Jèssica Pulla: "Les persones dissidents existim en català, lliguem en català, follem en català"

BarcelonaQuedem a la plaça Osca, davant la casa on va néixer Núria Feliu, amb la drag queen Jèssica Pulla. El personatge a qui dona vida Joan Gabàs (Valls, 1998) ha estat reconegut per obrir camí en el transformisme reivindicant el català i la catalanitat amb el premi Innovació dels premis Martí Gasull que atorga la Plataforma per la Llengua. Als seus espectacles hi poden aparèixer des de Núria Feliu i Guillermina Motta fins a Jet Lag, les Teresines, Pilarin Bayés, el Club Super3, les Tres Bessones i Dagoll Dagom, i hi fa humor del Procés, la corrupció, els pronoms neutres o la seva vida. Els guardons, que també celebren la trajectòria d’Eliseu Climent i tenen com a finalistes l’Editorial Afers, el programa d’IB3 Téntol i el projecte sobre videojocs en català Ce Trencada, s’entregaran el 25 de febrer al Teatre Poliorama de Barcelona.

Qui és Jèssica Pulla?

— És la nova promesa del transformisme català, tot i que ja porti dos anys i mig a la indústria. És una reivindicació de tot allò que m'ha creat i m'ha fet ser qui soc, i un homenatge a totes les artistes que admiro i admiraré sempre.

I qui és Joan Gabàs?

— Un marieta de Valls que, sense que soni egòlatra, sabia que volia dir i fer alguna cosa, i per fi li ha sortit l’ocasió de fer-ho. Gràcies al personatge drag pot treure el que sempre li havien dit que no podia ser o fer perquè no estava bé, no estava acceptat socialment, i ara ho porta a l’extrem. El Joan és el seny i la Jèssica la rauxa, som un còctel Molotov.

Com arribes al transformisme?

— Jo em vaig fer fan del programa Drag Race fa uns deu anys. M’interessava, però allà hi havia unes qualitats molt concretes, un maquillatge impol·lut, unes perruques d'escàndol, un vestuari... vaja, una macroproducció en tots els aspectes, que jo només podia admirar. A partir d’estudiar teatre, vaig voler provar-ho, vaig estudiar les artistes que tinc més ubicades del panorama local o nacional, i vaig veure que totes van començar amb perruques de l'AliExpress, vestits de segona mà i unes habilitats de maquillatge nul·les; totes hem vingut d'aquí. Llavors va ser quan vaig començar a amarar-me’n.

Com trobes el look i els referents de la Jèssica Pulla?

— Quan m’agafen a Futuroa, al Sarao Drag, el 2022. Amb la meva mare drag [La Caneli] vam començar a jugar i vam trobar el maquillatge amb el qual se m’associa. Com que era un concurs per presentar nous talents i només em donaven tres minuts per actuar, i a mi m'inspiren molt les senyores d'època, de cinema clàssic i tal, tenia un vestit amb unes muscleres d'escàndol i vaig dir: juguem a això, però ho portem al català.

Què vas interpretar?

— Vaig fer la cançó de la Montserrat Caballé amb la seva filla per a La Marató de TV3, que és la cançó del Phil Collins en català del Tarzan; després feia el Tinc ganes de festa de la Xana, la Núria Feliu recitant La Santa Espina i per acabar la Bad Gyal fent Indapanden, de les seves primeres cançons en català. I el playback de la final va ser el Shin Chan en versió maquinera. Va ser una explosió de catalanitat allà de sobte, que ni jo mateixa sabia què era.

Per què en català?

— Ho vaig fer des de la inèrcia. Tota la vida he parlat en català, és la meva llengua. No ho vaig fer amb cap intenció de cobrir cap buit ni res. I tampoc m’he inventat res: Brigitta Lamoure és una referent i té un posicionament polític clar, una defensa de la llengua i una reivindicació de moltes lluites que compartim. També hi ha el cas de la Mega Pubilla o les Chanclettes. Però és veritat que molta gent em va dir que estava cobrint un buit que no sabíem que hi havia i a partir d’aquí en prenc consciència. També perquè per sort estic envoltada d'un entorn bastant polititzat i em diuen: “Pots fer coses molt guais i pots demostrar que en català es poden fer moltes coses”, i decideixo esprémer-ho al màxim.

Quina és la gran diva catalana, per a tu?

— El meu punt de partida és Núria Feliu, sempre. Deixant a banda el posicionament polític dels últims anys, amb el qual no simpatitzo, va ser una pionera en molts aspectes: com a defensora del patrimoni, de la cultura, de la llengua, per defensar que en català es poden cantar tots els gèneres, per un posicionament de barri; és una vedet amb aquest punt humà. Per a mi ella és l'epicentre de tot.

Estimar la catalanor vol dir poder-la parodiar?

