La investidura del paó
Aquest dimarts es va passejar amb molta ufana per la tribuna del Congrés de Diputats un paó que vol fer-se passar per un líder socialista. Un líder socialista que per molt que estarrufi les plomes té un problema, i és que de moment només compta amb els noranta diputats de la seva formació sumats als quaranta d’un partit català d’extrema dreta, anomenat Ciutadans, per fer-se investir president d’Espanya. Que el susdit partit es digui Ciutadans i sigui català no el fa menys d’extrema dreta, i això no fa menys absurda i desesperada la seva aliança amb el partit que figurava que era la referència del centreesquerra espanyol. No perquè ho diguem nosaltres, sinó perquè ho diuen i ho han dit (“per activa i per passiva”, segons la fórmula retòrica de moda) dirigents socialistes com la presidenta del Govern Balear, Francina Armengol, o el secretari general del PSC, Miquel Iceta, que contemplen amb un cert escàndol contingut com el seu bastió hispànic es va escorant no ja cap al desastre, que això ja era notori, sinó cap a la incongruència més absoluta. Tant Armengol com Iceta han desautoritzat, d’una manera o altra, el pacte amb Ciutadans i han recomanat l’entesa amb Podem i altres formacions d’esquerres, emergents o no.
El problema és que aquestes hipotètiques combinacions esquerranoses tampoc no formen prou majoria per investir un president d’Espanya, de manera que Pedro Sánchez ha decidit desplegar tot el seu plomatge de paó i fer propostes a la carta a cadascun dels seus possibles suports. Tu què vols, una reforma constitucional? Som-hi. A tu què et ve de gust, suprimir les diputacions? Cap problema. A tu què et sembla, que sense els aforats viuríem millor? Estudiem-ho, però amb compte, perquè n’hi ha uns quants milers de filiació socialista. He sentit la paraula referèndum? He sentit res sobre la crisi de refugiats a Europa? Disculpeu, m’espolso les plomes i torno a començar.
Caricatures a banda, l’intent d’investidura de Pedro Sánchez és una mena de broma pesada que haurem d’aguantar durant aquesta setmana fins que divendres el candidat socialista sigui definitivament impugnat per manca de múscul polític. No m’ha agradat mai exercir de futuròleg, però ara mateix m’atrevesc a fer un vaticini: Pedro Sánchez té tantes oportunitats d’arribar a la presidència del govern espanyol com jo mateix d’arribar aquesta nit a la Lluna. I lamento haver de dir que no em sap gens de greu, ni per ell ni per tot l’equip que l’acompanya. Entre tots i totes, com dirien ells i elles, que generacionalment formen part del meu món, s’han carregat qualsevol idea d’esquerres i de socialisme amb aquest absurd, i fallit per endavant, intent de pacte amb una força com Ciutadans, un intent de pacte que fa pujar els colors de la vergonya a la cara de qualsevol persona que en algun moment s’hagi considerat progressista i hagi cregut en un projecte federal per solucionar les relacions entre Catalunya i Espanya. Pedro Sánchez haurà fet historia, certament, però serà perquè el recordem com els que ja comencem a tenir una edat recordem Hernández Mancha. Això sí, la cua de paó, molt vistosa. A reveure, Pedro.
