Un dia qualsevol entre setmana, un d’aquests dies calorosos que aviat arribaran, dins un cafè d’un poble del Llevant de Mallorca, hi regna el silenci. La tele està apagada, hi ha dos clients que seuen separats i la cambrera, darrere el tasser, escura o desa tassons i plats. És una al·lota jove i de pell fosca, detall que és pertinent de mencionar pel que succeeix a continuació.
I el que succeeix a continuació és que entra un tercer client. Sense dir res travessa el local, dins l’aire carregat de baf i de mosques, s’acosta al tasser i, en el castellà rebregat característic dels mallorquinarros –aquest que fa tant de riure quan es fan acudits sobre mallorquins una mica curts de gambals– s’adreça quasi a crits a la cambrera:
—Hola, ¿me pones una caña?
La cambrera tira la canya i, mentre la serveix damunt la barra al nouvingut, li aclareix:
—Aquí la tens. Que sàpigues que som mallorquina i que no som sorda.
L’anècdota és verídica, i a més és representativa de tants de ciutadans de les Balears i Pitiüses (mallorquins, menorquins, eivissencs o formenterencs, en això tots feim el mateix) que canvien indefectiblement del català al castellà quan es troben en presència d’algú que els fa l’aspecte de no ser ‘d’aquí’. Que tenen la pell negra, o morena, o bé unes faccions orientals, o qualsevol altra dada de la seva fisonomia que delati un origen més o menys llunyà. Aleshores el mallorquí, menorquí, eivissenc o formenterenc fa –sense adonar-se’n– una operació mental complexa, que consisteix a assimilar les diverses migracions arribades entre final del segle XX i el que duim de XXI amb les onades migratòries espanyoles dels anys seixanta i setanta. A reunir tots els migrants dins un mateix arquetip de migrant, i fer sempre amb ells el que li varen ensenyar que havia de fer: parlar-los en castellà. Per quin motiu? Per una mescla de motius: per respecte, diuen uns; perquè el castellà és la llengua comuna, afirmen uns altres; perquè som a Espanya, afegeixen uns tercers. Cap d’aquests arguments és vàlid, perquè la llengua pròpia de les Balears i Pitiüses és el català, i aquí (com a tot arreu) allò lògic i raonable (i de bona educació) és fer servir la llengua pròpia del lloc.
—Ho has vist? És ben xinès, però xerra el mallorquí beníssim.
Aquesta frase tampoc és inventada, la podreu sentir a qualsevol local (generalment un restaurant, o una botiga d’aquestes que abans s’anomenaven de tot a cent, i ara se’n diuen “de xinesos”) on despatxi una persona de fesomia oriental que parli català (o mallorquí o menorquí o eivissenc o formenterenc, per seguir la denominació pepera que no fa tant de temps ens va vociferar el difunt –políticament– Pablo Casado). Als clients els sols venir de nou que això passi, com si hi hagués una incompatibilitat congènita entre l’origen de la persona i la seva capacitat per expressar-se en el nostre idioma. A més, moltes vegades no són xinesos, però el pes dels microracismes empeny a qualificar com a tals tots aquells que tinguin els ulls ametllats.
Microracismes?
Corregim-nos tot d’una: els racismes no són mai microracismes. El fet de pressuposar que, pel seu origen, una persona no entendrà el nostre idioma, i abstenir-nos de parlar-li en català és causar-li, en realitat, un perjudici: d’aquesta manera, no arribarà a formar mai part de la realitat d’aquest país (si ‘país’ ho trobau molt fort, en podeu dir comunitat autònoma) i li estarem negant l’accés a les mateixes possibilitats de desenvolupament personal i professional que la resta de ciutadans. Tampoc hi ha cap necessitat d’apujar el volum de la veu quan conversam amb ells, perquè, com bé deia l’al·lota del bar del començament, el fet que algú tingui un color de pell diferent del nostre no vol dir res sobre la seva capacitat auditiva.
En general, per altra banda, només la gent molt sulla, o molt ruca, o molt grollera o molt impresentable es nega a aprendre un idioma, més que més si es tracta de l’idioma del lloc on viu. Si resulta que en aquest lloc n’hi ha dos, d’idiomes, s’aprenen tots dos (fer-ho simultàniament sol ser la manera més eficaç i més divertida) i s’ha acabat el problema. I la manera d’ajudar-los a aprendre la nostra llengua (pel castellà no hem de passar gens de pena, perquè l’aprendran segur) és que la parlem amb ells, amb els migrants o amb els seus fills o nets, que ja són tan mallorquins, o menorquins o eivissencs o formenterencs, com el qui més. En tota migració, el més habitual és que els que arriben primer aprenguin –justet, generalment– el castellà, però les segones i terceres generacions ja aprenen el català: la rucada, la cosa sulla o grollera o impresentable, la cometem nosaltres si els negam l’ocasió d’usar-lo, de compartir-lo. Persistir en el tòpic de girar la llengua al castellà per comunicar-nos amb xinesos, paquistanesos, magribins o subsaharians és una manera de marginar aquests conciutadans, que normalment estan encantants de la vida que els seus fills i nets l’aprenguin, el català. A més, parlar-los en castellà és una manera, també, de fer el ridícul (quasi tan gran com quan dos catalanoparlants parlen per primera vegada entre ells i s’escometen en castellà, per acabar descobrint a mitja conversa que tots dos parlen català). Fent aquestes coses, ens posam al lloc de l’amo d’aquell altre cafè que, quan hi va entrar el gran Guillem d’Efak i va demanar una consumició en perfecte català de Manacor, li va amollar: “Germanet, si no us hagués sentit xerrar, hauria jurat que éreu negre”.
