Un entorn net crea defenses desentrenades

Ens hauríem de ficar el dit al nas? No riguis. És una pregunta interessant des del punt de vista científic. ¿S’haurien de furgar el nas els teus fills? ¿S’haurien de ficar coses brutes a la boca? Potser: el cos ha de saber quins reptes l’assetgen a l’entorn més immediat. ¿És recomanable fer servir sabó antibacterià o gel desinfectant de mans? No. ¿Prenem massa antibiòtics? Sí. “Jo dic a la gent que, quan els caigui menjar a terra, facin el favor de collir-lo i menjar-se’l”, comenta la doctora Meg Lemon, una dermatòloga de Denver que tracta pacients al·lèrgics i amb trastorns autoimmunitaris. “Deixeu estar el sabó antibacterià. Immunitzeu-vos! Si surt una nova vacuna, correu a posar-vos-la. Jo he immunitzat els meus fills de cap a peus. No passa res si es fiquen alguna cosa bruta a la boca”, afegeix. I la prescripció de la doctora Lemon per tenir un sistema immunitari millor no acaba aquí: “No només t’hauries de ficar el dit al nas, sinó que te l’hauries de llepar”, diu.

Un sistema immunitari sense feina

En to de broma, la dermatòloga fa al·lusió al fet que la manca d’interaccions regulars amb el medi natural pot pertorbar el sistema immunitari. “El sistema immunitari necessita tenir feina”, explica Lemon. “Durant milions d’anys, l’evolució ens ha preparat per tenir el sistema immunitari sotmès a atacs constants. Ara no té res a fer”. La doctora Lemon no és l’única a defensar aquesta postura. Metges i immunòlegs destacats s’estan replantejant la manera antisèptica, de vegades histèrica, amb què interactuem amb el medi. Per què? Remuntem-nos al segle XIX.

El 1872, el British Journal of Homeopathy publicava en el número 29 una observació clarivident: “Es diu que la febre del fenc és una malaltia aristocràtica, i no hi ha cap dubte que, si bé no és del tot exclusiva dels alts estaments de la societat, es dona molt rarament, si és que es dona, en persones incultes”. Febre del fenc és un terme genèric per referir-se a les al·lèrgies estacionals al pol·len i altres irritants aeris. Doncs bé, amb aquesta idea, segons la qual la febre del fenc era una malaltia aristocràtica, els científics britànics havien trobat una pista prometedora.

Més d’un segle més tard, el novembre del 1989, es va publicar un altre article molt influent sobre la febre del fenc. Era un article curt, de menys de dues pàgines, aparegut al British Medical Journal amb el títol Hay fever, hygiene, and household size (Febre del fenc, higiene i mida de la família). L’autor hi examinava la prevalença de la febre del fenc entre 17.414 infants nascuts el març del 1958. De les 16 variables que va estudiar el científic, va qualificar com “d’allò més sorprenent” la relació entre la probabilitat que un infant presentés una al·lèrgia en forma de febre del fenc i el nombre de germans i germanes que tenia: com més germans tenia l’infant, menys probable era que contragués l’al·lèrgia. I la cosa no quedava aquí, sinó que els infants que tenien menys probabilitats de presentar al·lèrgies eren els que tenien germans de més edat.

La hipòtesi de la higiene

L’article plantejava la hipòtesi que “les infeccions al principi de la infantesa transmeses per contacte antihigiènic amb els germans o adquirides en l’etapa prenatal per la mare de resultes del contacte amb els seus fills més grans prevenen les malalties al·lèrgiques”. “La reducció de la mida de les famílies, l’augment de la comoditat a les llars i el nivell més alt d’higiene personal han rebaixat les possibilitats d’infecció creuada al si de les famílies joves”, continuava l’article. “Això podria haver desembocat en una expressió clínica més estesa de les malalties atòpiques, que es presenten en les persones benestants, com ha succeït amb la febre del fenc”.

Aquesta és la gènesi de la hipòtesi de la higiene. Si bé des de llavors les idees que hi ha al darrere han evolucionat i s’han estès, aquesta hipòtesi fa aflorar un problema profund que els éssers humans afrontem en la nostra relació amb el món modern.

Els nostres ancestres van anar evolucionant al llarg de milions d’anys per sobreviure a l’entorn. Durant la major part de l’existència del gènere humà, l’entorn es va caracteritzar pels reptes extrems que ens plantejava, com ara l’escassetat d’aliments o el contacte amb aliments que podien provocar malalties, l’aigua bruta, les condicions insalubres i una meteorologia inclement, entre altres factors. Era un medi perillós; sobreviure-hi era una autèntica gesta.

Al centre dels nostres mecanismes defensius hi havia el sistema immunitari, la nostra defensa més elegant. De la mateixa manera que un còdol és fruit del modelat de l’aigua que hi discorre per damunt i de les voltes que faci en el seu viatge riu avall, aquest sistema és producte de segles d’evolució.

En una etapa avançada del procés, els humans vam aprendre a adoptar mesures per reforçar les nostres defenses i vam desenvolupar costums i hàbits que contribuïen a la nostra supervivència. En aquest sentit, el cervell (l’òrgan que ens ajuda a desenvolupar hàbits i costums) podria considerar-se una altra cara del sistema immunitari.

