"És molt dur arribar embarassada a un hospital i sortir-ne només amb una motxilla plena de compreses"

PalmaManuela va saber que estava embarassada un dia abans que li donessin el resultat de la seva fecundació in vitro. Es va ficar a la dutxa i va veure que els seus mugrons havien tornat d'un marró molt fosc. Aquest canvi en el seu cos li va anunciar la bona notícia. En la setmana 13 de gestació la van citar per a una prova perquè havien detectat "poc moviment fetal". Es va ficar a la dutxa i va veure que els seus mugrons tornaven a ser rosats. Es va preguntar si ja no estaria embarassada. Es resistia a creure-ho. Va arribar a la consulta i en el seu cos no hi havia més batec que el seu. "No record les paraules que em van dir, però sí, estar tombada i sentir la pressió de la mà de la ginecòloga agafant la meva. L'altra me la sostenia el meu amic. La sensació de la força d'aquestes mans em ve al pensament com a ràfegues", recorda.

Sempre havia volgut ser mare, però no va ser fins als 41 anys quan, sense parella, ho va intentar. Totes les seves esperances estaven posades en aquest tractament, truncat per una patologia incompatible amb la vida. Han passat gairebé tres anys des d'aquell moment, però ella insisteix que el dol no se supera. "El dolor roman, però aprens a viure amb ell. Ja soc capaç de parlar d'això sense plorar; així i tot, continua fent molt de mal. En aquests mesos posteriors a la pèrdua del bebè, vaig parlar amb diverses dones i una d'elles em va dir: 'vaig perdre el meu fa 21 anys i no hi ha dia que no el recordi'. La meva mare també va tenir diverses pèrdues i jo l'he sentida parlar des de nina d'aquests bebès. És dur perquè es normalitza, perquè realment un de cada quatre embarassos no arriba a terme, però quina ràbia fa formar part d'aquest percentatge", explica.

Considera que el dol perinatal o de qualsevol pèrdua durant l'embaràs està invisibilitzat. "A penes es parla d'això. Poca gent sap què dir-te o com. És una mort que implica moltes coses. El teu cos canvia per aquest embaràs, fas plans entorn d'aquest nin i realment et xapa en dos", prossegueix sobre un procés que fins i tot gent molt pròxima no entenia. "Un any després seguia malament i algú em va dir que havia de girar full. Girar full de què? D'haver perdut a qui anava a ser el meu fill? Entenem altres dols, però aquí, com que no tens un bebè viu, no es reconeix. Sempre pens que, si el meu fill hagués viscut un segon, un minut, jo tindria dret a queixar-me o expressar el meu dolor un any després", afegeix.

Professionals

En la part positiva està, en canvi, el tracte que va rebre a l'hospital Son Llàtzer. Fins al punt que demana que se citi a la ginecòloga que la va atendre, Catalina Ramon. "Va ser meravellosa, em va explicar com seria l'ingrés, les proves i que havia de parir al bebè. Agraesc cada dia a les professionals, sense excepció, que em van cuidar en tot el procés. Fins i tot el zelador que em va dur a l'habitació, i, només veure'm, em va dir: 'ho sent'. És increïble que el personal estigui tan sensibilitzat i que et facin fàcil una cosa tan dolorosa", relata. La seva habitació estava marcada amb una papallona blava com a indicatiu del dol, mesura que forma part del protocol dels hospitals públics de les Balears. "M'aterria que algun sanitari em preguntés pel bebè, però no va passar. És molt dur arribar a una planta de maternitat embarassada i sortir-ne només amb una motxilla plena de compreses, però el tracte que vaig rebre, sens dubte, va alleugerar el meu sofriment", revela.

Més tard, va acceptar l'ajuda psicològica que li va brindar l'hospital. "Jo sentia que ningú entendria aquesta tristesa tan profunda, inexplicable i inèdita, i allí estava la matrona Yolanda González. Va ser la primera que em va reconèixer aquest dolor i em va parlar d'acomiadar el bebè després del part. Jo no vaig voler veure'l i em penedesc molt".

Finalment, Manuela va dir adeu al fill que havia duit en el seu ventre i va emmarcar el dibuix de la seva placenta que li va fer la matrona que la va atendre en el part. A més, es va fer una polsera amb aquesta forma gravada. "Aquesta dona, de la qual no sé el seu nom, em va salvar el dol en permetre'm tenir alguna cosa del meu bebè. Sempre duc amb mi aquesta polsera. Em sent protegida per ella i, sempre estaré agraïda per tota l'ajuda que he rebut", conclou.