Hugues de Montalembert: la lluita contra la fosca

Corria l’estiu del 1978 i Hugues de Montalembert -aleshores director de documentals, artista plàstic amb aires de playboy i membre d’una família de l’aristocràcia francesa- tenia trenta-cinc anys, residia a Nova York i estava a la plenitud de la vida.

Una nit que tornava tard a casa va obrir la porta del seu petit apartament i dos joves negres ionquis el van empènyer per entrar amb ell. Tenien el mono, necessitaven diners i, en veure que aquell jove francès blanc i elegant no tenia més de trenta dòlars, van començar un joc sàdic que probablement hauria acabat amb la seva mort si ell no s’hagués defensat. Els va atacar amb una barra de ferro, però abans de fugir els ionquis el van ruixar amb un esprai per treure pintura que li va destrossar els ulls. Els dos mesos posteriors a l’atac se’ls va passar a l’hospital, sotmès a diverses operacions. Quan els metges li van confirmar que l’havien deixat cec, Montalembert es va preguntar: “Què serà de la meva vida? Hauré de viure en un raconet ben organitzat?” Va decidir que no: “Sempre havia sigut una persona independent -explica sense dramatisme- i no perquè hagués perdut la vista em deixaria podrir en vida”.

Quan encaixo la mà amb Hugues de Montalembert, el primer que penso és que mai no havia vist un cec altiu. Semblen incompatibles la ceguesa i l’altivesa, però en el seu cas van unides. La seva és una altivesa, entenguem-nos, respectuosa i educada, que no es concreta en un menyspreu pels altres sinó en una poderosa confiança en qui és i en el que fa. Hi fa molt, a l’hora de transmetre aquesta imatge sòlida i segura d’ell mateix, el seu aspecte: la roba d’estiu informal però amb classe, la cara cisellada -d’home gran encara atractiu-, el bastó que maneja amb una gràcia gens ostentosa... I, sobretot, les ulleres: futuristes, intimidatòries, d’un acer platejat molt cool. “Les vaig dissenyar jo mateix. Em feia pànic clavar-me cops contra portes i parets i que els vidres d’unes ulleres normals es trenquessin i se’m fiquessin als ulls. Aquestes ulleres em protegeixen, i també tallen la pietat dels altres”. Aquesta última frase és fonamental. Si la ceguesa no és el més important de la vida per a Montalembert, tampoc no vol que ho sigui per als altres.

Montalembert havia arribat als EUA l’estiu del 1968, just una dècada abans de l’atac. La seva idea inicial era establir-se als EUA per reinventar-se. Hereu d’un llinatge amb pedigrí però sense diners -la família Montalembert es remunta al segle XIII, i encara posseeix un venerable castell a Normandia-, va haver de reprimir de jove la seva vocació artística per posar-se a estudiar dret a París. El Maig del 68 va esclatar quan ell era a la Sorbona. “Va ser molt divertit -recorda-, però quan Cohn-Bendit va dir que ell i els seus col·legues estudiants serien el cervell de la revolució i els obrers serien la força, vaig pensar que allò no era per a mi”.

Encara amb les llambordes dels carrers de París alçades, Montalembert se’n va anar a l’estat nord-americà de Vermont a ensenyar a muntar a cavall en una escola d’estiu per a noies riques. “A la granja, envoltada de boscos i de llacs, hi havia setanta-cinc cavalls i tres-centes noies precioses. El Somni Americà és real, vaig pensar”. Acabat l’estiu, en comptes de tornar a França va quedar-se a Nova York. Després de treballar un temps a les Nacions Unides, Montalembert va emprendre una carrera de periodista i director de documentals. El 1972 va passar sis mesos cobrint sobre el terreny la Guerra del Vietnam per al setmanari italià L’Europeo. Va tornar-ne cansat i escèptic, i se’n va anar a Indonèsia a descansar. Al cap d’un any, necessitat de diners, va embarcar-se en un documental sobre l’Àfrica, un continent que no l’atreia però que el va enamorar.

