Nani Marquina: "El disseny és aportar benestar"

Si per presentar la Nani Marquina dic filla del Rafael Marquina, el de les setrilleres Marquina, et sap greu?

No, al contrari, jo em vaig dedicar al disseny i vaig voler estudiar disseny perquè era una cosa que ja des de molt petita vivia a casa meva. Va haver-hi una època que em va molestar, això no ho nego, perquè és pesat ser la “filla de...”, però després va ser curiós perquè el meu pare em deia: “És que ja n’estic fart de ser el pare de...” I jo li deia: “Mira, hem arribat a un equilibri” [riu].

Tu vas créixer pensant que dissenyaries?

Sí, és aquesta cosa vocacional de molt joveneta. L’admiració pel pare, l’admiració també per un ofici que no existia. A mi m’atreia que ningú sabés què era el disseny.

Un dissenyador és un inventor?

Sí, està molt bé aquesta paraula. Jo cada vegada la utilitzo més perquè la paraula disseny s’ha anat utilitzant per a moltes altres coses. De vegades dic: “Estem fent un invent”, el que passa és que també hi ha la càrrega addicional o complicitat amb l’estètica, l’art, tota una part sensible que potser un inventor no té.

Tu has creat una empresa de disseny.

Em vaig trobar que si volia ser dissenyadora havia de passar per aquí. I no només jo, sinó molta gent de la meva generació. En aquell moment parlar de disseny era com parlar de màgia, d’alquímia. Les empreses no ho necessitaven, Espanya era un país que estava totalment tancat i no necessitava invertir en disseny ni en creativitat. Llavors sortíem dissenyadors que acabàvem d’estudiar i dèiem: “Però ara què fem amb la nostra professió?” I molts ens vam dedicar a muntar les nostres empreses.

I per què de catifes?

És casualitat. Vaig començar fent estampats, també per casualitat. Tu ets un creatiu i si se t’obre una porta t’hi enganxes, sobretot en una edat en què tens un recorregut i el que vols és aportar això de què ara es parla, que és la innovació, que llavors ja fèiem sense saber com es deia. Vols fer el que sigui i menjar-te el món. Vaig pensar: “El que no existeix són catifes”. No n’hi havia de disseny contemporànies. I va ser un èxit.

On vas vendre les primeres?

En botigues. Tenia un soci que era molt bon venedor i vam tenir la sort que un fabricant de Taradell que feia moquetes va apostar per nosaltres, que vam començar sense ni un duro...

I d’aquí a una empresa que ven a tot el món.

Som uns vint i escaig, és una empresa petita però reconeguda internacionalment. Tenim un showroom a Nova York. Som un referent del que es pot fer amb les catifes al sector del disseny.

És la teva empresa però no només hi ha els teus dissenys.

De seguida vaig buscar-me aliats, com el Mariscal i dissenyadors gràfics. M’agrada que dissenyadors de prestigi vulguin treballar amb nosaltres. Però és que a més volen repetir, perquè saben que si volen fer una catifa innovadora, diferent, destacar-se, que surti publicada, premiada fins i tot, és bo que treballin amb Nani Marquina. I això ens ha costat molt.

Quins punts d’inflexió ha tingut l’empresa?

Vam passar una crisi molt forta el 93, vam estar a punt de tancar. Llavors vam decidir anar a produir a l’Índia, i va ser un abans i un després en la nostra manera de treballar, l’enfocament. Moure’s dóna una visió que des de dins no tens. Jo vaig descobrir què era l’artesania, vaig descobrir el significat de veritat de la catifa. Fins llavors el meu era un concepte més plàstic aplicat a un suport que era de llana i ja està.

I com és que vas a parar a l’Índia?

Teníem un encàrrec important i el meu fabricant no me’l volia fer. I llavors em va agafar un d’aquests rampells que ens agafen als emprenedors. Algú m’havia explicat que a l’Índia feien catifes i, sense gairebé ni parlar anglès, ens vam trobar allà a Panipat, a prop de Delhi, a les sis del matí, pensant: “Què hi fem aquí?” I a partir d’aquí se’m va obrir el món. Amb els fabricants amb què havia treballat fins llavors sempre era “No, això no es pot fer”, “Això tampoc”. “I no podria posar-hi més colors?” “No”. “No podria retallar?” No”. I, esclar, amb aquella gent era tot sí, no problem, no problem.