— Necessitem riure més de nosaltres mateixos i del que som. Jo dalt de l'escenari me’n ric del que potser a baix em fa estar insegura. Riure també ens ajuda a ser crítics. Jo, per exemple, vinc d’una generació de joves que ens hem sentit estafats amb el Procés. Jo ho agafo i hi jugo. És que sento que m'heu pres el pèl. Me’n ric de tota la performance que ens heu venut, que és superactivista i superreivindicativa, quan realment tot segueix igual o fins i tot pitjor. I al mateix temps, dic: mireu quina quantitat de referents tenim, que xulos, no cal mirar fora. Es pot jugar amb ells i portar-los a l'extrem, o portar-los a una paròdia, o portar-los a un homenatge. Per a mi, fer transformisme en català és fer un homenatge a Catalunya i al folklore que he mamat de casa o que he descobert a partir de ser travesti. El folklore d’Andalusia el tenim molt mamat i totes ubiquem les folklòriques andaluses, però aquí també tenim referents patriòtics molt potents i elements de la cultura popular i el patrimoni superpotents.

Hi ha poca autoestima al nostre folklore? Tenim complexos?

— Suposo que també hi ha aquest punt que, com que és popular i no és la cultura més elitista, hi ha un cert menyspreu perquè és de la classe treballadora. I no, al final la catalanitat ha de ser per a tothom, no? Si una cosa és més popular, doncs hem d’abraçar-la i valorar-la, perquè això vol dir que arriba a més gent i que hi ha més gent que es pot sentir connectada amb la catalanitat que amb la cultura que es considera la cultura de veritat, que a vegades és molt difícil accedir-hi. Jo crec que és important fins i tot agafar-ho com un guilty pleasure.

Un dels teus referents és Mar i cel. La gent al teatre canta L’himne dels pirates com si fos Els segadors. Hi ha un plaer i una necessitat de compartir referents?

— M'he adonat que la gent té molta necessitat de sentir-se molt catalana, de sobte, sobretot la gent jove. Surt una artista catalana, treu una cançó en català i ens tornem tots superpatriòtics. O ve un artista, fa un discurs molt puntual i diu una paraula en català i a tothom se li encén la bombeta.

Perquè es vincula la llengua o la cultura catalana a algun referent modern?

— Sí, i més del poble. La catalanitat a vegades és tan elitista i conservadora que fins i tot a mi em fa mandra entrar-hi però, en canvi, el que és del poble, el que es pot comentar per xarxes, el que és el tema d'una conversa de bar, a mi això és el que m'interessa. I si ja de passada li puc fer un gir i tocar una cosa més nacional, local o un referent concret més específic per a una cosa més genèrica, doncs aprofitem-ho.

T’atorguen el premi Innovació als premis Martí Gasull, com el reps?

— Em fa il·lusió. Vaig començar des d’un lloc genuí i, quan vaig prendre consciència del que podia significar, vaig decidir apostar al màxim pel català. S’agraeix que vegin un artista drag com a cultura, que costa molt que la gent entengui que fora de les elits, als marges i al carrer també hi ha creació artística. La situació en l’escena queer d’oci nocturn està molt castellanitzada, també per culpa del turisme massificat, però jo seguiré donant guerra. Les persones dissidents existim en català, lliguem en català, follem en català, ens estimem en català, ens relacionem en català per anar al bar, de festa i per anar a fer la compra.

Actues mensualment a La Federica i en diversos espais. Com és un xou teu?

— És la història d’una aspirant a vedet que vol reivindicar una mica casa seva, la seva terra, la seva identitat com a persona del col·lectiu LGTBI però també la seva identitat com a persona catalana que ve d'un poble, que no ha nascut a Barcelona, però ha vingut aquí a guanyar-se la vida. Musicalment, m'he marcat un Núria Feliu i ara em dedico a versionar en català cançons angleses, a veure què passa. Estic molt obsessionada últimament amb Chappell Roan, que és una artista queer americana que també s'inspira molt en la cultura drag, i des de Lady Gaga que no connectava tant amb una artista. He fet un xou on agafo les seves cançons, les porto al català, fent paròdia de situacions polítiques actuals o situacions meves personals. En tinc d’altres on canto cuplets, reversiono també cuplets en castellà per explicar situacions catalanes o meves o el que sigui i, si no, doncs cançons que m'inspiren.

Quan vas a ateneus o centres cívics, què et diuen les senyores que venen?

— A la gent gran li encanta, s'ho passa pipa. Com que porto una estètica molt semblant a la roba que porten elles, de sobte em comenten "Ai, quines perles més boniques portes". I jo "Ai, gràcies, les seves ho són més". Suposo que el meu imaginari és molt semblant al seu i els és més fàcil connectar-hi que si se'ls presenta un artista de música urbana. Recordo apropar-me a una taula on hi havia gent gran i dir "Que és la primera vegada que veuen una travesti?" I em diuen "No, nosaltres anàvem a El Molino". Ostres, és que estava tan normalitzat que a Barcelona existissin aquests espectacles i que les classes populars hi anessin que és preciós.