Palma—Quedam avui per sopar?
—Sí, però no massa prest. És que abans hem d’anar a veure la posta de sol.
El diàleg que acabau de llegir ja és més habitual del que tal vegada us pensau, i hi ha qui diu que serà la conversa de moda aquest estiu. El cas és que es veu que hi ha molta gent que ha descobert recentment les postes de sol i, com a conseqüència, s’ha desencadenat una certa febre justament per a això: per anar a veure postes de sol, preferentment en llocs ben guapos que serveixin de marc incomparable i d’escenari perfecte per a la foto que –quasi obligatòriament– s’ha de pujar després a Instagram. Moltes persones, com ja sabem, no van a veure postes de sol, ni van a prendre el sol ni a nedar a una cala, ni van a sopar ni a dinar amb els amics, la parella o la família els caps de setmana: van a fer-se fotos. A fer-se fotos i a penjar-les a continuació a Instagram, o a Twitter, o a Facebook (però principalment a Instagram, que, a més, facilita molt la feina de retocar les imatges, amb el propòsit que totes quedin més o menys igual).
Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera tenen –no hem d’estar empegueïts de dir-ho– unes postes de sol espectaculars, i això les converteix en un lloc ideal per anar a la recerca de la posta de sol més fotografiable. De fet, en general les illes Balears i Pitiüses reuneixen totes les condicions que les converteixen en llocs òptims per venir-hi a fer tota casta de coses estúpides, cosa de la qual ens hem d’alegrar perquè –segons no es cansen de repetir-nos– aquestes coses estúpides són les úniques per a les quals servim i, si no ens hi dedicàssim, ens hauríem de menjar els uns als altres de pura fam i desesperació.
De manera que hem de rebre amb un gran somriure (també podem fer-los reverències, però no són obligatòries) els caçadors de postes de sol, un espècimen en principi no necessàriament nociu, tot i que això mai es pot afirmar amb gaire seguretat. Estan emparentats, els de les postes de sol, amb altres ‘trel·lerel·les’ turístics com ara els que feien coa l’any passat durant cinc o sis hores, sota el sol de juliol o d’agost, per entrar al caló del Moro (amb l’objectiu fonamental, naturalment, de fer-s’hi una foto i penjar-la a Instagram: alguns, finalment, es feien la foto mentre s’assolellaven a la coa, per si de cas no arribaven a poder accedir a la cala). Els caçadors de postes de sol també tenen vincles (de fet, de vegades són les mateixes persones) amb els que abracen els arbres per absorbir-ne energia positiva i amb els que durant anys es van dedicar (després, com sol succeir, en va passar la curolla) a fer caramullets de pedres a vorera de mar, a manera d’eixarm per guarir malalties diverses, o –en les versions més desagradables– traspassar-les a aquells que fessin caure el caramullet de pedres, a posta o sense voler. S’acosten també a aquells que s’unten amb fang o s’arrabossen amb arena, convençuts de les propietats salutíferes d’aquestes pràctiques. I tenen també alguna cosa a veure amb els grups que es reuneixen, per Sant Llorenç, per contemplar les pluges d’estels fugaços i demanar-los un desig. Tot plegat i com ja hem dit, pràctiques prou inofensives si es preocupen de no embrutar massa.
L’avidesa per consumir postes de sol, en tot cas, no és ni de bon tros un fenomen estrictament turístic, en la mesura que també s’hi abonen molts nadius de les mencionades Balears i Pitiüses. En això, els caçadors de crepuscles, capvespres i capaltards són com els practicants del golf, del pàdel surf, del psicobloc o del vol amb ultralleugers, però en versió contemplativa.
Les postes de sol, això s’ha d’admetre, poden arribar a ser d’una bellesa intensa. A Els déus inaccessibles, una novel·la de Miquel Àngel Riera, hi ha un personatge que, davant de l’espectacle d’una posta de sol, experimenta una tal excitació que arriba literalment a l’orgasme. Això causava la perplexitat d’un altre gran escriptor, Gabriel Galmés, que es declarava incapaç de fer arribar els seus personatges a un ideal de sensibilitat tan enlairat. Per altra banda, ja podem veure què succeirà si es comença a estendre l’exemple del personatge de Riera (tots dos escriptors, bromes a banda, a més de la sempre envejable condició de manacorins, comparteixen el fet de ser autors d’obres imprescindibles, de manera que aprofitam l’avinentesa per recomanar-vos-en vivament la lectura).
Rànquing de fotos
Amb orgasmes o sense, és previsible, com dèiem al començament, que aquest estiu s’omplin platges, cales i muntanyes (la serra de Tramuntana com a paradigma que ho reuneix tot) que facilitin la fotografia de la posta de sol més espectacular. Podem imaginar pàgines dedicades a puntuar postes de sol i fer-ne rànquings, i hotels que es distingeixin per oferir vistes a les postes de sol més famoses i cobejades. Les nostres autoritats podran declarar el turisme de posta de sol com un exemple de desestacionalització (el sol es pon cada dia de l’any) i de canvi de model, i un exemple de pràctica turística circular i sostenible. Les agències i els touroperadors també podrien idear un servei que dugui turistes a veure les postes de sol ajaguts en gandules transportables, que transportarien uns treballadors del sector dels serveis a força de braços, amb el propòsit de reduir l’atur i fer augmentar el nivell de qualificació del mercat laboral. En resum, tot són virtuts i avantatges: postes de sol, una altra oportunitat per fer negoci sense fotre’n ni brot, només a costa del paisatge. S’ha de saber anar viu.
