“Estan desesperats perquè no hi ha futur a Algèria”

La desigualtat, la corrupció i un sistema polític estancat que acumula 32 setmanes de protestes massives empenyen els joves a partir amb pastera

“‘Així com estan les coses allà, si m’envien a Algèria, tornaré nedant’, em va dir l’altre dia un dels joves arribats en pastera fa poc”, comenta Karima (nom fictici). És una algeriana que viu des de fa més de 20 anys a Mallorca i que té contacte laboral directe amb els joves del seu país detinguts per les forces de seguretat per emigració irregular. El seu marit, també algerià, A. Lahcene, lamenta la poca informació que hi ha a Occident sobre les protestes al seu país. “Aquí es manifesten 30.000 persones i es veu pertot. Fa un parell de setmanes varen sortir al carrer quatre milions de persones, només a la capital, i no va aparèixer en cap televisió”, diu.

Fugida, captura i futur dels mariners de pastera

Dos algerians que duen un local a Pere Garau, i que tampoc volen que aparegui el seu nom, es queixen del mateix. “La gent aquí no sap que, des de fa 32 setmanes, cada dimarts els estudiants omplen els carrers i que cada divendres surt tothom”, diu Rachid. Com la major part de testimonis d’aquest reportatge, per por de represàlies quan vagi al seu país, demana que les seves paraules es publiquin amb un nom fictici. “Estan desesperats, perquè no hi ha futur a Algèria”, comenta el seu company Ali (nom fictici). També es queixa que no arriben notícies del que passa allà i fa referència a una que el va sobtar fa poc. “S’incendià una planta d’un hospital i hi moriren vuit nadons. Ningú dimití. No va passar res”, diu visiblement indignat.

El poble vol un canvi

Tal com ha explicat la periodista Cristina Mas en reportatges publicats a l’ARA, des del mes de febrer el moviment popular reclama la fi del sistema polític i un canvi real que posi fi a la corrupció i la concentració de la riquesa en mans d’uns pocs. La mobilització de la gent va aconseguir fer caure el mes de maig l’octogenari president Abdelaziz Bouteflika, greument malalt des del 2013, que llavors aspirava a un cinquè mandat. “Tots els algerians sabem que aquest home té malament les seves capacitats mentals. De fet, va arribar a un punt que no podia anar enlloc i enviava un quadre seu a les inauguracions. La gent sentia que li prenien el pèl. Però, després, Rajoy li fa una visita i s’hi fa fotos i afirma que està perfectament bé de salut”, diu Lahcene, qui pensa que “si no surt a la llum que Algèria és una dictadura encoberta”, és pels “interessos econòmics, perquè té molts de recursos, “tot i que la distància entre rics i pobres cada vegada és més gran”, lamenta. Algèria és qui subministra a Espanya el 49,8% del gas que consumeix.

La identitat i el pacifisme

La dimissió de Bouteflika, lluny de millorar la situació, d’acord amb el que explica Lahcene, l’empitjorà. Al capdavant de l’Estat se situà el general Ahmed Gaid Salad, de 79 anys, ministre de Defensa des del 2013, qui, segons diu, “envia molta gent a la presó sense cap motiu de pes. Per exemple, per dur una bandera”. Una repressió que la periodista Nadia Bourakan va descriure a l’ARA quan va ser testimoni de com en una manifestació a Alger un jove era arrestat per policies de paisà pocs segons després de treure l’ensenya tricolor berber de la butxaca. Bourakan també va recollir el testimoni d’una activista que explicava que la qüestió identitària s’havia convertit en una línia vermella. Primer va ser la prohibició de la bandera de la Cabília, bastió berber algerià, i, després, la de la bandera amaziga.

“Ens estan provocant perquè els militars el que volen és que el poble es posi violent per tenir una excusa i poder reprimir amb més contudència. Però fa 32 setmanes que no s’ha romput ni un vidre”, afirma Lahcene, qui no amaga certa sorpresa davant unes mobilitzacions tan pacífiques. La seva dona, Karima, creu que “el poble s’està comportant d’una manera molt intel·ligent” perquè tenen l’experiència del que ha passat a Síria i a Egipte. “Tot i que estan tancant gent a la presó, no cauen en la provocació que serviria de pretext al govern per dir que hi ha una guerra civil”, assegura. Però el temps passa, continua, i “molts ja han perdut l’esperança. La població vol sortir. Quan arriben aquí estan contents, però també hi ha qui es penedeix d’haver deixat la família”, diu Karima, que també explica els seus plans de passar a la Península per partir posteriorment a França.

EDICIÓ PAPER 09/11/2019

Consultar aquesta edició en PDF