Dius que vas entendre què és l’artesania. Què és?

És el treball amb les mans. No hi ha una producció ràpida, però no tens una problemàtica tecnològica. Amb les mans tot és possible. “Em cosiries aquí això?” “Sí, esclar”. “Hi posaries més color?” “Sí, sí, esclar”. “I, escolta, aquest color el podries rebaixar més?” “Sí”. En el procés industrial tot és a l’engròs, s’encareix qualsevol canvi, necessites quantitats molt grans perquè sigui rendible.

També fabriques en altres llocs del món.

Hem treballat amb el Marroc, amb el Pakistan. Ara estem treballant en un projecte a l’Afganistan, amb el govern americà, per ajudar la gent d’allà a sobreviure. Fan unes catifes increïbles.

Quins models teus han tingut més èxit?

Portem vint-i-vuit anys i hi ha hagut de tot. Per exemple, hi ha hagut un model que s’ha copiat moltíssim, un model que ara ja és un clàssic, que és una catifa amb uns quadres.

Et copien gaire?

Sí, és fàcil de copiar. No es copia allò que necessita una gran inversió. S’agafa la catifa, es porta a un d’aquests artesans i te la fan ràpid, ràpid. El que fem és invertir en marca i anar cada vegada més lluny buscant coses que ens diferenciïn.

A tot el món posen catifes?

Crec que sí. He viatjat molt i, jo què sé, vas a Birmània i tenen catifes. El que passa és que són unes catifes del tipus del Japó.

Per què posem catifes?

És una tradició, un objecte que ve de lluny. Hi ha una frase que ho diu tot: “Una catifa és una casa al desert”. Si pensem com vivia abans la gent, era imprescindible aïllar-se de terra. Els nòmades es traslladen pel desert i el primer que fan és posar les catifes, que és el que els dóna el confort. Ja fa molts anys vaig anar al nord del Pakistan i menjàvem a sobre la catifa, eren les estovalles.

Un nen es posa a sobre d’una catifa i diu “casa”. Li marca uns límits, oi?

Els nens les entenen molt, les catifes, s’hi senten molt feliços, ells viuen a terra. Això d’estar assegut és una cosa bastant nova. La catifa era imprescindible. Hi ha cultures en què la gent et fa treure les sabates per entrar a casa seva, els cal la catifa.

Hi ha una part funcional i una part simbòlica: inaugures un nou espai.

Té moltes simbologies. Hi ha el tema decoratiu i el tema religiós. Curiosament hi ha hotels on la catifa està ficada dins l’armari, per si vols resar. Com la Bíblia al calaix de la tauleta de nit.

Poses catifes a tot arreu?

Fins i tot en vaig fer per a la cuina. I cada vegada es posen més catifes als lavabos. És un símbol de confort, t’ajuda a crear un ambient, una decoració, un estil. Té color i plàstica. És un missatge que dónes en l’ambient que crees. Què vols aconseguir, relax, espectacularitat? Hi ha catifes per a tot.

L’aspiradora ha ajudat la catifa?

A nosaltres ens perjudica que a Espanya som massa nets. Hi ha aquesta por que “la catifa s’embruta” i l’aspiradora ens ha anat molt bé, n’hi ha que són una delícia. Hauria de vendre catifes i aspiradores, jo [riu]. De tota manera, el que compra una catifa entén tota aquesta cosa de l’acolliment, necessita espais càlids, necessita un confort, és un tipus de persona diferent.

I les al·lèrgies?

Ens perjudiquen bastant, i jo en sóc un exemple. A casa meva, acabada de casar, el metge em va dir: “Ets al·lèrgica a la llana, has de treure la moqueta de casa”. Em vaig haver de posar parquet. Però a la catifa és on es queden els àcars de la pols i així no estan circulant a l’espai. I el millor argument sóc jo, que era al·lèrgica i que m’he passat la vida entre llanes i anant a fàbriques i a tallers en els quals tot és pols i llana i no m’ha passat res.

