant una sèrie d’anys va ser la penya del Manacor. Va morir abans de jo néixer. Un dia, rebostejant per les caixes del bar, vaig trobar una foto dels jugadors de l’Hungaria vestits de blanc. Era d’un partit que disputaren contra el Manacor al camp de na Capellera. Crida l’atenció que el club manacorí no hagi reivindicat mai aquesta efemèride. Va ser un partit en què tothom volgué veure aquells estrangers que prometien ser les estrelles que aviat admirarien per la televisió. Guanyaren per 4 a 0. Franco estava encantat de tenir ‘desertors comunistes’ jugant a Espanya”.

Fitxatge pel Barça

D’ençà de la seva actuació a Chamartín, el Madrid es proposà fitxar Kubala. L’hongarès, però, exigí com a condició endur-se amb ell l’entrenador del seu equip i cunyat seu. Santiago Bernabéu s’hi negà rotundament. El president del Barça en aquell moment, Agustí Montal, no volgué desaprofitar l’oportunitat. El 27 de juliol arribà a Portocristo el secretari tècnic del club blaugrana, Josep Samitier, de passat merengue. No hi hagué cap problema amb les exigències del jugador que l’equip rival havia rebutjat. Llavors l’Hungaria s’acabava de dissoldre i els seus integrants havien començat a signar contractes com a amateurs amb equips de la Primera Divisió espanyola.

Per solucionar els conflictes pendents amb la FIFA, l’1 de juny de 1951 Samitier aconseguí que Franco concedís a Kubala la nacionalitat espanyola per la via d’urgència. La dictadura no dubtà a presentar-lo com un fugitiu del ‘terror rojo’ que havia optat per la pau i la llibertat. Aquell procés va suposar el bateig catòlic de l’hongarès a Águilas (Múrcia), el poble d’on era el president de la Federació. El 29 d’abril de 1951 el jugador ja pogué debutar amb la samarreta blaugrana. El 5 de juliol de 1953 ho faria amb la selecció espanyola contra l’Argentina. Es convertia així en l’únic futbolista de la història que ha jugat amb tres seleccions diferents. Al cap de quatre anys, per poder acabar de regular la fitxa de Kubala, l’equip culer hagué d’indemnitzar el club hongarès que havia deixat amb contracte encara en vigor.

Di Stéfano

El 1952 l’objectiu del Barça fou una altra promesa del futbol, l’argentí Alfredo Di Stéfano, de 26 anys. Aleshores, tot i que pertanyia al River Plate, jugava de manera il·legal al Millonarios de Bogotà. Samitier es reuní amb ell a la capital de l’estat després d’un amistós entre el seu equip i el Reial Madrid. El futbolista li confessà la seva il·lusió de jugar al costat de Kubala. El 24 de maig ja entrenava a l’antic estadi de les Corts. Santiago Bernabéu, amb tot, no estava disposat que l’etern rival li tornàs a ficar un gol. Amb l’aval de Franco i a través d’una fraudulenta maniobra de la Federació, se les enginyà perquè Di Stéfano hagués de jugar alternativament una temporada en cada club. En desacord amb el veredicte, el Barça renunciaria al jugador.

Amb ‘La Saeta Rubia’, el Reial Madrid viuria la seva època daurada amb cinc copes d’Europa consecutives. Amb Kubala, el Barça guanyà tots els títols en joc a Espanya entre el 1951 i el 1953. La temporada més destacada fou la primera, la de les Cinc Copes. Al llarg d’onze temporades, l’hongarès, dotat d’un enorme carisma, fou l’heroi que canvià la història del barcelonisme en els anys de la postguerra. Acompanyant-lo hi havia altres figures destacades com Ramallets, Basora i César. Els seus tocs de genialitat, amb xut amb efecte mai vistos, feren doblar la massa social del club, que el 1957 ja inaugurava el Camp Nou. El 1955, enmig de la Guerra Freda, la fugida del crac de Budapest a l’oest fou usada propagandísticament pel franquisme amb la pel·lícula Los ases buscan la paz. Fou protagonitzada pels mateixos Kubala i Samitier. Cinc anys enrere el gran mite culer havia trobat aquella ‘pau’ a Portocristo. Morí a Barcelona el 2002, a 74 anys.