Elemental, doctor Moll

PalmaAfirmava Francesc de Borja Moll –Doctor Honoris Causa per quatre universitats– a les seves memòries que fou la polèmica “més llarga que s’ha tingut a Mallorca sobre un mateix tema”. Van ser 75 dies, essencialment a Diario de Mallorca, però també a Sóller, Presbyterium i Lluc, de discussions entre Pep Gonella, defensor de les particularitats lingüístiques illenques, i el mateix Moll, si bé amb molts més participants –entre ells, primeres figures de la nostra cultura com Vidal Alcover, Villalonga, Llompart o Massot i Muntaner. D’aquesta batalla textual, iniciada el 30 de juny del 1972 –i recollida a Polèmica d’en Pep Gonella, llibre publicat per Moll–, està a punt de complir-se’n mig segle. 

No fou fins al 2017 que el misser Josep Zaforteza Calvet, exsenador d’UCD, expresident de la Caixa de Balears Sa Nostra, exmagistrat del Tribunal Superior de Justícia i dipositari dels drets de Llorenç Villalonga, va reconèixer a IB3 que ell era Pep Gonella. L’editor Francesc Moll, fill del lingüista de Ciutadella, assegurava a l’ARA Balears, el 2014, que aquest mai no va saber la identitat del seu interlocutor. Però s’ho ensumava: al seu darrer article –7 de setembre del 1972–, Gonella agraïa al director de Diario de Mallorca haver-li fet arribar “tantes adhesions i cartes”, de la qual cosa Moll deduïa, a la seva resposta, publicada una setmana més tard, que “dins aquest diari, el senyor Gonella té cera del Corpus i tracte de favor”. De fet, Zaforteza era aleshores president del consell d’administració de l’empresa editora.

“És un nou indici per a la seva identificació personal, que no pot tardar gaire a esser manifestada”, afegia aleshores Moll –si bé va trigar, encara, gairebé mig segle. Certament, tan apassionant com la polèmica en si mateixa –bàsicament: si han de prevaler les variants locals, o el català estàndard–, resultava resoldre, com una mena de joc detectivesc, qui hi havia darrere Pep Gonella –el nom d’un personatge d’una cançó popular mallorquina.

Pep Gonella va obrir el foc amb un primer article –n’hi hauria quatre més– on, sense negar la unitat de la llengua catalana –a diferència d’altres que, des de llavors, han estat anomenats gonellistes–, acusava el català estàndard encunyat per Pompeu Fabra i els fabristes d’arraconar les varietats illenques i reivindicava, en canvi, el llegat d’Antoni Maria Alcover, el mestre de Moll. Aquest, a la seva primera resposta –en seguirien altres tres–, li reconeixia una part de raó: veritablement, “certs catalans” eren més fabristes que Fabra. Però no li acceptava que “l’obra ingent” de mossèn Alcover “no ha fruitat com toca i tots sabem per què”: “Què sabeu vós de mossèn Alcover”, li demanava aquest menorquí que havia fet feina al seu costat, cada dia, 11 anys.

Sospitosos de ser Pep Gonella

I què en sabíem, de Pep Gonella? Ell mateix ja havia avançat que havia rebut una postal de Nadal de Lluís Ripoll –destacat periodista i defensor del patrimoni–, així que s’havien de conèixer per força. Però a Ripoll el coneixia mig Mallorca: Gonella podria ser “jove o vell, fadrí o casat, seglar o religiós, que em coneix vertaderament o només de sentides”, comenta Ripoll. “Podria demanar” qui és, assenyala Moll, “a don Lluís Ripoll, que veig que és amic vostre; però, ben mirat, quina obligació té ell de dir-me qui sou vós?”.

Així començaren les càbales sobre qui s’amagava darrere el pseudònim. El mateix Lluís Ripoll n’era un candidat –aportà un text donant suport a la tesi gonellista–, si bé optà per apartar-se voluntàriament de la batalla. Editor de la col·lecció ‘Panorama balear’, impressor dels Papeles de Son Armadans de Cela, divulgador de les tradicions illenques a llibres i articles, Ripoll va salvar de la piqueta l’església de Santa Catalina de Siena a Palma, va aturar la construcció d’un telefèric a Bellver i va donar suport, el 1977, a l’ocupació ecologista de sa Dragonera perquè no fos urbanitzada; de fet, va obtenir el primer guardó que va atorgar el GOB.

“La majoria de gent”, apunta Moll, li atribuïa els articles gonellistes, “però sé que ell es posava furiós” –el seu geni era una mica viu– “quan li ho deien; i vull creure que s’hi posava amb raó”. La relació entre Moll i Ripoll tampoc no era gaire bona des que, el 1949, segons narra el mateix lingüista, el primer havia venut a la cunyada del segon –amb aquest com a director– la impremta mossèn Alcover, creada pel seu mestre: es produí una discrepància sobre els termes de l’acord i els llibres de l’editorial Moll es deixaren d’imprimir en aquell establiment. Tot i així, quan Josep Maria Llompart –tan vinculat a Moll– s’adreça a Ripoll en la polèmica gonellista, es refereix a ell com a “estimat Lluís” i aprofita por donar-li l’enhorabona per una altra de les seves campanyes conservacionistes, Salvem Son Quint: “Mai no et podrà agrair Mallorca aqueixa labor constant i coratjosa que, de fa temps, t’has imposat com un deure”.

