Palma—Nins, què més voleu...? –la dona aixeca els ulls i veu les lletres a deu passes d’on es troba–. Voleu que ens facem una foto en aquelles lletres que diuen “Dia de les Illes Balears”?
—Siiií! –criden a l’uníson les dues nines i el nin, amb entusiasme. No queda clar si es tracta d’una mare amb tres fills. Tal vegada es tracta d’una tieta, o assimilada, a qui se li ha comanat la tasca de passejar les tres criatures en aquest dematí tan assolellat de primer de març. Però somriu alleujada en rebre la triple aprovació dels infants, i van cap allà. Al davant del rellotge de sol del parc de la Mar hi han instal·lat unes lletres –fetes de porexpan, o un material per l’estil– que diuen, sí, “Dia de les Illes Balears”, i, efectivament, la gent s’hi posa al darrere per fer-s’hi fotos. S’arriben a formar fins i tot petites coes que esperen per fer-se la seva.
Hi havia, certament, una gentada, i les lletres i el rellotge de sol servien d’epicentre a una celebració recuperada després dels estralls de la pandèmia. Era un Dia de les Illes Balears de la ‘normalitat’, si es pot parlar de normalitat amb un dictador rus envaint Ucraïna i amenaçant tot cristo amb la guerra mundial. A tal efecte, es van programar (i fer) 255 activitats repartides entre Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera, 164 de les quals es van fer a Palma, per allò del centralisme ben entès (no faig broma, o no del tot: Palma és, o hauria de ser, un referent dins la Mediterrània, i si tenim una ciutat com aquesta, allò que és de raó és que mirem de tornar a fer-la la capital de les Balears, i no dels touroperadors, els fons voltor i les grans constructores).
Al mateix parc de la Mar es trobaven els estands institucionals de les diferents conselleries del Govern de les Illes Balears. A l’estand de la Conselleria de Presidència, Funció Pública i Igualtat, just davant d’un anunci que exhorta la ciutadania a dir no a totes les violències, una senyora exposa a les seves amigues la seva visió geopolítica:
—Yo esto de Putin, es que me iba a Moscú y ¡pum!, un tiro en la cabeza. Como en los tiempos de Franco: ¿tú de cuáles eres?, pues ¡pum! Y tú, ¿de cuales? Pues, ¡pum, pum! Y listo.
No se’ns havia acudit: Franco versus Putin, en una versió en què el dictador espanyol, ressuscitat, fes d’heroi alliberador del món. Mentre hi reflexionam, sentim una de les amigues del grupet de la senyora, que fa un apunt interessant: “Y todo en catalán, para que no se entienda”. La veritat és que, tret de la retolació institucional, pocs estímuls visuals ens indiquen que ens trobem en un lloc diferent de Majadahonda, però sempre hi ha públics més exigents que els altres.
Per espassar-se el mal humor pot anar bé acostar-se als envelats on es practiquen ioga o dansa, activitats que assosseguen les feres. O, més directe encara, atansar-se a la zona dels estands de Producte Balear DO, amb diverses firmes del sector de l’alimentació que ofereixen, alabat sia Déu, degustacions dels seus productes, així dels sòlids com dels líquids (espirituosos). Amb una mossegada de pa amb formatge o sobrassada, o una panadeta, i un glop de vi o d’herbes dolces, el personal se sent més reconfortat i pot oblidar fins i tot l’experiència ingrata –en cas que hagi arribat en cotxe– que li haurà suposat aparcar. Al pàrquing del parc de la Mar o d’Antoni Maura (en deim de les dues maneres, perquè té entrada i sortida per les dues bandes), hem fet vint minuts de coa abans de poder entrar i ser desviats a la segona planta, profunda i recòndita com els dominis d’en Banyeta Verda.
Si després sortíeu de les fondàries del pàrquing a Antoni Maura, devers les dotze del migdia podíeu passejar per davant de l’Hort del Rei al ritme dels Red Hot Chili Peppers i altres músiques típiques que sortien dels altaveus que amenitzaven la mostra de bijuteria, ventalls, randes i altres ornamentacions entre artesanes, tradicionals i hippies que es podien adquirir a les paradetes que hi havia a banda i banda del carrer (juntament amb altres punts de venda de menjar, que constitueix, com no pot ser d’altra manera, la columna vertebral de l’oferta i de la celebració).
Simpaties populars
Al passeig de Sagrera, just davant la Llotja, han tancat el pas lateral i hi ha un esbart de balladors que ballen jotes i boleros a les totes. Aquí la gentada s’atapeix encara més i, a moments, es fa difícil avançar, cosa que complau els venedors de les paradetes (més ventalls i randes i collarets hippiosos, i, per descomptat, més embotit i formatges) perquè obliga els que passen a aturar-se davant del gènere i, tal vegada, practicar allò de la compra compulsiva. El sol és de justícia per ser el dia que és: el canvi climàtic, reconeguem-ho, té guanyada la partida de les simpaties populars, perquè a la majoria els encanta això que anomenen “el solellet”, encara que s’hi estiguin coent a foc no tan lent. Si Iago Negueruela aconsegueix el miracle d’allargar la temporada de dia primer de març fins al 31 d’octubre (o, millor, 30 de novembre), Marga Prohens pot tirar la gorra al foc.
La meravella gòtica de la Llotja, i el pati del Consolat de Mar, tenen les portes obertes i hi ha actuacions musicals. Sentim Leonmanso, de Menorca, i a continuació estan anunciats La Guineu de Formentera, The Moonshine Band d’Eivissa, i Tomeu Penya, a veure si endevinau d’on. Però se’ns ha fet l’hora de partir: mentre entram a formar part de l’embós al passeig Marítim, envoltats de conciutadans arribats dels confins més remots del nostre arxipèlag, sentim créixer dins nostre un inapel·lable sentiment de balearitat.
