Els deutes del Govern balear amb el català

PalmaEl darrer ple del Consell Social de la Llengua Catalana va encendre la polèmica i va evidenciar el malestar dels agents i entitats en defensa del català amb la política lingüística que ha tirat endavant el Govern del Pacte al llarg de les dues legislatures. En la sessió plenària, que es va fer el 10 de gener, es va aprovar una declaració institucional proposada per l’Obra Cultural Balear (OCB) que instava l’Executiu i la resta d’institucions illenques a tenir en compte les recomanacions d’aquest ens a l’hora de desenvolupar les seves polítiques i normatives, ja que havien detectat que moltes de les propostes estaven quedant al calaix. El primer escrit presentat per l’Obra era més contundent, però el Govern i l’entitat varen pactar rebaixar-li el to a canvi de certs compromisos. Principalment, crear una comissió permanent –que inclourà representants del Govern, consells insulars i ajuntaments– per establir “mecanismes d’avaluació” del nivell de compliment de les mesures dictaminades pel ple del Consell i fer un ple extraordinari al cap de sis mesos. Més enllà d’adoptar les propostes del Consell o no, el Govern fa tot el que podria per caminar cap a la normalització lingüística del català a l’Arxipèlag?

Manca de polítiques estructurals

La filòloga i presidenta de la Ponència de Revisió del Consell Social, Maria Antònia Font, qualifica les legislatures del Pacte com a “tèbies”, especialment la darrera. “Als Acords de Bellver pràcticament l’únic que es va preveure va ser la creació de l’Oficina dels Drets Lingüístics, que està molt bé, però algú va badar de no incloure-hi més accions i més generalitzades”, diu. La filòloga creu que el període en què “vàrem veure que passaven més coses” en l’àmbit lingüístic va ser del 1999 al 2003, amb el primer Govern de Francesc Antich.

Font assenyala que el els experts que formen el Consell han elaborat documents de molta qualitat, amb estratègies que es podrien desplegar en les polítiques públiques, “però falta voluntat política per tirar-los endavant”. La Ponència de Revisió que encapçala Font analitza el nivell de compliment per part de les administracions del que es treballa dins l’ens. Si bé és un organisme consultiu i no vinculant, matisa que “el reglament intern atribueix a la presidència les funcions d’executar i fer complir els acords que adopta el ple, i la presidenta és la cap de l’Executiu”.

Hi ha tres lleis en tramitació que varen motivar especialment la declaració institucional del Consell Social. D’una banda, les dues lleis que treballa la Conselleria d’Afers Socials en l’àmbit del lleure no preveuen exigir requisit lingüístic, tal com aconsella l’organisme. Es tracta del projecte de llei de polítiques per a la joventut –actualment en tramitació parlamentària– i l’avantprojecte de llei de lleure educatiu per a infants i joves, que està en fase d’esborrany. Cal dir que els textos encara es poden modificar –la primera per esmenes i la segona abans d’aprovar-se al Consell de Govern. D’altra banda, hi ha l’avantprojecte de llei de protecció de les persones consumidores i usuàries, que inclou el concepte ‘drets lingüístics’, però no recupera altres punts rellevants de la Llei d’ordenació comercial –aprovada pel Govern d’Antich el 2001 i derogada per Bauzá el 2014– com ara l’obligació d’oferir la informació de caràcter fix almenys en català. O l’article que exigia a les empreses de més de tres treballadors garantir que el client fos atès en la llengua oficial que escollís.

Amb tot, el professor de Dret Penal de la UIB Antoni Llabrés afirma que, a l’espera de la recuperació dels drets lingüístics dels consumidors, el Pacte “ha restaurat en bona mesura el marc legal del català després del seu desballestament a mans del Govern de Bauzá”. N’esmenta aquí les accions més importants: la recuperació del requisit de la capacitació lingüística per accedir a la funció pública (2016), el decret d’usos lingüístics en l’Administració (2018) i, com a novetat, la creació de l’Oficina dels Drets Lingüístics (2019). Ara bé, considera que el marc normatiu actual “permetria una política lingüística més ambiciosa”. Afegeix que el problema no és tan normatiu com “de voluntat política d’aplicar-lo”. I posa com a exemple “la tolerància del Govern amb l’incompliment dels projectes lingüístics en molts de centres educatius”.

