L’ADN de les llengües humanes

Segur que, en qualque moment de la vostra vida, us han dit que el català i el castellà són llengües romàniques, que són de la mateixa família. Què vol dir, però, que formin part de la mateixa família lingüística? Des de l’època en què érem a l’institut que sentim a parlar de les famílies lingüístiques. Tradicionalment ens conten que pertanyem a la família romànica, perquè el català prové del llatí, com tantes altres llengües.

La feina de molts de lingüistes està enfocada a esbrinar el parentiu entre les diverses llengües del món. Si qualcú esmenta els germans Grimm (Jacob i Wilhem), la majoria de nosaltres pensarà en contes, rondalles i llegendes. Mentre que Wilhelm estava més interessat en la literatura medieval, Jacob s’especialitzà en lexicografia i mitologia germànica. Observant diverses llengües es va témer que hi havia canvis sistemàtics. Juntament amb Karl Verner, Jacob Grimm proposà una sèrie de lleis fonètiques que explicaven com les llengües havien canviat. A partir d’aquí els lingüistes interessats en l’evolució de les llengües feren un gran avenç. Pogueren anar cap enrere en el temps, i veure que el llatí i el grec són parents no tan llunyans, i que aquestes dues llengües també s’emparentaven amb les germàniques (frisó, suec, alemany, etc.), fins i tot amb les eslaves (rus, txec, polonès, etc.) i les cèltiques (bretó, gal·lès, etc.).

Amb el temps es va anar construint l’arbre genealògic de les llengües d’Europa. Una gran família de llengües emparentades històricament. És el mapa que sol sortir als llibres de text, en el qual destaquen les famoses excepcions: l’hongarès, el finès, el saami (o lapó) i l’estoni (són d’una família anomenada finoúgrica, que prové de darrere les muntanyes dels Urals) i el basc, l’eterna llengua aïllada que de moment no sembla tenir familiars clars (sabem que prové de l’aquità, que és la llengua que es trobà Cèsar quan entrà a la Gàl·lia, però poc més; hi ha hagudes moltes de propostes, però totes elles han estat refutades).

Una família de 400 llengües

El mapa de la família es va expandir quan els europeus saberen del sànscrit, una llengua de l’Índia, que els ajudà a connectar de cop un gran conjunt de llengües de tota aquella part d’Àsia. Aquests estudis pogueren resoldre coses com ara l’origen del romaní, la llengua dels gitanos, establint que estava connectada a les llengües de l’Iran i l’Índia. Aquesta gran família de més de 400 llengües rep el nom d’indoeuropea.

El terme ‘família’ s’usa de manera metafòrica, ja que els arbres de famílies de llengües imiten els arbres genealògics de les de persones. Però, de fet, hi ha tot un aspecte que va més enllà de la metàfora i que ens connecta de manera directa amb persones de l’Iran i del Pakistan. El genetista Luigi Luca Cavalli-Sforza ha estudiat durant anys la genètica de les poblacions i sempre ha tingut molt en compte els arbres de les llengües. El seu llibre Genes, peoples and languages és un resum fantàstic de la seva feina. Cavalli-Sforza ha analitzat múltiples seqüències d’ADN de multitud de poblacions. El resultat principal ha estat la creació d’arbres de poblacions, que mostren com aquestes s’han anat separant al llarg de la història. També ha comparat aquests arbres amb els arbres lingüístics i el grau d’avinença entre ambdós és sorprenent.

A mesura que les poblacions se separen, també ho fan les llengües. Això no és inesperat del tot, i resulta prou lògic. Sempre hi haurà aspectes a millorar, o misteris a resoldre, però trobar aquesta coincidència tan gran ha ajudat també a refinar o repensar certes idees assumides per la lingüística. Cal tenir molt present que les llengües evolucionen o canvien molt més aviat que l’ADN, per això de vegades sembla que falten baules de la cadena.

També hi ha llengües que desapareixen sense deixar rastre, o poblacions que semblen més desconnectades de les altres. Recentment un estudi liderat per David Reich de la Universitat de Harvard ha pogut trobar una baula, fins aleshores invisible, que connecta les poblacions d’Anatòlia (actual Turquia) amb la cultura estepària dels Yamnaya, famosa per la seva expansió per Europa i l’Àsia i per ser els precursors de moltes de les llengües indoeuropees.

Les indoeuropees

El mapa de llengües indoeuropeu ha estat pràcticament inalterat fins fa molt poquet. Qualque vegada s’han mogut els elements dins l’esquema mateix, però sense fer-ne grans canvis. Però l’any 2023, l’arqueòleg Daniel Schwemer, de la Julius-Maximilians-Universität (Würzburg, Alemanya), anuncià que, tot analitzant unes tauletes d’argila dels hitites, havia trobat una llengua nova de la qual no es tenia constància. Als hitites els interessava recollir mostres de rituals en llengües estrangeres. És per aquest motiu que es va transcriure en la llengua original a la tauleta d’argila. El desxiframent de l’escriptura ‘cuneïforme’ (se’n diu així perquè es feia marcant l’argila encara fresca amb un cuny de fusta) ha tret a la llum milers d’anys més tard aquesta llengua desconeguda.

L’estudi de les llengües ens ajuda a comprendre millor la nostra història i els nostres vincles amb multitud de cultures que ens envolten. Això inclou les llengües antigues, com el llatí i el grec. Sense el seu estudi no podem comprendre d’on venim. I també inclou les llengües actuals: des de les més conegudes com l’alemany, fins a d’altres menys famoses com el gaèlic escocès, el sòrab que parlen a Saxònia i Brandenburg, i el romanx que parlen a Suïssa, entre d’altres.

Encara queda molt per descobrir, però de ben segur que la combinació de diferents disciplines com ara la lingüística, l’antropologia i la genètica ens ajudaran a resoldre molts d’aquests misteris.