PalmaFrederic Bastiat, un filòsof i economista francès del segle XIX, molt representatiu del liberalisme clàssic, reflexiona sobre els impostos en la dissertació titulada Serveis privats, serveis públics, inclosa dins l’obra Harmonies econòmiques (1850), i posa en evidència una sèrie de sofismes, el primer dels quals consisteix a pensar que els serveis públics, a diferència dels privats, són gratuïts, quan el que realment esdevé és que els ciutadans han pagat per anticipat els serveis que reben. Un altre dels sofismes que rebutja és el que fa creure que els diners recaptats beneficien directament els ciutadans. Per a Bastiat, aquest raonament és fals perquè intenta ocultar que els impostos són un instrument que perpetua el robatori que serveix per al finançament del funcionariat, i impedeix que els diners circulin lliurement en intercanvis privats de treball per treball i serveis per serveis. Encara s’enfronta a un altre sofisma relacionat amb la idea que l’espoli fiscal és beneficiós per a tothom, perquè enriqueix tant les classes espoliadores com les classes espoliades, quan en realitat, només els rics incrementen el seu capital a través del robatori fiscal, mentre que als pobres se’ls fa creure que han de ser feliços amb aquest espoli perquè s’enriqueixen de rebot, és a dir, indirectament, accedint als treballs generats amb l’increment del capital robat.
En el fons, Bastiat considera que els impostos afavoreixen una situació paradoxal, definida pel fet que els ciutadans treballen per satisfer les necessitats dels funcionaris i els funcionaris, en el millor dels casos, treballen per satisfer les necessitats dels ciutadans. També pot passar que es rompi aquesta reciprocitat, quan alguns funcionaris no fan cap aportació útil al benestar comú. Però la tesi principal d’aquest escrit és que habitualment quan el servei públic substitueix les funcions del servei privat, el treball dels funcionaris no afegeix res al treball general del país, ni aporta cap tipus de benefici a la indústria privada. Segons Bastiat, la principal funció legítima de l’estat és la seguretat pública, i consisteix a garantir els drets i les llibertats individuals i les propietats, prevenint els delictes i els crims i reprimint-los a través de l’ús de la força; i com a atribucions secundàries: administrar les propietats comunitàries i recaptar els tributs imprescindibles per executar els serveis públics. Bastiat considera que quan l’estat recapta més impostos dels necessaris s’extralimita en les seves funcions, i distribueix els recursos arbitràriament, afavorint aquells que no els mereixen ni necessiten, i, en definitiva, es transforma en un organisme espoliador de les riqueses que produeixen els ciutadans, i causa injustícia, desigualtat, inestabilitat i desordre. En definitiva, denuncia la immoralitat d’un estat que posa la llei al servei de l’espoli fiscal.
En l’obra pòstuma Qüestions econòmiques (1860), i més exactament en el text titulat ‘Allò que es veu i allò que no es veu’, dirigeix els seus atacs, carregats d’ironia, contra la doctrina socialista favorable als impostos, fent veure no tant allò que ja es veu quan es paguen impostos, que és la prosperitat dels funcionaris i dels proveïdors de l’estat, sinó allò que no es veu habitualment, que són els danys i els efectes negatius que pateixen els contribuents en no poder gastar les quantitats que han pagat a l’administració pública i haver de renunciar a obtenir quelcom desitjat. Bastiat critica que l’estat es comporta com un lladre i un paràsit quan presta funcions i serveis inútils amb els impostos recaptats, i no accepta les despeses immoderades del govern en vetllades luxoses i festins, però encara li fan més ràbia els arguments que utilitza la intel·lectualitat per legitimar aquestes despeses oficials protocol·làries inútils i superficials intentant fer-les passar per afavoridores de la indústria i el treball. En conseqüència, només accepta els serveis estatals en què es produeix un intercanvi útil i just, aquells en què el servei prestat és equivalent al valor recaptat i que no provoquen pèrdues per a ningú. En un altre dels seus assaigs, La llei, denuncia que l’estat utilitza les lleis com un instrument per espoliar la propietat privada, sense el consentiment dels particulars, amb la finalitat d’imposar la igualtat social a través de la redistribució de la riquesa dels tributs progressius. Bastiat opina que les lleis no han d’intervenir en les activitats privades, sinó que, més aviat, han de garantir que els individus facin els seus intercanvis econòmics espontàniament, en un mercat lliure, sense cap tipus de regulació ni intervencionisme. L’aposta de Bastiat per l’economia i la llei és l’aposta per la llibertat com a valor absolut i superior, i límit de l’acció política.
Portaveu de la causa esclavista
Encara en el segle XIX, destaca una altra figura, la de John C. Calhoun, un filòsof i líder polític nord-americà conegut principalment per ser un dels principals portaveus de la causa esclavista i la ideologia racista sudista i que va arribar a ser vicepresident. Calhoun expressa les seves idees polítiques a la Disquisició sobre el govern (1850), posant en evidència la falsedat de la concepció d’un estat neutral a través de la seva visió sobre els impostos, com a generadors de desigualtat. Segons Calhoun, l’acció fiscal de l’estat provoca una divisió social en dues classes antagòniques: els governants i els governats. Els governants es defineixen per ser una minoria mantinguda pel govern, que es beneficia dels impostos, mentre que la majoria de la població està formada pels governats, que són els qui sostenen el govern. Per tant, els governants són consumidors i receptors d’impostos, a diferència dels governats, que són els pagadors. Calhoun defensa aquesta situació desequilibrada, perquè si la quantitat recaptada de cada individu se li retornàs en forma de desemborsament, no tindria sentit i seria ineficaç recaptar impostos. Per a Calhoun, qualsevol increment contributiu accentua les desigualtats entre les dues classes, enriquint i enfortint més els governants i empobrint i debilitant més els governats, de la mateixa manera que qualsevol disminució dels impostos provoca l’efecte contrari. La tendència política governamental d’afavorir una part de la comunitat per damunt de l’altra a través del sistema impositiu es correspon amb la visió calhouniana de la naturalesa humana, segons la qual els individus anteposen els seus interessos, amb independència de si formen part d’una majoria o d’una minoria social, de manera que tant els governants com els governats comparteixen la mateixa tendència a l’opressió i l’abús de poder. A més, Calhoun està convençut que la tendència de l’estat a incrementar el seu poder a costa dels ciutadans, traspassant els seus propis límits, és imparable, i ni tan sols la Constitució podrà impedir-ho.
