L’higienisme va revolucionar Palma

El moviment higienista de Palma fou molt influent, com ja vàrem dir en un altre capítol. Va ser el principal motiu de la decisió política de l’enderroc de les muralles, però va haver d’esperar al 1936 perquè existís una xarxa completa d’aigua potable amb suficient pressió per arribar a bona part de la població de Ciutat. En el mapa electoral de les votacions municipals del 1917, bastant realista atès que els resultats no estaven pactats, podem veure com els barris de la Calatrava, la Gerreria, els Hostalets, la Soledat, etc., foren els que majoritàriament votaren l’esquerra, i eren també els que tenien més problemes sociosanitaris, perquè hi havia fàbriques i tallers, i moltes cases sense aigua ni clavegueram.

L’higienisme era un moviment molt actiu, integrat per metges i altres professionals, com pedagogs, enginyers, arquitectes, infermeres, etc. Metges com Riera, Bordoy o Gelabert i enginyers com Estada o Garau impulsaven el sanejament de la ciutat en l’àmbit de la conducció de residus, de la canalització de l’aigua potable, de la inspecció en mercats de productes alimentaris i escorxadors i del sistema de neteja de les vies públiques, així com la millora de la superfície dels habitatges i la ubicació de les fosses sèptiques.

Ara sabem que la depuració de les aigües ha estat responsable de gran part de l’augment de l’esperança de vida en els països desenvolupats durant el segle XX. La filtració i la cloració de l’aigua potable ha estat, probablement, l’avanç més important en salut pública del mil·lenni passat. D’aquesta manera es controlà la incidència de les malalties gastrointestinals, que encara feien estralls entre la població infantil durant els mesos d’estiu de principi del segle XX. De totes maneres, els inicis de la cloració de la Font de la Vila que hem de començar a datar en la primera dècada del segle XX -per bé que no de manera sistemàtica fins als anys 20-, la utilització de filtres o la difusió de pràctiques puericultores i sanitàries entre les mares (ebullició de l’aigua, per exemple) afavoriren la baixada de la mortalitat.

A pesar de tot això, s’ha de tenir present que l’educació dels ciutadans i ciutadanes de Palma el 1900, com ja hem dit abans, era una de les més baixes de l’Estat: l’analfabetisme era un dels més alts d’Espanya. Això no obstant, tot i que les escoles fossin insuficients i poc adients per a l’ensenyament, encara era pitjor la demanda educativa per part de sectors majoritaris de la població mallorquina (segons la tesi de Bartomeu Orell). De fet, a Palma es posaren en pràctica les idees pedagògiques més avançades de l’època, seguint l’estela dels veritables pioners en la matèria, com Guillem Cifre de Colonya, Alexandre Rosselló o Miquel Porcel Riera, en contacte amb el moviment de renovació pedagògica que liderava la Institución Libre de Enseñanza de Francisco Giner de los Ríos.

Aquest creixent interès per l’educació (tant en l’àmbit local com en l’estatal) explica que, en les dues primeres dècades del nou-cents, es duplicàs el nombre d’escoles a Ciutat. Les escoles unitàries deixaran pas a les graduades i, el 1912, s’inaugura finalment l’Escola Graduada de Llevant, ja desapareguda. Aquesta era fruit d’un projecte -un més!- de Gaspar Bennàssar. El 1914 s’edificà l’Institut Ramon Llull, obra de l’arquitecte madrileny Tomás Gómez Acebo, i poc després el seu germà bessó, el Joan Alcover. Això no vol dir que les mancances en aquest camp no fossin evidents.

Així, mentre que el 1910 les escoles públiques i privades eren insuficients i semblants en nombre de mestres i alumnes, només deu anys després el nombre de mestres de l’escola pública va créixer poc, mentre el de l’escola privada va fer un salt d’un 400 per cent. D’uns 150 mestres passà a uns 500. Haurem d‘esperar ben entrats els anys vint, i de la mà de Joan Capó, Guillem Forteza i Francesc Cases, per veure com es creen un nombre important d’escoles a Palma i a tot Mallorca, amb un model d’arquitectura funcionalista i una concepció educativa actualitzada, que farà pujar el nivell educatiu de Ciutat cap als nivells normals de l’estat espanyol.