Filosofia militarista (II)

PalmaEl filòsof cordovès Juan Ginés de Sepúlveda moralitza la raó d’estat de Maquiavel i permet que els prínceps facin ús de la força afirmant que les guerres són justes per naturalesa i que la disciplina militar és adequada per al bon cristià. Sepúlveda troba raons per a la guerra en els Evangelis, els filòsofs clàssics i l’autoritat de Déu i els cappares de l’església. En el Diàleg anomenat Demòcrates (1535) sosté la idea que el pacifisme és antinatural i la seva acceptació suposa renunciar a la justícia i deixar el món en mans de llops. Per això, els homes han de mantenir la llibertat de la pàtria i defensar les dones i els fills, i les cases i esglésies, igual que els animals defensen amb ungles i dents les seves cries. Per a aquest filòsof, una guerra és justa si té l’aprovació de l’autoritat divina, i això succeeix quan és benintencionada, reparadora i declarada per una autoritat civil o religiosa. La doctrina de la guerra justa té un significat correctiu, serveix per castigar les accions injustes, com els robatoris, les injúries als amics i les amenaces a la pàtria i als innocents. Sepúlveda també parla de guerra santa i civilitzadora, com a instrument de combat al servei de la llibertat i la fe cristiana i contra els infidels turcs i els seus costums bàrbars. La guerra té, per tant, un caràcter utilitarista i instrumental. La seva solució al problema dels heretges és animar els bisbes i prínceps a combatre’ls amb tots els seus mitjans. La tolerància contra els turcs enemics de la religió no és una virtut, sinó una manifestació de covardia. Sepúlveda concedeix als cristians la potestat de fer la guerra als enemics estrangers, però també contra els malvats ciutadans que s’alcen contra la seva pròpia ciutat i inicien una guerra civil. A totes aquestes guerres està permès enganyar els enemics a través d’astúcies i trampes. La seva preocupació per la guerra justa el du a escriure una segona part, el Demòcrates segon (1544 o 1545), ara per donar legitimitat a la guerra dels espanyols contra les poblacions indígenes del Nou Món i guanyar la disputa que manté amb Bartolomé de las Casas i els seus seguidors. Sepúlveda defensa l’actuació violenta dels espanyols contra els indígenes americans usant arguments de caràcter antropològic i religiós. Per a ell, aquesta guerra és justa a causa de la inferioritat natural dels indis i l’obligació de fer desaparèixer els ritus satànics i els sacrificis humans, evitar futures víctimes d’aquests sacrificis i cristianitzar-los. Sepúlveda aplica el principi de l’esclavitud natural d’Aristòtil als indis i la seva covardia en la guerra per justificar la seva inferioritat en relació amb els cristians. Sepúlveda ve a dir amb gran cinisme que l’ús de la força contra els indis és necessari per salvar-los d’ells mateixos i de la seva perdició i planteja que la via armada de la cristianització és el mètode més ràpid i eficaç de conduir els indis cap a la seva conversió a la vertadera fe cristiana. 

Tres anys després de la mort de Maquiavel neix Jean Bodin. La seva visió sobre la guerra anticipa el pensament de Thomas Hobbes. Bodin exposa el seu bel·licisme a Els sis llibres sobre la República (1576), i molt especialment en el capítol cinquè del Llibre V, en què tracta del problema polític de la conveniència o no de fortificar les ciutats i d’armar i preparar els súbdits per a la guerra. Després de valorar els pros i contres, arriba a la conclusió que un estat s’ha de fortificar per a la seva defensa i ha de disposar d’un exèrcit ben entrenat i proveït perquè no pot confiar en l’ajut exterior dels aliats, sinó només en les seves pròpies forces. Considera justificat cercar i inventar enemics exteriors per mantenir units els súbdits i evitar la guerra civil. És partidari de la guerra preventiva, d’anticipar-se a l’enemic i atacar primer i d’aplicar una política de dissuasió armamentista, de fer saber als enemics que disposa de mitjans suficients per a la guerra, atès que “cap príncep savi ni bon capità va fer mai la pau desarmat”. La preparació per a la guerra comença en temps de pau, ensinistrant els joves en la disciplina militar. Per mantenir aquesta disciplina, Bodin recomana recompensar els bons soldats i capitans amb privilegis i exempcions. L’experiència li diu que l’exèrcit ha de ser professional i que el sobirà ha d’intervenir en la batalla si vol incrementar el valor i el coratge del seu exèrcit. En les relacions entre estats, defensa seguir una política de neutralitat i armamentisme perquè la seguretat de no ser atacat s’adquireix essent el més fort o dels més forts. Per això, és convenient que l’estat sàpiga incrementar la seva fortalesa debilitant la dels veïns, deixant que aquests entrin en conflicte, i s’anihilin entre si, a través d’una política maquiavèl·lica d’aliances estratègiques amb amics i enemics. 