“Si la normalització no es fa en tots els àmbits, a tot el territori i de manera permanent i transversal, no ens en sortirem”, assenyala Font. Posa l’exemple de la sanitat i els serveis socials com a àmbits en què manquen polítiques transversals urgents, com recullen també els estudis del Consell de la Llengua. En el primer cas, Font subratlla que s’hauria d’incloure la qüestió lingüística dins els objectius per a la qualitat de la comunicació entre professional i pacient. Un pas endavant en el sector de la salut serà la incorporació del sociolingüista Isidor Marí –també membre del Consell– com a assessor de Salut en “l’estructuració d’una estratègia dins el pla general de la sanitat per establir objectius lingüístics en tots els àmbits:des de la comunicació interna i externa fins a l’acolliment del personal”, exposa la filòloga. Una figura similar seria necessària en l’àmbit social:“La Conselleria d’Afers Socials té objectius d’integració i acollida de persones nouvingudes, però fa falta una persona amb una sensibilitat per aquests objectius, que, a més, tingui molt clar el tema lingüístic”. Així, considera que seria més fàcil generar una “cohesió entre les comunitats i que no es facin guetos per llengua”.

Poc compliment del Pla d’actuacions

A través del Pla d’actuacions en matèria de política lingüística per al quinquenni 2016-2021, el Consell de la Llengua va fer una crida tant a les institucions com als agents econòmics i socials per planificar actuacions a fi de garantir els drets lingüístics. En concret, el dret a accedir al coneixement del català i a emprar el català en l’àmbit del lleure, en l’assistencial i sanitari, en les relacions comercials i en serveis i en l’àmbit comunicatiu. La darrera memòria d’execució del pla, que correspon al 2020 i es va publicar aquest mes de gener, conclou que el grau d’execució “és baix” perquè només s’ha fet feina per complir el 42% de les accions del pla. Els resultats mostren que des del 2015 “s’actua per garantir l’aprenentatge del català, però després manquen actuacions per garantir que es pugui emprar en tots els àmbits”, recull el document.

La directora general de Política Lingüística, Beatriu Defior, matisa que aquest pla “no és representatiu de tota la política lingüística que es du a terme”, però sí confirma que, si bé es fan molts esforços perquè tothom accedeixi al coneixement de la llengua, falten mesures “per garantir el dret d’emprar la llengua” especialment en els àmbits del comerç, de la sanitat i la comunicació. En aquest punt, Llabrés afegeix que hi ha un problema de “seguretat” lingüística. “No tenim la seguretat que té un parlant d’una llengua majoritària, que sap que ningú li posarà absolutament cap problema”, afirma, tot afegint que “de vegades parlar català es converteix en un exercici de militància”. Per aquest motiu, considera important “la simple existència de l’Oficina, perquè en cas de vulneració dels seus drets lingüístics, el ciutadà sap que pot comptar amb una reacció institucional que l’empara”, tanca el professor.

Com les fonts que apareixen en aquest reportatge, Defior considera que “hi ha un cert relaxament institucional en defensa de la llengua”. Al mateix temps, sosté que el Govern “ha d’impulsar i planificar”, però afegeix que “hi ha d’haver una actuació coordinada i transversal en tots els poders públics” i que fa falta “integrar la perspectiva lingüística en totes les actuacions”, tal com passa amb la perspectiva de gènere. “Un dels drames és que ningú té responsabilitat de res, hem fet de la defensa de la llengua un joc d’amagatall”, opina el president de l’Obra Cultural Balear (OCB), Josep de Luis. Considera que Política Lingüística “fa el que pot amb un pressupost ridícul” i que “no pot anar molt més enllà d’intentar normalitzar el que la resta del Govern desnormalitza”. El resultat és que “acaba fent el que podria fer l’OCB i fa la sensació que no s’està governant la política lingüística, que no és una prioritat del Govern”, argumenta. El president de l’Obra assegura que hi ha “indignació” per aquesta qüestió en el moviment per la defensa de la llengua i que, si no hi ha un canvi de rumb, “pot arribar el moment que s’hagin de trencar relacions, perquè, si no, ens fem còmplices d’aquesta desídia”.

Divergència entre els partits

El portaveu de la Plataforma per la Llengua a les Illes Balears, Ivan Solivellas, s’expressa en el mateix sentit que De Luis quan afirma que “la Direcció General de Política Lingüística ha fet molta feina interna i ha intentat recuperar la retallada de Bauzá, però no s’ha recuperat tan ràpid com caldria”. Apunta que la divergència entre els partits que formen el Pacte no ajuda. Pel que fa a MÉS, “en principi té una línia clara pel que fa a la defensa de la llengua”, malgrat que també hi ha diferents posicions internes, analitza Solivellas. Quant al PSIB, sosté que “quan governava el PP al govern espanyol tenia posicions més clares, però ara sabem que mai farà la contra a Madrid”. I posa com a exemple la passivitat dels socialistes illencs quant a la quota del català en la llei de l’audiovisual. I, per acabar, Podem, “que no és contrari a la llengua, però tampoc defensor”. A més, Solivellas valora que, per no polititzar la llengua davant els discursos de l’extrema dreta, “el Govern descafeïna el discurs i les idees”.