L’educació és un acte d’amor

Fa mesos que ha començat un debat intens sobre l’educació. La inquietud per la innovació educativa i les noves maneres de plantejar la pedagogia s’ha desplaçat del centre, ara es pren la paraula per qüestionar la gestió de les escoles i dels instituts, enmig d’aquesta crisi que s’escampa per tots els racons del nostre món. Hem qüestionat l’educació online perquè, durant el confinament, ni ha estat pública ni de qualitat. S’ha fet fort el crit de fa estona que demana més docents i abaixar les ràtios. Ens hem posat les mans al cap per haver d’anar cinc o sis hores amb mascareta, alumnes i docents. Hem dubtat de trobar les distàncies adequades a les aules, hem mirat amb incredulitat els patis quadriculats, sense pilotes, sense abraçades, sense… A vegades teníem por del retorn, perquè l’imaginàvem precari, mancat de recursos i d’imaginació.

A la burocràcia fa molt de temps que hi estam acostumats. Ara que els protocols sanitaris són canviants i a vegades incomprensibles, a les sales de professors activam la queixa mecànica i poc després ens deixam conquerir, com hem fet sempre. Hannah Arendt deia que la darrera forma de domini és la burocràcia. Un domini impersonal, farcit de mecanitzacions que se succeeixen en cadenes infinites de documents que ens expliquen altres documents més vigents. És impossible cercar els éssers humans responsables, només queda obeir i, si estem d’humor, remugar.

Però aquest mes de setembre, incert, carregat de tots els neguits de l’estiu i buit de les esperances d’altres anys, hem tornat a les aules i les hem trobades plenes de futur. Ens hem retrobat a les aules, després de mesos de pantalles i d’enyors, hem començat un curs que potser ens permetrà, baldament tot, continuar fent de l’educació un acte d’amor.

Era Hannah Arendt qui deia que l’educació és un acte d’amor. Un acte d’amor a les noves generacions i al món. Un acte d’amor a la vida, perquè l’educació té la tasca de presentar el “món vell” als que acaben d’arribar, té la funció de fer que les noves generacions s’apropiïn del món, aprenguin a viure’l i, sobretot, a transformar-lo. El paper dels docents és humil però insubstituïble: mantenir aquest espai i temps privilegiats en què conviuen el món vell i el que està per venir.

L’educació, en aquest sentit, juga un paper essencial perquè articula les singularitats (les vides privades que aprenen a pensar per si mateixes) i la vida col·lectiva (associar-se per redefinir el món). Així, Arendt defensa que l’escola és un espai públic per excel·lència, perquè és el lloc on entregam el món a les noves generacions. Un espai públic que és hora de començar a imaginar més enllà de les parets dels instituts. La situació sanitària exigeix tornar a dissenyar els espais, imaginar-ne de nous, però potser és una exigència que el quefer educatiu ha necessitat sempre.

I si parlam de donar el món a través de l’escola, és molt important demanar-nos de quin món es tracta? En aquest sentit, és hora de posar els currículums en el punt de mira. Quins són els coneixements que, en tant que societat, consideram rellevants per presentar el món a les noves generacions? És un debat que hem d’obrir amb força. Per altra banda, si es tracta de rebre el món a les aules, l’escolta i la lectura són els pilars essencials. Escoltar el món, llegir-lo amb pausa, per poder fer-lo més habitable. És el quefer principal de les noves generacions, i l’escola ha de ser l’espai privilegiat des d’on dur-lo a terme.

Entrar a les aules, on encara trobam les paraules que consolen o entusiasmen. Entrar a les aules i abraçar amb la mirada una generació que ve plena de futur. Entrar a les aules i estimar, encara. Imperatiu categòric.