Desplaçar-se en tren com a esport de risc

PalmaD'aquí a un temps, tant en xerrades informals com en converses de compromís, alguns podrem dir: "Jo vaig agafar el tren el 30 de juliol de 2025". Aquest dimecres ha estat el dia en què un descarrilament ha complicat la vida a uns usuaris resignats, que han desfilat per les estacions i els vagons amb cara de pomes agres, però de manera civilitzada i sense muntar cap escàndol, amb paciència.

Hi ha coses inevitables. Per exemple, solucionar un descarrilament implica temps, molt de temps. Però d'altres s'han de fer bé, i un dels problemes habituals als trens de Mallorca és que habitualment no s'informa de res als usuaris. Quan els Serveis Ferroviaris de Mallorca (SFM) parlaven d'un quart d'hora de retard, en realitat era més d'una hora. Ho sé perquè és el retard amb el qual he arribat a Palma, mentre llegia que la demora era només d'uns minuts de no res.

Havia d'agafar el tren de les 14.48 h, que ha passat a les 15.25 h. A l'estació, tothom s'ha acostat a la porta de tal manera que la gent que sortia gairebé no podia posar el peu fora del vagó. Una vegada dins, allò semblava el joc de les cadires, amb gent per totes bandes lluitant per tenir el millor lloc possible enmig dels crits de qui parlava per telèfon per explicar que tot era un desastre i que no sabien quan arribarien.

M'he col·locat en el darrer vagó, darrere d'un cotxet de bebè i al costat d'una senyora que duia un caminador. M'he amagat tot el que he pogut, mentre a cada estació pujaven moltes més persones del normal, fins a formar un mur que no em permetia veure res més enllà del meu llibre. Ni un somriure, ni una cara amable. Algú bufava i un altre es quedava mirant el no-res, supòs que imaginant una vida millor que anar tancat en una llauna de sardines aferrat a altres cossos. Ara bé, aquí cal fer un agraïment important al comportament dels passatgers: ni una mala olor d'aerofàgies o suor. Perquè la pudor no ajuda gens en circumstàncies extremes.

El moment culminant ha arribat a l'estació de Santa Maria, on gairebé hem estat mitja hora aturats —hi havia un tram de via única i el tren en sentit contrari havia de passar abans—, un temps durant el qual el tren s'ha omplert fins al punt que allò semblava un concurs sobre els límits de l'espai. Fins i tot han pujat tres bicicletes, a les quals els passatgers han deixat passar aferrant-se més els uns als altres.

L'arribada a Palma ha estat èpica, amb tantes persones esperant el tren que no es podia veure ni a quina estació érem. El maquinista ha sortit a l'andana escridassant que deixassin sortir la gent de dins –ens ho havíem guanyat!–, mentre que els que volien entrar ens miraven amb una mescla de por i de ràbia. Quan la senyora del caminador ja pensava que tal vegada hauria de quedar a viure dins del tren perquè no tenia manera de sortir, una jove l'ha agafada del braç mentre que jo feia espai amb el caminador a les mans, com si fos una domadora de circ. Les tres hem acabat suant a l'andana, ens hem acomiadat i hem seguit el nostre camí. Fins a la pròxima.