Embotits Munar: la fàbrica tranquil·la

PorreresLes màquines antigues d’Embotits Munar reposen en un edifici del carrer Soledat de Felanitx a l’espera d’una museïtzació pendent d’arribar. Fa 21 anys que l’empresa es va traslladar als afores de Porreres, on la segona i la tercera generació dels Munar du les regnes d’aquesta fàbrica tranquil·la, que no es va enlluernar durant l’època de les vaques grasses ni ha patit els estralls de la crisi econòmica.

És una empresa atípica, comandada per un enginyer, Pep Lluís, i un poeta i professor de filosofia: Jaume, el seu fill i actual gerent. Embotits Munar es va fundar el 1942 i es dedica a l’elaboració de sobrassades, llonganisses i patés. Té sis treballadors i elabora entre 50 i 60 tones de sobrassada i unes 350.000 llaunes de paté l’any. És petita. “Per què has de créixer molt si no saps cap a on?”, diu Jaume. El seu mercat és un 85% mallorquí, un 5% europeu (sobretot francès) i un 10% de la Península, sobretot de Catalunya i el País Valencià. Els Munar han decidit no iniciar cap brega per expandir mercat. Tanmateix, les condicions de partida no són favorables: la sobrassada es ven més barata en territori peninsular que a Mallorca i aquest client no la vol si no es pot untar fàcilment. Tal vegada és per aquest motiu que la que més es comercialitza és d’origen murcià.

Identitat

La fidelitat al sabor tradicional és la pota més gruixada del negoci, que aposta per mantenir una recepta que funciona. “La nostra idea és fer un producte amb el qual la gent d’aquí s’identifiqui. Hi ha uns gustos que formen part de la teva vida i de la teva identitat”, ressalta el fill.

Des de fa deu anys no creen cap producte nou (el darrer va ser el paté coent), però l’actual el tasten cada setmana. Del paté, només en saben la fórmula ells dos, i de la sobrassada no en revelen cap secret. Jaume divideix les empreses en dues tipologies: “la que innova perquè, si no, no ven i la que fa un producte estèndard tota la vida”, on s’inclourien ells.

Això no obstant, els processos de producció sí que han anat evolucionant amb el pas del temps. En una paret de l’entrada de la fàbrica, una foto en blanc i negre recorda el primer porc blanc que va veure el seu padrí, manescal, mestre i emprenedor que va obrir la fàbrica amb un soci en plena postguerra de la guerra civil espanyola.

Avui, la matèria primera és lluny de Porreres i la major part de la carn que s’hi tracta (el porc blanc) ve de Catalunya i de Terol, mentre que el negre arriba des de Llucmajor. Pel que fa a la producció en si, s’han deixat de vendre cuixots i subproductes com la pell o els ossos.

L’empresa suma la tercera generació, cosa que es pot considerar una “anomalia” avui dia, diu Pep Lluís, qui anuncia la segona: fa quinze anys que Embotits Munar no té comercial. “La nostra única propaganda és que enviam mostres i que el paté és el que mengen els mallorquins a ca seva. Això és la millor garantia”, remata Jaume.

La seva actitud a contracorrent va més enllà encara quan diu que no ven producte als hotelers. Aquesta decisió és empresarial i es basa en algunes males experiències: “Fa setze o desset anys, un hoteler ens va demanar material per fer una diada dedicada al producte mallorquí. Triàrem la millor poltrú, el millor bisbe... i ens vàrem adonar que el treia per mostrar cada setmana i després en donava un de xerec, fet a la Península”, explica Pep Lluís.

Tampoc no té ni un euro de deute amb els bancs i mai no ha fet ni una hipoteca ni una pòlissa de crèdit. “Dormim tranquils”, diu el pare, que agraeix la fidelitat al consumidor “que ens té dins la intimitat de ca seva: el rebost”.