Treballes amb la teva parella actual, la teva filla, el teu gendre i el teu ex.

Sí, sí, és una empresa molt familiar.

I per què tant?

Crec en l’empresa familiar, té aquesta cosa de futur, de feina a llarg termini, de continuïtat.

I el dia de Nadal què feu?

Tenim els nostres problemes, eh? És difícil gestionar els desacords, quan és un membre de la família és més difícil. Però d’altra banda és una superació, un aprenentatge. He passat moments difícils, però això t’enriqueix i t’ajuda a gestionar, a endinsar-te en el món de les relacions humanes i les emocions. Les dones som una mica complicades amb això, encara que no siguin empreses familiars ho vivim com si fos una família. Fem participar molt la gent que ens envolta.

I funciona?

Jo sempre dic que és bo. Una empresa gestionada tenint en compte les emocions és millor. El que passa és que ara per ara n’hi ha poques i és un model reduït, però quan les dones estiguem al 100% implicades en el món públic, en el món empresarial, les coses seran diferents, perquè les dones tenim aquesta cosa de posar-te en el lloc de l’altre i escoltar. Esclar que patim més, eh?

Tu que voltes molt pel món, com el veus?

Sóc de mena optimista, però és difícil quan s’estan tirant míssils entre veïns. El que intueixo del món és un gran canvi. La primera vegada que vaig anar a l’Índia va ser el 93 i ara no reconec el país. Abans eren països que no evolucionaven i ara estan creixent. A Xile s’estan menjant el món.

Però creix la desigualtat.

Repliquen models. I hi ha països en què els conflictes estan molt arrelats, com als països africans. He fet un projecte al Camerun, volíem fer una cosa també al Senegal i a Nigèria, però són molt inestables, s’hi generen molts conflictes.

¿Tu quan fabriques en aquests països controles que no hi hagi explotació?

Cada vegada els governs ho controlen més. Del que som conscients és que el que fem allà és aportar economia i benestar econòmic a la gent. I garantir unes condicions. Sent coneixedors de les desigualtats que hi ha a l’Índia, hem col·laborat des del principi amb una associació i ara fa uns anys vam crear una escola i l’estem finançant. I hem vist el creixement dels nostres proveïdors. Els que creixen i es fan rics són ells. L’Índia ha fet un creixement espectacular. S’ha convertit en un dels països productors del món, i la Xina igual.

El teu món és el món global.

Sí, en petita escala, eh? Les empreses petites tenim facilitat per arribar a tot arreu. Venem a 60 països, a la millor botiga de disseny de Ciutat del Cap i a la millor de Xangai. Venem poc però arribem a tot arreu perquè som una marca reconeguda.

¿Algun dia la gent es fabricarà les catifes a casa amb impressores 3D o amb realitat virtual?

Hi ha molts oficis que han anat desapareixent perquè la tecnologia se’ls ha anat menjant. Però jo crec que sempre caldrà la creativitat, el pensament. Quan van sortir els programes de disseny per ordinador algú em va dir: “Tu ja et pots retirar”. Però continuen existint les noves idees i els bons professionals. No tothom pot crear.

Ets presidenta del FAD.

Des de fa quatre mesos. Per mi el FAD és una cosa d’aquestes que et queden d’herència. El meu pare va ser un dels fundadors de l’ADI-FAD, em van demanar ara d’implicar-m’hi i vaig pensar que era el moment. Hem de retornar les coses que hem obtingut o après en la nostra trajectòria. I a partir d’una edat és bo col·laborar, si no et vas quedant tancat. Donar de manera altruista sempre m’ha agradat, et col·loques en la realitat dels altres. A més, a la meva empresa ara hi ha hagut un relleu generacional, la meva filla n’ha agafat la direcció, i com que això dels relleus és tan difícil vaig pensar que un altre projecte com aquest m’ajudaria.

Com va el FAD?

És molt potent, porta molts anys, té tota una trajectòria, una marca. Hi ha hagut molts canvis, inclòs el trasllat d’espai, al museu de les Glòries. Durant bastant temps, a les juntes, el món de l’arquitectura pesava molt, i ara no tant. Jo no sóc arquitecta i la junta està formada per gent molt jove, molt transversal i de diferents disciplines. La transversalitat és el futur. I el fet de conviure en un edifici on hi ha un museu, on també hi ha el Barcelona Centre de Disseny, ens obliga també a viure d’una manera diferent.

