PalmaLa relació entre filosofia i escriptura és molt explícita. De fet, la invenció de l’escriptura fonètica és la condició de possibilitat més essencial per explicar el pas del mite al logos. Sense l’escriptura, les llargues argumentacions socràtiques, digui el que digui Sòcrates, no serien viables. El vincle entre filosofia i escriptura ha permès que des de diferents horitzons es caracteritzi la filosofia com un gènere literari. Lluny de la pretensió clàssica de ser ‘el saber dels sabers’, potser la filosofia mai ha estat una altra cosa que literatura.
Nietzsche, que vessa les fondàries del pensament en paraules poètiques, ben segur que contemplaria amb plaer l’enderrocament dels límits entre una deriva i l’altra. María Zambrano, seguint l’estela de Nietzsche, cercava una manera diferent d’habitar el món, un pensament altre que permetés també una vida altra. I el va trobar en la raó poètica. Segons Zambrano, la tragèdia que recorre el pensament occidental és l’escissió entre raó i poesia, que ha predominat a l’imaginari d’Occident des de l’Antiga Grècia.
Plató, a la seva obra La República, va imaginar una ciutat ideal amb el “filòsof rei” com a únic governant possible, qui, acompanyat de la raó, les lleis i la virtut moral, podria aconseguir escampar la justícia. Els poetes, en canvi, no tenien cabuda en aquesta ciutat, eren els mestres de la mentida, van ser acusats d’enganyar i corrompre la ment dels ciutadans. A partir de la condemna platònica de la poesia, aquesta quedà exiliada per molts de segles del regne de la veritat. L’aposta pel logos implicava abdicar del mite, però renunciar al mite és mutilar l’ésser humà.
A vegades la literatura és una forma privilegiada des d’on encalçar la veritat del món i la d’un mateix. Però aquesta literatura, ben igual que la filosofia, reclama lectors, no deixebles, només lectors. Bons lectors, els que estan disposats a posar-se en joc, els que estan oberts a les paraules dels altres. Així doncs, la lectura és una experiència que ens transforma i ens ajuda a compondre això que som. Llegir ens permet dir la paraula ‘jo’ i que no ressoni una identitat sòlida, sinó un procés nòmada, un viatge. Llegir, a vegades, ens ajuda a dir ‘jo’ sense vergonya.
Llegim per perdre el rostre, per deixar de ser qui som, per arribar a ser uns altres. Kafka diu que “si el llibre que llegim no ens desperta, per què el llegim?”. Diu que un llibre ha de ser una destral que rompi la mar de gel que duim dins. Encara que sovint també llegim perquè ens sentim a la intempèrie, perquè necessitam un refugi, perquè dir ‘jo’, amb tot el que implica és ben difícil. Qui sap si la cosa més difícil. I les paraules dels altres ens emparen.
Quan llegim ens veim abocades a privilegiar determinades paraules, a marcar certes pàgines amb una importància decisiva. Deleuze diu que molt abans d’haver entès el que està en joc amb un llibre concret, hi ha una constel·lació de paraules que reclamen la nostra atenció, “són com petites làmpades que s’encenen i ens fan dir ‘això és important’”. Fins i tot quan llegim en veu baixa, imprimim un ritme de lectura. Així, llegir és quelcom molt proper a escoltar música: captam el ritme, la distribució de temps forts i temps dèbils, d’accents. I aquest ritme està íntimament relacionat amb allò que som en un instant precís. Per això quan deixam un llibre a algú, amb les nostres marques de lectura, estam compartint una manera d’habitar el món, una manera molt concreta de trobar-hi bellesa o fondària.
Llegim perquè la vida no ens basta i cercam l’absolut que ens regalen les paraules. Llegim perquè viure sense filosofia ni literatura (si és que no són la mateixa cosa) és just just sobreviure. Llegim perquè a l’hivern de l’existència li calen primaveres.
