Ensenyam filosofia (I)

PalmaAquest article inicia una reflexió col·laborativa que pretén pensar la filosofia i l’educació, i que continuarà almanco dues setmanes més, amb una segona entrega i les aportacions de Xisca Homar, amb la intenció d’oferir una perspectiva oberta, plural i ampliada sobre una activitat vocacional que ens apassiona i que ocupa una part molt significativa de la nostra vida personal i professional. Tanmateix, no puc ocultar que es tracta també d’una juguesca, un experiment estimulant que parteix de la complicitat de compartir tribuna i docència, i la necessitat d’estrènyer els vincles intel·lectuals que ens uneixen.

D’entrada, convé deixar les coses clares i situar la reflexió sobre l’educació dins un context general en el qual, és dirigida i controlada políticament, des del poder, seguint els interessos econòmics de les empreses tecnològiques i financeres, amb la col·laboració tècnica, l’assessorament, i el blanqueig argumental dels pedagogs i el seu argot. Hi ha proves molt evidents del que dic: la subordinació dels plans d’estudis al món empresarial amb la introducció d’assignatures fetes a mida del mercat laboral; la digitalització postpandèmica dels centres educatius i la colonització de les ments dels professors a través del bombardeig de cursos de competències digitals i la forta inversió en pantalles i ordinadors; però, principalment, la constatació que qui dicta les polítiques educatives i els seus freqüents canvis de direcció són les institucions econòmiques neoliberals a través de l’informe PISA elaborat per l’OCDE, un organisme internacional compromès amb l’economia de mercat, que persegueix com a objectius prioritaris el creixement econòmic, l’estabilitat financera i l’expansió del comerç mundial.

Aquest panorama és encara més decebedor si pensam en les amenaces que posen en perill la llibertat de pensament i acció dels docents i generen un clima de desconfiança, com la iniciativa neofeixista d’aplicar un pin o control parental que permeti a les famílies decidir si els fills participen o no en determinades activitats complementàries, amb l’excusa d’evitar un inexistent adoctrinament per part dels professors, dins un sistema d’ensenyança que tendeix a controlar de manera excessiva la independència i autonomia docent.

L’aula i el món

Què podem fer els professors de filosofia davant d’una realitat educativa economicista i digital? Una primera reacció seria refugiar-nos dins l’aula per convertir-la en el nostre temple sagrat, un espai de diàleg, llibertat i pensament i, sobretot, de crítica i resistència contra els prejudicis i les idees preconcebudes. Però més enllà dels bons desitjos, una vegada dins l’aula, apareixen les dificultats dels nostres alumnes per comprendre i interpretar textos, identificar les idees principals i secundàries, i reflexionar críticament sobre els seus continguts, i el pànic i les limitacions per expressar els pensaments de paraula i per escrit.

Les dues realitats, la de l’aula i la del món, fan encara més problemàtica la nostra feina i al mateix temps són una oportunitat per tractar la filosofia com una activitat que no es conforma amb la transmissió de continguts i el compliment del currículum, i posa èmfasi a destapar l’estreta relació existent entre l’educació i el món, seguint la idea que no es pot salvar l’educació en un món que avança cap a l’autodestrucció. Però siguem positius. Deixem el pessimisme per a temps millors i passem a l’acció. Posem en el punt de mira preservar l’educació de l’adoctrinament ideològic de Vox. Per això, avui més que mai, necessitam repensar amb els alumnes l’educació, dir les coses pel seu nom i compartir els obstacles que els impedeixen aprendre, fer-los conscients de les conseqüències indesitjables de la digitalització i posar-los en evidència cada vegada que es distreuen usant els mòbils, demostrant-los, en la pràctica, que estan perdent capacitat de concentració i confiant la llibertat i el futur de les seves vides a màquines d’entreteniment. Els hem de fer saber que la manca de curiositat mata el pensament, que ensenyar filosofia no consisteix a acumular coneixements ni demostrar gran erudició, sinó a aprendre a esquivar els llocs comuns i les veritats a mitges, saber sortir dels camins sense sortida i els raonaments fal·laços, arribar a conclusions provisionals i aprendre dels errors comesos, sense por d’equivocar-se, amb la motivació suficient i l’esperit de superació per esforçar-se i tornar a començar de nou amb mètode i direcció.

Siguem combatius, facem de la filosofia una eina més global i ambiciosa, rebel, anant a contracorrent, per exemple, provocant una pana digital a les aules, treballant per recuperar el plaer de la lectura, deixant que cada alumne triï els textos que vol llegir, a partir d’una selecció prèvia feta pel professor o sota la seva supervisió, amb el convenciment que despertar l’interès dels alumnes per la lectura és la millor aposta perquè pensin, escriguin i comprenguin el món per si mateixos. Potser convindria crear aules específiques de filosofia i transformar-les en biblioteques comunitàries amb llibres cedits per alumnes i professors. També seria imprescindible defugir de les lectures obligatòries perquè predisposen contra els llibres en general i promoure’n d’altres de voluntàries. Cada alumne ha de poder seguir el seu itinerari lector. Llegir filosofia és un estímul per pensar, però, a més, hauria de ser també una contribució voluntària i generosa que convidàs a escriure filosofia, especialment en català. Aquestes aules filosòfiques podrien ser clubs de lectura on els alumnes intercanviarien les notes i els comentaris escrits a les pàgines llegides i estarien exposats als efectes positius en les ments dels sil·logismes i raonaments, les metàfores i els aforismes, els experiments imaginaris i les confessions i les experiències de vida dels filòsofs, i a les sensacions plaents d’ensumar i tocar els arguments amb les mans.

Estimar la filosofia

En algun moment serà convenient aixecar la mirada dels llibres i observar com el martelleig continu de les preguntes filosòfiques toma les parets de l’aula, mostra l’horitzó de la vida i ensenya a viure connectant les idees amb les preocupacions més humanes. El primer contacte dels alumnes amb la filosofia hauria d’anar orientat a estimar-la i percebre la capacitat de vincular-la amb la vida, identificant les pors, dolors, amors i altres temes universals com la identitat i la llibertat, i estimulant la recerca de sentit que ajuda a trobar un lloc en el món.

És imprescindible treure la filosofia fora de classe, col·laborant amb els mitjans de comunicació, despertant interès i generant continguts a través de canals propis i xarxes socials, organitzant festivals i altres esdeveniments oberts a la ciutadania. Hi ha bons exemples a seguir de ràdio i filosofia, com el programa Más Platón y menos WhatsApp del filòsof cordovès José Carlos Ruiz. És important la contribució de Carlos Javier Serrano a través de La 2 de televisió espanyola i els filoreptes d’Eduardo Infante. Cal posar en valor també l’aposta de l’ARA Balears per la filosofia, amb el manteniment d’una pàgina ininterrompudament de 2016 ençà. Altres filòsofs, en canvi, han elegit cultivar la filosofia ideant els seus propis canals de difusió: Carlos Fernández Liria amb Filosofia en canal, Daniel Rosende amb Unboxing philosophy, i l’influenciador Enric Gel amb Adictos a la Filosofía.