Joan Mir i Mir: el vent que agitava Menorca

PalmaQuè agita Menorca? Per descomptat, el vent: la seva força crida l’atenció a tots aquells que la visiten per primera vegada, fora dels dies de calma de l’estiu. Però Menorca va conèixer una altra agitació: la que generava l’hiperactiu Joan Mir i Mir, escriptor, periodista, mestre i polític, que va transitar pel catolicisme, l’espiritisme, la maçoneria, el socialisme, l’anarquisme i el regionalisme. Ara fa un segle, el 1925, va començar a retirar-se a Binialmaia, abandonant en bona part aquell activisme seu incessant. Ens acostam a aquest personatge excepcional, i ho feim seguint els textos de Miquel Àngel Casasnovas, Pere Alzina, Josep Portella i del col·lectiu Ateneu Llibertari Estel Negre.

Joan Mir i Mir va néixer l’11 de novembre de 1871, al carrer de l’Arraval de Maó, en una família benestant. El seu padrí fou batle de la ciutat i també era parent dels germans Joan, Pere i Bartomeu Ramis i Ramis, figures cabdals de la potent Il·lustració menorquina del segle XVIII. Només tenia 11 anys quan va morir la mare, així que l’enviaren intern als jesuïtes de Manresa. Continuaria la seva educació fora de l’illa, a Barcelona, a Oriola i a Alacant. A 15 anys va tornar a Menorca, completant els estudis a l’Institut de Maó. A 21, segons la fitxa biogràfica de l’Estel Negre, s’enfrontà en un duel a pistola, afortunadament sense conseqüències que s’haguessin de lamentar.

Tot i els seus orígens acomodats, Mir sentí des de la joventut una marcada preocupació pels més desfavorits. Arribà a passar ell mateix per greus dificultats econòmiques, ja que posava els doblers en aquelles iniciatives que impulsava. La seva vida personal també fou difícil. A la mort prematura de la mare la seguiria la del pare, només dos anys després, víctima d’una malaltia mental. La seva dona, segons Portella, també patia depressions. I ell mateix va passar per constants problemes de salut.

La seva primera etapa el va situar dins la militància catòlica, aleshores marcadament conservadora. Ara bé, sempre amb una certa preocupació social: fou un dels fundadors de l’escola nocturna del Castell, promoguda per una organització religiosa, i va formar part de la Junta de la Cuina Econòmica –el que ara en diríem menjadors socials. Fou en aquest moment que començà a publicar articles a la premsa. Aquella posició política no li va durar gaire: el 1896 s’acostava a l’espiritisme, la qual cosa li suposava una ruptura amb l’Església, que no admetia aquesta pràctica. Va continuar la seva activitat periodística a la revista espiritista La Estrella Polar.

Denúncies i judicis

El 1898 sortia el primer número del periòdic El Porvenir del Obrero –per descomptat, en castellà, com gairebé tota la premsa de l’època–, del qual Mir seria el director i la veritable ànima. En aquestes altures, ja resultava manifesta la seva evolució cap a posicions republicanes i anticlericals. Es va apuntar a la maçoneria. En contrast amb l’entusiasme patriòtic aixecat per la guerra colonial d’aquell mateix any, El Porvenir del Obrero seria l’única veu dissonant, de tota la premsa de les Illes, que es mostraria crítica amb aquella bogeria, si bé quan aquesta ja havia finalitzat. Tot i que amb interrupcions i tancaments per ordre governativa, el periòdic de Joan Mir continuaria existint fins a l’any 1915, tot un rècord en aquella època de publicacions de vida efímera, i encara més si eren de caràcter alternatiu.

Una polèmica amb el llavors bisbe Salvador Castellote li va donar, a Mir, una certa notorietat, com també el suport dels sectors més progressistes. Seria la primera de moltes més. Periòdicament, li plovien denúncies i judicis pels seus articles, fins i tot un empresonament per participar en una vaga. Afortunadament per a ell, disposava dels bons serveis del seu amic i misser Pere Ballester, republicà, que n’aconseguia sistemàticament l’absolució.

Joan Mir era un idealista, que creia en la bondat natural de les persones i que desconfiava de les religions perquè aquestes prometien la felicitat en una altra vida, i això, deia, generava una visió falsejada del món. El 1902, escrivia: “Religió, autoritat i propietat exclusiva són els tres enemics de la felicitat dels homes. (...) Un home dolent és un home malalt. En el ple gaudi de la salut, els homes viuran alegres i serien bons”. Era molt crític amb el sistema polític del seu temps, manifestament corrupte. Aquell mateix 1902, Mir va crear la Federació Obrera de l’Illa de Menorca, la primera organització que pretenia agrupar tot el moviment de treballadors de l’illa.

Entre altres personalitats menorquines amb les quals Mir es va relacionar, trobam figures molt destacades com Joan Benejam, Àngel Ruiz i Pablo, Francesc Hernández Sanz, Joan Hernández Mora i Nicolau Rubió, entre d’altres. Però Mir no vivia aïllat a la seva illa: entre aquells amb qui mantenia correspondència trobam Pablo Iglesias, fundador del PSOE i la UGT, i Hermenegildo Giner de los Ríos, creador de la Institució Lliure d’Ensenyament, entre d’altres.

