"La intel·ligència no m'interessa. M'estim més fer feina al Mercadona"

Manacor“En realitat, cercàvem una excusa per treballar junts”, recorda Alejandro Blasi (Buenos Aires, 1968) sobre el llibre que acaben d’editar ell i el seu amic Gabriel Bertotti (Baháa Blanca, 1963). El gran compendi de textos i imatges es titula Artificios (Edicions Món de Llibres, 2024) i és una obra fora de la norma: d’il·lustracions suggerents (Blasi) combinades amb històries de nexes fantàstics (Bertotti) inspirades en aquestes realitats paral·leles.

“Hi deu haver altres referents, però no els coneixem. El procés fou molt ràpid i potent, en realitat. Quan Alejandro em va enviar les primeres imatges que havia dissenyat, tot d’una em vaig posar a escriure, inspirat, i li anava responent. Això va fer que tot fluís i que l’ordre en què es va elaborar sigui el mateix un cop editat”, afegeix Bertotti.

Blasi ja tenia fetes algunes portades de discos, ideades a partir del seus treballs per a grups sobretot de heavy metal d’arreu del món, des d'illencs fins a nord-americans, passant per l’Argentina o Xile. D’altres, creades aposta. Però totes adaptades al format rectangular que suposa un llibre d’aquestes característiques.

Molt lligat a referents de la literatura fantàstica que els han influït a tots dos, a Jorge Luis Borges o a Les vides imaginàries de Marcel Schwob, Artificios (que a la portada ja mostra un autòmata siamès escrivint i pintant alhora) té també una marcada part cinematogràfica. “Hem mirat de ressignificar cites i transformar-les en un succés original. El llibre cerca una complicitat amb qui ho llegeix”, diuen, en una espècie de nostàlgia poètica.

“Pel que fa a la tècnica, és absolutament lliure. Generalment començ amb un dibuix a llapis. Després l'escaneig i hi començ a treballar amb una tauleta gràfica, que és una cosa que em permet dibuixar i pintar des de l’ordinador amb Photoshop”, descriu Blasi, amb vida i estudi a Manacor, sobre la seva manera de treballar els conceptes mentals fins a fer-los imatge.

“També faig servir collage i fotomuntatge, si ho consider necessari. I després, sobretot, torn a pintar amb la tauleta gràfica per donar-hi l’acabat final. Els meus fitxers de Photoshop solen tenir 100 o 150 capes. Cadascuna representa petits elements de la imatge que puc modificar i moure independentment, escollint-ne el color, la textura, l’ombra que projecta sobre els altres objectes, etc. Igualment, he de dir que consider que la tècnica té una importància relativa, allò important és el concepte, tenir una bona idea rectora”, diu, alhora que reconeix haver estat marcat per influències pictòriques a mig camí entre el futurisme i el surrealisme, com Giger o El Bosco.

“La intel·ligència artificial no la sé usar ni m’interessa. M’estim més fer feina al Mercadona”, ironitza Gabriel Bertotti en ser demanat per si l’ajuda de les màquines convé, té futur o és útil per millorar un producte artístic. “Si té capacitat per ser-ho, la creació ha de ser elitista; si no, l’art perd valor”. “Tampoc hi veig res útil, en l’escriptura automàtica. No em cau bé”.

I és que la parella argentina, fins i tot, lluny de veure l’experiment com una cosa abstracta, va més enllà i ja té un segon llibre a la ‘cuina’, “més radical on s’integraran més text i imatge, com un tapís, amb relleus i qualque dibuix que surti de les pàgines”, afirma Bertotti, que qua li demanam si preval la imatge per damunt de les creacions literaries a Artificios, contesta clarament: “Així és, Alejandro és el saxofonista, mentre que jo estic darrere tocant la bateria”. “Les arts gràfiques tenen avantatge perquè es perceben en un segon, però Gabriel és multireferencial i ha pogut crear una cosa extraordinària que canvia després de cada lectura”, li torna la pilota.

Pel que fa als mons onírics que presenten les dues obres, mentre Blasi sí que recorda el que somia, Bertotti diu que ell no tant “perquè tenc tendència a realitzar-los”, somriu. “Els somnis no deixen d’estar sobrevalorats, com el surrealisme, que per a mi és com l’acne adolescent”. Instal·lat des de fa 30 anys al foravila porrerenc, reconeix com a referents mallorquins a Gabriel Galmés, Pep Lluís Aguiló, Jaume Mesquida, Xumet, Joan Perucho o Cristòfol Serra.