Juncker: l’Europa que no volem

L’escàndol dels Luxleaks amenaça la credibilitat de tota la Comissió Europea. Jean-Claude Juncker va trigar sis dies a donar explicacions davant la premsa de Brussel·les i va comparèixer per sorpresa davant el Parlament Europeu, tot i que els grans grups de la cambra l’havien blindat perquè no hi hagués d’anar. La transcendència de les acusacions no només posa en dubte la supervivència d’un gat vell de la política que ja estava gairebé de retirada, sinó sobretot la credibilitat del projecte europeu. Un projecte que en les últimes eleccions a l’Eurocambra ja semblava haver entrat en temps de descompte, en un caixa o faixa crucial per intentar recuperar el suport d’una ciutadania que li gira l’esquena. Fins i tot Juncker havia dit que la seva era “la Comissió de l’última oportunitat”, i ha resultat que ell n’era la baula més feble.

Juncker és un polític prestidigitador, que ha anat perdent en ironia i guanyant en cinisme. En comptes d’amagar el cap va sortir a contraatacar, amb l’anunci d’una gran reforma fiscal europea, per intentar reescriure el seu passat com a primer ministre d’un paradís per als evasors d’impostos. La realitat és que fins que Juncker no va perdre el poder a Luxemburg, el país no es va comprometre amb la directiva europea de l’estalvi, que vol acabar amb el secret bancari a la Unió. En pocs mesos, el govern liberal ha anat més enllà que Juncker en dues dècades.

L’ombra que plana sobre el luxemburguès és la prova definitiva que la UE ja no s’arregla amb reformes a mitges, pactades per la gran coalició de populars i socialdemòcrates per garantir-se la continuïtat d’una correlació de forces cada cop més dèbil.

Juncker semblava l’home que tenia prou personalitat per plantar cara als estats i, tot i que el nou president era un dels artífexs de l’austeritat, a la Comissió s’havia instal·lat la idea que amb ell alguna cosa podia canviar. Tot era, una vegada més, “un excés d’enginyeria”, l’expressió amb què va definir el model fiscal de Luxemburg. En aquest cas, d’enginyeria política. El mea culpa a mitges de Juncker és del tot insuficient. La UE no podrà recuperar la confiança del ciutadà cedint sobirania i poder a personalitats sota sospita.