Artista polivalent i bohemi

L’estiu del 1978, per tant, Hugues de Montalembert havia aconseguit reinventar-se. Havia passat de ser un fill de família llustrosa però en hores baixes a ser un artista polivalent i bohemi. I llavors es va produir l’atac. O “l’accident”, com s’hi refereix ell, coherent amb la voluntat de no fer-se la víctima i sempre en guàrdia contra l’autocompassió. De cop, Montalembert es va trobar -cec, terroritzat- que havia de reinventar-se de nou. O pitjor: “El que vaig fer després de perdre la vista no va ser una reinvenció. Va ser un renaixement”.

D’aquest renaixement, i de l’atac, i de la seva nova vida de cec que ha continuat viatjant arreu del món -sovint sol i sense ajuda-, Montalembert n’ha parlat en diversos llibres autobiogràfics, per exemple La lumière assassinée i Invisible, traduïts a diversos idiomes i èxits de vendes. Tot i que la pintura i el documentalisme se li havien imposat com les vocacions prioritàries, Montalembert havia llegit i escrit amb passió des de la infantesa. Al castell familiar, recorda, hi tenien llibres molt antics, que ell devorava. “Hi havia moltes novel·les dolentes dels segles XVII i XVIII, que cal llegir perquè així pots apreciar millor que bones són La princesa de Clèves i Les amistats perilloses, les obres mestres de l’època”. És important recalcar l’apassionada familiaritat de Montalembert amb la literatura perquè demostra que els seus llibres -un cant a la vida viscuda en plenitud, a pesar de tot- són, igual que els seus documentals i pintures, l’expressió d’una vocació creativa irrefrenable.

Com és de suposar, la severitat intel·lectual i anímica amb què Montalembert ha defensat sempre que una persona cega ha de viure d’una manera independent i plena ha ferit la susceptibilitat d’altres persones cegues que no porten tan bé el fet de no poder-hi veure. Montalembert ho entén, però no li preocupa gens. Fins i tot no ha dubtat a ser cruel, a vegades, contra certes idees bonistes que podien fomentar l’autocompassió. Una anècdota reveladora. Després de sortir de l’hospital va passar-se un any en una institució novaiorquesa (The Lighthouse, El Far), on va conviure amb altres cecs i on va aprendre a adaptar-se a la nova situació. Un dia va anar-hi un home a fer una xerrada. L’home va proclamar, beatífic, que des que havia perdut la vista era millor persona. Montalembert li va cridar: “Doncs talla’t les cames i encara seràs millor!” El van expulsar. Li pregunto si li ha sigut útil aquesta crueltat intel·lectual per superar les adversitats. “No és crueltat, ni sarcasme. És humor negre. Si pots riure -diu-, deixes de ser una víctima”.

Hugues de Montalembert no fa, en absolut, la impressió de ser una víctima. Tot el contrari. Tot el que té a veure amb ell sembla existencialment luxós. Des dels seus avantpassats -entre els quals hi ha Charles de Montalembert, un heroi del progressisme francès del segle XIX- i la casa on viu en un racó amagat de Mallorca -dissenyada per Jørn Utzon, arquitecte de l’Òpera de Sydney- fins a la seva parella -l’artista Lin Utzon- i la seva trajectòria professional -en universitats d’arreu del món, sobretot de la Xina-. Això no vol dir que no trobi a faltar moltes coses de quan podia veure-hi. “M’agradaria veure l’art que s’ha fet els últims quaranta anys. També trobo a faltar poder mirar als ulls a les persones que estimo”.

Així i tot, Hugues de Montalembert ha aconseguit el que l’estiu del 1978 no era gens previsible que aconseguís. “Encara a l’hospital -m’explica- va venir a veure’m un amic. Es va posar a parlar amb el metge, es pensaven que jo dormia. No voldria que la meva vida fos una tragèdia, va dir l’amic, i el doctor va respondre que ell tampoc no ho voldria. Jo aleshores vaig pensar que, fos com fos, la meva vida era la meva vida, i que la viuria tan bé com pogués. Mai no he perdut ni un segon -conclou Montalembert- preguntant-me per què això m’ha passat a mi. Em semblaria ridícul”.

Jørn Utzon,