PalmaSi a començament d’estiu vàrem dedicar un d’aquests articles a cercar el sentit profund de l’expressió ‘passar una notxe’, ara, quan l’estiu ja s’ha acabat –el passat dimecres va començar la tardor, deixin-me afegir que per fi–, és el moment de tenir en compte les frases fetes en català de les Balears que inclouen la paraula castellana ‘tiempo’. Solen ser frases exclamatives, i en general expressen contrarietat:
—No vas anar ahir al futbol?
—Al futbol? Saps quin tiempo que feia!
Aquestes paraules en castellà incrustades dins un enunciat en català tenen un sentit indefectiblement dolent, però també humorístic. Són maneres gracioses d’expressar que fa mal temps, o que un ha passat una mala nit (generalment, també, a causa del temps, tot i que la notxe sol anar més vinculada a la calor excessiva i les nits tropicals, mentre que el tiempo acostuma a fer referència a la pluja, el vent i el fred). I tenen la curiositat que no són castellanismes, perquè aquests, poc o molt, solen patir modificacions i adaptacions (fonètiques, si més no) en el procés de ser incorporades al repertori lèxic d’ús comú. Amb aquestes paraules això no succeeix: s’agafen del castellà i s’introdueixen dins la frase en català, tal qual. (I qui diu català, diu també mallorquí, menorquí, eivissenc i formenterer, com ens va ensenyar el filòleg Pablo Casado).
Les frases amb la paraula ‘tiempo’ neixen de la curiosa i intensa relació que tenim els ciutadans d’aquestes illes amb la meteorologia. Relació que, com tot en els darrers anys, ha sofert canvis relacionats amb l’era digital. Durant les darreres dues o tres setmanes han estat freqüents diàlegs (sovint, a través de WhatsApp) d’aquesta naturalesa:
Un: Te venc a cercar i anam a foravila? Havíem quedat a les nou, no és vera?
L’altre: Ja hi anirem un altre dia, avui va d’aigua.
L’un: Aigua? Però si fa un sol que xapa les pedres.
L’altre: El mòbil diu que plourà. 80% de possibilitats a partir de les nou, justament.
L’un: Mira per la finestra. No hi ha cap nigul.
(L’altre contesta amb una captura de pantalla de l’aplicació que dona el temps per a les pròximes hores. S’hi veuen les emoticones que representen nigulets amb petits llamps i gotes minucioses que, se suposa, anuncien pluja, i fins i tot tempesta elèctrica. Per a ell, això tanca tota discussió i no hi ha més a parlar: el mòbil ha dictat sentència).
En realitat, la curolla per saber el temps que farà no és privativa dels mallorquins, menorquins, eivissencs i formenterers, sinó que és universal. Però aquí tenim particularitats també en la manera d’abordar aquesta qüestió, com per exemple preguntar-nos els uns als altres quin temps farà a manera de salutació. Dos que es troben pel carrer:
—Bon dia, Pere.
—Bon dia, Pau! I què, anirà d’aigua?
—I ja ho veurem... Si plou, farem com els de Sóller.
—I què fan, els de Sóller?
—La deixen caure!
La temàtica del temps serveix per comprovar fins a quin punt som capaços d’enrevessar l’habilitat de parlar una estona sense dir realment res. Parlar del temps facilita abundar en expressions que ens agraden especialment, com ara: “Nooo, sííí...”. Frases que no tan sols no necessiten res, sinó que acaben literalment en punts suspensius (que són muts, però que es pot dir que arribam a pronunciar-los), per a desesperació d’altres catalanoparlants, com ara els de Barcelona, que es queden petrificats davant d’aquests malabarismes amb el no-res verbal de què som capaços els illencs (però ells diuen “les Illes” i “Mallorca capital”, que són pecats molt més imperdonables). La superació de totes les categories arriba amb la humanització del temps meterològic, del qual arribam a parlar exactament com si fos una persona:
—Està ben loco, aquest temps!
—No sé què mos arribarà a fer! Això no ho havíem vist mai!
Sigui calor o sigui fred, sequera o aiguats, el corol·lari del que tenim a dir al respecte és, necessàriament, que això no ho havíem vist mai, encara que hagués fet el mateix, o pitjor, l’any anterior o tot just uns mesos enrere. Són abundants els conciutadans que esperen amb delit la previsió del temps al final de les notícies del migdia a IB3, amb les prolixes explicacions que els homes i dones del temps de la televisió pública ofereixen sobre el que succeirà a les diferents illes, feina àrdua atesa l’extrema variabilitat microclimàtica del nostre discontinu territori: feixugues cortines d’aigua que de sobte ens cauen al damunt mentre circulam amb el cotxe en un punt determinat, però que tot just a continuació es veuen superades per un sol que torra el cul a les llebres. Aquest tipus de contrastos són més que habituals aquí, i deuen fer extremadament complicada la tasca de preveure el temps per a un públic tan exigent:
—Diu que plou i no ha fet ni una gota –remuga el televident illenc, que a continuació es posa a estudiar la pantalla del seu mòbil com si contingués algun codi secret per interpretar els designis dels cumulonimbus. No és gens descartable que, quan acabi l’espai del temps a IB3, faci anar el comandament del televisor a la recerca de la previsió a TV3, per veure si corrobora o desmenteix la que acaben de donar a la tele balear. Una vegada a TV3, maleirà el meteoròleg o meteorològa de torn, a causa de la seva tendència a quedar-se drets tapant el mapa de les Balears, cosa que també succeeix amb freqüència a la primera de TVE. Finalment (aquí hi poden tenir a veure l’edat i el, diguem-ne, coneixement del medi que acredita cadascú) és possible que el mateix televident acabi afirmant que els pagesos, un temps, no s’equivocaven mai, si més no pel que feia al seu redol, i algú reivindicarà el parenòstic, l’almanac pagès que ara es torna a trobar, també, en format digital. Després, al cafè, amb un sol de justícia:
—No heu collit les garroves enguany, tampoc? Es paguen ben cares!
—Sí, però què vols. Amb aquest tiempo, fa mal anar a foravila...