Una de les preocupacions teòriques més importants de Hobbes és explicar les causes de les guerres civils i religioses de l’Anglaterra del seu temps. Per a Hobbes, l’home és violent per naturalesa, la qual cosa equival a dir que la guerra forma part de la condició humana, i té el seu origen en l’egoisme biològic, és a dir, en la tendència natural a l’autoconservació. Però el desig de supervivència no és l’única causa de la guerra i l’enemistat. L’altra inclinació humana que hi contribueix és “la recerca perpètua i incansable” de poder que només cessa amb la mort. Abans de viure en societat, els homes es comporten com un llop, s’ataquen preventivament per por de ser atacats. En aquest context natural d’inseguretat, els homes són individus atomitzats, actuen mecànicament, competint de manera animal, com a rivals i enemics pels escassos recursos. L’home llop de Hobbes utilitza les forces físiques i mentals i els mitjans al seu abast per incrementar el seu poder. El desig il·limitat de poder empeny l’home a un estat de guerra i conflicte permanent que es veu agreujat per la igualtat de forces existent. Per a l’autor del Leviatà, la guerra no consisteix únicament en l’exercici de la violència en les batalles, sinó que engloba també la inseguretat i la por de perdre la vida en qualsevol moment. La solució que planteja per sortir d’aquest estat de guerra és un contracte social mitjançant el qual els individus renuncien a la seva llibertat com a passa prèvia per instaurar un estat civil governat per l’autoritat d’un poder comú personalitzat en un monarca absolut que imposi l’ordre i la seguretat a través de l’obediència a les lleis i la por. Aquesta sortida política de Hobbes no garanteix la pau perquè és contranatural i no altera la tendència innata a la guerra ni tampoc resol el problema de l’absència de moralitat que acompanya la seva visió de l’ésser humà i les seves accions. L’estat de guerra de Hobbes continua en les relacions interestatals amb el govern del més fort. Es podria arribar a interpretar que el sobirà hobbesià està interessat a promoure la guerra exterior com una estratègia útil per canalitzar la pulsió violenta dels individus cap a la guerra, i reforçar així la unitat interna que impedeixi una guerra civil que posi en perill l’autoritat i la vida del sobirà. El procés de socialització hobbesià no només no posa fi a la guerra ni a la inseguretat dels individus, sinó que la perpetua a través de les relacions internacionals entre estats. 

Un exèrcit al servei de Déu

Un altre filòsof militarista és Joseph de Maistre. En la seva obra dialogada Vetllades de Sant Petersburg, elogia la guerra pel seu caràcter diví, destacant la influència en el perfeccionament humà i la invencibilitat d’un exèrcit al servei de Déu. Maistre pensa que un poble moral produeix soldats temibles en el camp de batalla, que estimen la guerra amb passió i són capaços d’experimentar un entusiasme inhumà amb la mort dels enemics. Per a Maistre, la guerra té naturalesa divina, obeeix un déu de la guerra i la venjança que actua sobre la humanitat pecadora amb una mà invisible empenyent els homes amb una força irresistible cap al combat, castigant-los amb la mort i el suplici, en una espiral de violència que governa l’univers i que només acabarà amb l’extinció del mal, la destrucció de la vida i la desaparició de la raça humana.u