Juan Arnau: "La imaginació permet la pluralitat del món i de les cultures"

PalmaJuan Arnau, filòsof, escriptor i traductor valencià, format com a astrofísic, amant de la lectura, professor de Filosofia a la Universitat de Granada, especialista en budisme i pensament oriental, ha traduït del sànscrit els textos sagrats de l’hinduisme, el Bhagavadgita i els Upanisad, i ha escrit una trilogia de novel·les filosòfiques que donen a conèixer el pensament d’Spinoza, Berkeley i Leibniz. Més recentment, ha escrit l’assaig Historia de la imaginación (Espasa, 2020), en què fa un recorregut històric per aquesta facultat humana, des de l’antic Egipte fins a la ciència moderna. La conversa gira entorn de la imaginació, els seus límits, la relació amb la ciència, i la seva dimensió política i capacitat transformadora.

Abans de parlar de la imaginació, podríeu explicar quina de les múltiples activitats que feis us fa sentir més feliç, si és la docència, l’escriptura o la traducció?

— Entre la traducció, la docència i l’escriptura, em qued amb l’escriptura, perquè és l’activitat que em proporciona més plaer, i que per mi és inseparable de la lectura. La traducció és una feina molt dura, prosaica i lenta, però s’ha de fer perquè és important apropar els textos orientals al lector en llengua castellana, amb edicions rigoroses i ben fetes. Finalment, la docència sempre m’ha agradat, encara que cada vegada m’agrada menys parlar en públic.

La imaginació es podria definir com la capacitat mental de produir imatges i il·lusions. En el vostre llibre quin sentit donau a la imaginació?

— La imaginació és una facultat dels éssers humans que no només condiciona el pensament filosòfic, sinó la manera d’actuar i de veure el món. He tractat de mostrar que la imaginació ha tingut un impacte no només en el coneixement en general, sinó també en la ciència. Habitualment es pensa que la ciència s’ocupa dels fets i que la imaginació és una cosa de literats, però en el llibre plantej que la ciència està tan influïda per la imaginació com les anomenades belles arts. La imaginació és el que ens fa humans. Sense imaginació –com deia Aristòtil– no seria possible el pensament.

Voleu dir que la imaginació és la facultat que millor defineix l’ésser humà, per sobre fins i tot de la sociabilitat, el llenguatge i la raó?

— Sí, sí, exacte, així és. El que millor defineix la nostra condició humana és la capacitat d’imaginar. De fet, sense imaginació no podríem desenvolupar ni el llenguatge racional ni la lògica sil·logística. Sense imaginació no podríem concebre ni el pensament abstracte, ni tampoc els principis d’identitat i de no contradicció, les dues regles fonamentals del pensament lògic.

Pensar és imaginar? Pensam a través d’imatges?

— Sí, aquesta idea és molt antiga, prové d’Aristòtil. El pensament necessita les imatges per pensar, juntament amb el desig. La vida humana és desitjant, anam a la recerca dels desitjos i fem el que s’hagi de fer per aconseguir-los, però primer hem de ser capaços d’imaginar-los. De manera que els objectes desitjats han d’haver existit anteriorment com a realitats o imatges mentals.

Però la imaginació té límits o seria bo que en tingués?

— La mateixa vida humana limita la imaginació, a més del tipus d’experiències que podem tenir. De fet, tots hem llegit algunes narracions en què el narrador s’engata d’imaginació i la narració deixa de tenir interès. Es pot dir que la nostra condició finita limita la imaginació.

De la mateixa manera que es diu que el somni de la raó crea monstres, la imaginació també en podria produir?

— Els monstres, i les ombres, com m’agrada dir, estan sempre presents. Qualsevol que tingui una vida onírica una mica interessant ho sap. Però, si la imaginació s’utilitza amb intel·ligència, pot aportar grans idees. De fet, les grans idees que sorgeixen de la imaginació tenen el potencial de millorar el món.

En el vostre llibre sobre la imaginació feis un recorregut històric alternatiu al procés d’abstracció que ha seguit la filosofia i que l’ha duita a posar-se al servei de la ciència. En aquest sentit, es podria interpretar que heu escrit una contrahistòria de la filosofia, una història de la filosofia alternativa?

— He escrit un llibre militant, en el qual tract de demostrar perquè les humanitats no s’han de subordinar a altres tipus de coneixements, tan legítims com la filosofia, però que en el món modern tendeixen a ser hegemònics i dominants.

Realment, pensau que la imaginació és tan poderosa com per poder arribar a unificar els principis creadors i contemplatius del món i de la vida?

— Jo crec que la imaginació permet la pluralitat del món i de les cultures. Cada societat imagina un món mogut per una sèrie de condicionaments històrics i de desitjos latents. La imaginació permet el diàleg, i a diferència de les ciències modernes, no és un mitjà d’unificació del pensament, ni ens fa que tots pensem igual. En els moments de crisi i risc, com l’actual, les pors afavoreixen encara més aquesta uniformització del pensament.

Malgrat els beneficis de la imaginació, aquesta ocupa un lloc marginal a les nostres societats, dominades pel pensament científic hiperracional. Quina responsabilitat té el pensament i, més concretament, la filosofia d’aquesta situació generalitzada de dèficit d’imaginació?

— Vivim en el món dels ordinadors, les pantalles i les sèries, en què paradoxalment es dona una gran confluència imaginativa, però experimentam la imaginació d’una manera passiva, rebent un flux d’històries que no cream. En aquest sentit, vivim una sobreabundància d’una imaginació passiva, tot i que el que realment nodreix la vida interna és la imaginació activa i creativa.

Quines conseqüències personals i socials tindria viure en un món sense imaginació?

— Quan la vida humana queda reduïda a abstraccions i coses tangibles desemboca en la depressió. La imaginació és un recurs terapèutic per a la ment humana. Sense aquest recurs estam més exposats a certes foscors.

Els estudiants del maig del 68 reivindicaren que la imaginació s’havia d’incorporar a la política amb el conegut lema ‘La imaginació al poder’. Pensau que la imaginació podria tenir algun efecte beneficiós en la política actual? Necessiten els polítics recorre més a la imaginació?

— La imaginació podria ser un element positiu per al canvi social, però té també els seus riscos associats als desitjos i la naturalesa particular de cadascú. En principi, els líders polítics tendeixen a l’oligarquia, només els interessa el poder. Veig una distància entre imaginació i poder en el fet que la imaginació permet viure al marge del poder, sense casar-se amb ell.

Us imaginau una societat que doni el màxim valor a la imaginació creativa?

— Em costa molt fer-ho, perquè vivim un temps en què la imaginació i la llibertat estan amenaçades, però si aconseguís imaginar-me una societat creativa, el coneixement de les humanitats no estaria subordinat a la tècnica i la tecnologia.