Barcelona és una marca de disseny al món?

Sí, Barcelona és marca i marca de disseny. I això no ens ho hem guanyat per casualitat. Vam tenir molta sort perquè hi va haver un alcalde que va apostar pel disseny i ho hem sabut mantenir. Els dissenyadors pensem que s’hauria pogut fer millor, que havien de fer més coses, però estem reconeguts. Fins i tot els italians, que estan al capdavant del disseny, ens observen i ens vigilen de prop, ens fan la guitza quan anem a la seva fira. Barcelona té aquesta cosa cultural, creativa, un pòsit que va afavorint aquest cultiu. El que passa és que no tenim indústria, ens falta l’economia per poder estar a l’altura dels italians, que sí que ho han tingut i ho han sabut fer. Ells se saben vendre millor que nosaltres, que ens venem fatal [riu].

Innovem prou?

Si parles d’innovació tecnològica, no en tenim o en tenim poca perquè necessita molta inversió. Però la innovació creativa a Barcelona existeix. Sempre en voldríem més i sempre pensem que es podria fer més. Tot això sempre depèn de amb qui et compares, no? També hem passat molts anys en què el disseny era molt minoritari.

Ikea ha ajudat al disseny?

Ha perjudicat algunes botigues però socialment ha ajudat al disseny. Ha permès que un pogués escollir lliurement. Abans era impossible. Era allò de si em caso i em faig una casa, me la faré com els meus pares. En canvi ara jo puc escollir i puc anar a Ikea a comprar-m’ho, després si dura és una altra cosa, però ha obert els ulls a una massa social.

En què creus?

Crec en les coses positives i si això ve de Déu benvingut sigui, i si ve d’un altre lloc, també. Tinc una formació, per descomptat, religiosa: jo sóc de les que hem anat a no sé quantes escoles de monges, cosa que m’ha perjudicat bastant, però podria dir que crec en les persones i en la bondat de les persones. No sóc cega i sé que també hi ha maldat en les persones, però crec en la part positiva. I ajuntar persones bones pot generar que les coses vagin bé. És molt bàsic el que estic dient però és en el que crec.

D’aquí deu anys què faràs?

No ho sé. He criticat molt el meu pare perquè no es jubilava mai i es va morir l’any passat amb 91 anys amb projectes i treballant, i jo el criticava fins que un dia em vaig dir: “Tu vas pel mateix camí”. Això del FAD és una oportunitat que tinc d’observar. Sóc una persona a qui li agrada aportar, potser per això m’he dedicat al disseny, que és aportar benestar. Una de les satisfaccions més grans que tinc és quan algú em diu: “Tinc una catifa i estic encantada”. Això dóna tant com els aplaudiments quan un surt a un escenari.

Les catifes segur que existiran perquè són una element cultural molt arrelat, que ens recorda què és el que hem tingut, d’on venim. No ens podem desenganxar de les nostres vivències i les dels nostres avantpassats. És aquest món de barrejar-ho tot i d’escollir. Hem d’estar preparats per escollir.

I sempre tocarem de peus a terra?

Això sí, n’hi ha que hi toquen més que altres, però la catifa ens dóna aquesta cosa d’arrelar-nos a terra. Tot el que ens connecta amb el terra no ho podem perdre.

El perfil

Nascuda el 1952 en un entorn de disseny –el seu pare, Rafael Marquina, va posar nom a unes setrilleres antigoteig que són un dels grans èxits del disseny català–, Elena (Nani) Marquina va tenir sempre clar que es dedicaria al disseny.

Després d'estudiar a l'Escola Massana, poc després d'acabar els estudis de disseny va decidir crear la seva pròpia empresa (nanimarquina.com), especialitzada en catifes contemporànies, tant pròpies com d'altres creadors, amb la qual s'ha convertit en una referència internacional amb presència global i showrooms a Barcelona i Nova York. Des del març és la presidenta del FAD.