Un segon candidat era Antoni Alemany, aleshores director de Diario de Mallorca; al qual, aquells darrers anys del franquisme, va propiciar tota la pluralitat política que era possible. “Carrero Blanco”, primer ministre de Franco, “el tenia cada dia al seu despatx”, recordava el 2002 en una entrevista a El Mundo / El Día de Baleares. “Era l’expressió d’una dreta liberal i democràtica, que donava via lliure a tothom”. Després, destacaria per les seves posicions anticatalanistes. Alemany sí que havia de saber qui era Pep Gonella, però, assenyala Moll a les seves memòries, “ha sabut guardar bé el secret professional no revelant els noms vertaders de l’equip gonellístic” –ja que, pensava, podien ser diverses persones.

Fins a 13 noms, apunta Moll, sonaren com a Gonelles. Però la versió més surrealista –digna d’un final desconcertant d’Agatha Christie– era que es tractava... de Moll mateix, i que ell s’ho havia inventat “per escriure uns articles que jo mateix refutaria”. Als que així ho creien –ell, que era l’amabilitat i la moderació en persona!– “els he classificat en dues categories: els que ho diuen en broma són uns pardals assolellats; els que ho diuen ‘en sèrio’ són uns idiotes incurables”.

Va servir per a res?

“Per què aqueste obsessió per a sabre qui és En Pep Gonella?”, es demana ell mateix al seu darrer article. “Què importa més, lo que diu En Pep Gonella o qui es que firme amb aquest seudonim?”. En aquest text, resumeix la seva tesi en cinc punts: “Sostenir que es mallorquí constitueix un català mes pur i manco castellanitzat que es que empren certs intel·lectuals ‘fabristes’; llamentar-se de que s’unitat de sa llengo catalana se hagi establida en funció de criteris mes uniformedors que integradors; criticar a un sector de sa nostra ‘èlite’ lingüística per es seu mimetisme cap a tot lo català del Principat i per sa seva manca de mallorquinisme clar i llampant; desmitificar certes actituts ‘élitistes’ i reclamar un major protagonisme des poble mallorquí en sa conservació de s’idioma; i considerar sa ortografía com a cosa accidental, sense voler dir, emperò, que no se hagi de tenir-hi esment”. També en aquest cas, Moll els considera “encertats en el fons”, però no està d’acord a “donar als dits cinc punts un valor absolut”.

Al mateix text, Gonella reconeixia que aquell debat transcendia del “merament lingüístic (...) es fons de s’assumpte te molt poc que veure amb sa lingüística e es meus contradictors se mouen dins unes coordenades molt mes ideològiques i polítiques que lingüístiques”. Sí, probablement, ni que fos en part, allò responia a aquest “anticatalanisme visceral”, freqüent a les Balears i derivat de la “dialèctica dels petits respecte dels més grans”, com assenyalava Alemany el 1991.

A Pep Gonella no tan sols li responen Francesc de Borja Moll i Josep Maria Llompart, sinó també Jaume Vidal Alcover, Francesc Moll Marquès –fill del lingüista menorquí–, Josep Forteza-Rei, Antoni Lluc Ferrer, Josep Massot i Muntaner i Antoni Serra. L’antic anticatalanista Llorenç Villalonga també es decantava per la banda de Moll: “L’ortografia no queda més remei que unificar-la, perquè llavors resultaria que paraules que els mallorquins pronunciam de manera distinta, però perfectament intel·ligibles per als catalans, si les escrivíssim distintament, no les entendrien”.

No hi mancà el sentit de l’humor. Un Coberbo d’en Pere Sureda presentava dos personatges a punt d’abraçar-se: “Una aferrada pes coll, homo de Déu! Ja podem ingressar an es Mercat Comú! ¡Hi ha pepgonellistes i antipepgonellistes! ¡Democràcia a rompre!” –per suposat, de democràcia, res: justament per això, el Mercat Comú no acceptava l’ingrés d’Espanya. O la carta –no publicada–de Pepito Er Falda –Pep Gonella en andalús: “Zolo do línea pa felisitá ar gachó eze que ze yama Pepe Goneya por lo papele tan regüeno que eccribe (…) ¡Menúo palo le a zortao a eza panda de finoli, repipi, giripoya, que quien que en Mayorca z’eccriba como en Barcelona!”.

Francesc de Borja Moll, amb uns coneixements de la llengua que, òbviament, mancaven al seu interlocutor, es va considerar clar guanyador d’aquella polèmica que va encunyar “algunes paraules noves en mallorquí: ‘gonellisme’, ‘gonellista’, ‘gonellístic’, ‘gonellada’, ‘gonelleria’, ‘gonellenc’... En podem estar contents: la polèmica Pep Gonella haurà servit, almenys, per enriquir el nostre lèxic”. Encara més: amb el nom de Myotragus pepgonellae es coneix, avui, un parent pròxim de l’extint Myotragus balearicus, la nostra cabra-rata prehistòrica.