La cultura entra en joc

Així, doncs, els éssers humans vam servir-nos del cervell de manera col·lectiva per concebre comportaments eficaços. Vam començar a rentar-nos les mans i a evitar certs aliments que l’experiència demostrava que podien ser perillosos o mortals. En algunes cultures es va prohibir la carn de porc, ja que se sap que el porc és un animal molt propens a la triquinosi. En d’altres es va prohibir el consum de carn de qualsevol mena (després vam saber que la carn és susceptible de contenir concentracions tòxiques d’ E. coli i altres bacteris). A l’ Èxode, un dels llibres més antics de la Bíblia, ja es fa referència a rentar-se de manera ritual: “Es rentaran les mans i els peus, i així no moriran”.

Les nostres idees van anar evolucionant, però, a grans trets, es podria dir que el sistema immunitari no, la qual cosa no vol pas dir que no canviés. El sistema immunitari respon al nostre entorn. Quan topem amb amenaces diverses, les defenses n’aprenen i, després, estan molt més capacitades per afrontar la mateixa amenaça en el futur. Així ens adaptem al medi.

Hem sobreviscut desenes de milers d’anys. A partir d’un cert moment vam passar a rentar-nos les mans, escombrar el terra, cuinar els aliments, etc. Hem millorat la higiene dels animals que criem i sacrifiquem per consumir-los com a aliments. Especialment a les zones més riques del món, hem passat a purificar i canalitzar l’aigua; hem aïllat i eliminat els bacteris i altres gèrmens.

Per tant, s’ha escurçat la llista d’enemics del sistema immunitari, i eminentment ha sigut en benefici del gènere humà. Però actualment està quedant palès que el nostre cos és incapaç de seguir el ritme de les transformacions. Hem generat un desajustament entre el sistema immunitari (un dels mecanismes d’equilibri més antics i refinats del món) i el medi en què vivim. Gràcies a la nostra potent capacitat d’aprenentatge com a espècie, hem minimitzat la nostra interacció regular no només amb els paràsits, sinó també amb bacteris i paràsits benèfics que contribuïen a ensinistrar i perfeccionar el nostre sistema immunitari, que l’“entrenaven”. Avui dia, les nostres defenses ja no topen amb tants gèrmens quan som nadons. No és només perquè vivim en llars més netes, sinó també perquè formem famílies més petites (hi ha menys infants que portin els gèrmens a casa), podem disposar d’aliments i aigua més nets i bevem llet esterilitzada. Hi ha qui anomena la interacció amb microbis de tot tipus que abans trobàvem a la natura “el mecanisme dels vells amics”.

Un sistema mal entrenat

Doncs bé, què fa el sistema immunitari quan no està ben entrenat? Pot reaccionar de manera exagerada. L’alteren coses com els àcars de la pols o el pol·len. Desenvolupa al·lèrgies, és a dir, atacs crònics del sistema immunitari (inflamació) que resulten contraproduents, irritants i fins i tot perillosos.

A escala internacional s’observa que les al·lèrgies cutànies “s’han doblat o triplicat els últims 30 anys als països industrialitzats i afecten un 15-30% dels infants i un 2-10% dels adults”, segons un article del Journal of Allergy and Clinical Immunology. El 2011, un de cada quatre infants europeus patia alguna al·lèrgia, i aquesta xifra va en augment, segons l’Organització Mundial de l’Al·lèrgia.

També s’observen tendències connexes en la malaltia inflamatòria intestinal, el lupus, els trastorns reumàtics i, en particular, la celiaquia. Aquesta última malaltia és deguda a una reacció exagerada del sistema immunitari al gluten, una proteïna present en el blat, el sègol i l’ordi. L’atac causat per la reacció excessiva, al seu torn, malmet les parets de l’intestí prim. Per bé que pot semblar una al·lèrgia alimentària, aquest trastorn és diferent, en part pels seus símptomes. En el cas d’un trastorn autoimmunitari com la celiaquia, el sistema immunitari ataca tant la proteïna com les regions associades. Les al·lèrgies, per la seva banda, poden desencadenar una resposta més generalitzada. L’al·lèrgia als cacauets, per exemple, pot provocar una inflamació de la tràquea coneguda com anafilaxi, que pot provocar ofegament. En qualsevol cas, tant en les al·lèrgies com en els trastorns autoimmunitaris, el sistema immunitari reacciona de manera més intensa del que faria en condicions normals o del que és saludable per a l’afectat (sí, tu mateix).

Altres factors

De tota manera, això no vol pas dir que tots aquests increments en la incidència de certs trastorns siguin deguts a la millora de la higiene, la disminució de les infeccions infantils i la seva relació amb la riquesa i l’educació. El nostre entorn ha patit molts canvis, entre els quals el sorgiment de nous contaminants; d’altra banda, és indiscutible que també hi ha factors genètics. Tot i això, la hipòtesi de la higiene i la relació inversa entre els processos industrials i la salut pel que fa a les al·lèrgies s’ha mantingut amb una solidesa extraordinària.

¿Es pot considerar que gran part de la nostra higiene ha sigut pràctica i valuosa, i ha salvat vides? Sí. ¿Hem pecat d’excés de zel? De vegades. ¿Ens hauríem de ficar el dit al nas? O dit d’una altra manera: ¿podria la tendència a furgar-se el nas formar part d’una estratègia primitiva destinada a informar el sistema immunitari del ventall de microbis que hi ha al nostre entorn, a mantenir actiu aquest cos de vigilància i a entrenar la defensa més elegant del nostre organisme? Sí. Tal vegada. En definitiva: des d’una perspectiva cultural, malgrat tot, potser no hauries de ficar-te el dit al nas, almenys en públic. A pesar d’això, aquesta no deixa de ser una pregunta sorprenentment pertinent des del punt de vista científic.

Fragment del llibre An elegant defense, de William Morrow

Traducció d’Ignasi Vancells