Perquè aquesta qüestió de la creació d’unes escoles laiques, en sintonia amb el que llavors es feia a Europa, era una de les preocupacions essencials de Joan Mir, i així quedà reflectit en les iniciatives compartides amb el mestre mallorquí Gabriel Comas, qui havia estat destinat a Alaior. Tots dos eren membres de la lògia maçònica Germans de la Humanitat. El Porvenir del Obrero va dur a terme una campanya a favor que es creàs, a Maó, un centre d’ensenyament d’aquelles característiques. A més, Mir va col·laborar amb la Societat Progressiva Femenina, que també va arribar a crear una escola laica.

El 1905 es va fundar a Maó l’Escola Lliure del Barri 15, de la qual Mir mateix fou professor. Ara bé, l’any següent, l’anarquista Mateu Morral va atemptar contra el rei Alfons XIII, en el dia de les seves noces. I resultava que Mir i Morral es coneixien, ni que fos per correspondència. Tot d’una s’acusà l’escola de ser un niu de terroristes i fou clausurada. Però Mir no només es va embarcar en aquesta iniciativa frustrada: va exercir també la docència a l’Escola Laica d’Alaior i va col·laborar a crear l’Escola Racionalista de Ciutadella.

El 1909, la Setmana Tràgica de Barcelona es va cobrar com a boc expiatori el pedagog anarquista Francesc Ferrer i Guàrdia. I resultava que Mir i Ferrer no només s’escrivien, sinó que fins i tot s’havien conegut a Barcelona i el menorquí havia visitat la seva escola. Aquell mateix any s’havia casat –amb Anna Maurin–, per descomptat, en una cerimònia només civil. El seu domicili fou escorcollat i se li requisaren 13 llibres, suposadament de contingut subversiu.

Autonomia per a Menorca?

Sembla que Joan Mir, orientat per Pablo Iglesias, es va sentir temptat pel socialisme, si bé fou en l’anarquisme on trobà el millor entorn per a les seves idees, i del qual fou a Menorca el portaveu més destacat. La diferència entre els uns i els altres era que, mentre els socialistes volien arribar a governar l’Estat per transformar la societat, els anarquistes el volien destruir, per considerar-lo enemic de la llibertat humana. D’aquí que fossin considerats terroristes per sistema, la qual cosa no vol dir que tots ho fossin, ni de bon tros. Mir fou molt actiu en la publicació d’obres de caràcter llibertari, entre les quals La dinamita cerebral, un conjunt de narracions d’aquesta ideologia que fou un veritable èxit fora de Menorca.

La Primera Guerra Mundial, entre el 1914 i el 1918, seria un esdeveniment que marcaria un nou canvi de rumb en la seva trajectòria. Mentre que l’internacionalisme i l’antibel·licisme dels anarquistes els duia a inhibir-se davant del conflicte, ell prengué clarament partit pels aliats. Ja la seva participació el 1910 al Pacte de Maó, una treva de no-agressió entre els partits polítics, havia aixecat agres crítiques d’alguns dels seus companys. Ara el distanciament seria definitiu.

Desaparegut El Porvenir del Obrero, Joan Mir continuaria escrivint al diari republicà La Voz de Menorca, del qual esdevindria copropietari. S’anava allunyant del moviment obrer, també dels socialistes. El 1920, Anna i ell es casaren per l’Església, cosa fins aleshores impensable en aquell fustigador de les religions. Quatre anys més tard, adoptaren una nina de Ciutadella.

La darrera etapa de Mir el va situar en el regionalisme i en la creació d’una nova associació i una nova publicació, La Nostra Parla, en la qual, i aquest és un fet significatiu, es va passar al català, publicant els seus articles en la seva llengua materna. Fou el primer president de l’entitat. L’arribada el 1923 de la dictadura de Primo de Rivera, de signe marcadament espanyolista, va posar fi a aquella aventura. Encara va ser a temps de participar en una comissió que havia de dissenyar un possible règim autonòmic per a Menorca. Però quan va sentir que en aquesta comissió es plantejava una hipotètica regió balear, la va abandonar.

Devers el 1925, ara fa un segle, amb aquell nou règim dictatorial, probablement desenganyat dels uns i dels altres, Joan Mir i Mir va optar per l’ostracisme. Començà a passar llargues temporades a la finca familiar de Binialmaia, al terme municipal del Mercadal, i a allunyar-se de la primera línia, ell, sempre tan combatiu. Recull Portella que, entre el mes de maig del 1926 i l’abril del 1928, no va publicar ni una sola línia a la premsa.

El 1929, sí que tornava a l’acció, a La Voz de Menorca, i ho feia per alertar del perill que representava l’avanç del feixisme a Itàlia i Alemanya. Encara faltava una dècada per a la Segona Guerra Mundial. Aquell mateix any, el polític francès Aristide Briand havia proposat una federació europea. Lúcid un pic més, Mir escrivia al mateix periòdic: “És necessari limitar i condicionar la sobirania dels estats perquè es pugui organitzar una vida internacional pacífica. (...) Els polítics (...) no acceptaran el projecte dels Estats Units d’Europa per no cedir ni una part de la sobirania”.

Va morir a Maó, el 21 de juliol del 1930. Només tenia 59 anys. Poc abans havia publicat una sèrie d’articles, amb el títol genèric de La pau al món, a manera de testament polític i apostant per educar els joves –segons narra Alzina– en “la pau, la tolerància i la cooperació”. Era estiu. Tal volta aquell dia no faria vent, a Menorca. El d’aquell home, que havia agitat l’illa amb les seves idees, ja no bufaria més.