Hàbitats naturals
Societat 29/10/2021

Davant del vol amb retard

4 min
L’aeroport sobredimentsionat de Son Sant Joan.

A la porta d’embarcament, cares de resignació, bufades d’impaciència i mirades perdudes dins el buit. La tornada a la normalitat per la qual molts sospiraven resulta que també comporta restriccions i incomoditats que tal vegada ja no teníem presents, i una de ben notòria és la de tornar a tenir els aeroports al màxim del seu rendiment, o gairebé. Que no us agradava la sensació de ser a una sèrie o a una pel·lícula d’aquestes postapocalíptiques quan agafàveu un avió en plena pandèmia i recorríeu els passadissos i els mòduls deserts de Son Sant Joan –racons entenebrits, il·luminacions incertes, pressentiments i murmuris–, fins que arribàveu al raconet de terminal que es feia servir per als escassos vols operatius? No us causava una sensació curiosa mirar la pantalla que anuncia els vols i comprovar que n’hi havia quatre o cinc en tot el dia? No trobàveu alguna cosa d’imponent en el silenci que regnava arreu de les instal·lacions, que feia que l’aeroport de sobte s’assemblàs a una catedral?

Bé, idò acomiadau-vos de tot allò i tornau a donar la benvinguda a l’estrèpit, les multituds que s’encallen als controls de seguretat, la gent que fa l’efecte de no saber xerrar si no és a crits, el personal estressat, els usuaris maleducats, i tota la llarga llista de sorpreses desagradables que us podeu trobar en un aeroport qualsevol, i encara més en un de sobredimensionat com Son Sant Joan. I entre elles, naturalment, la sorpresa desagradable (relativa sorpresa, en realitat, perquè és d’allò més freqüent) per antonomàsia: el vol retardat, quasi sempre per la patilla.

—Esto es increíble, es alucinante.

Qui així s’expressa és un passatger del vol UX4007 d’Air Europa que surt, un divendres d’aquest mes d’octubre, de l’aeroport de Son Sant Joan al de Manises, a València. Fa un moment ha sortit a les pantalles l’anunci del retard del vol, sense més explicacions. Un temps era la companyia Vueling la que tenia l’hegemonia en matèria de retards i maltractaments de tota casta contra el públic en general, però, d’ençà que Air Europa va ser comprada per IAG –matriu d’Iberia i de Vueling–, amb bona lògica ara també Air Europa s’ha unit a la festa de la impuntualitat i el mal servei. Tornem a l’episodi que ens ocupa: els passatgers ja són tots a la porta d’embarcament, puntuals com les ovelles, i l’anunci del delay (en anglès queda més fi) ha causat un cert desassossec que cadascú duu així com pot. Excepte aquest home que necessita exterioritzar-ho, i que s’ha posat dret i camina entre els altres passatgers (uns d'asseguts, d’altres també drets però immòbils, les maletes i bolics al costat, de vegades acaramullats damunt algun dels seients disponibles), com un actor recitant el ‘ser o no ser’ de Hamlet:

Es que es increíble –repeteix, movent les mans sense mirar ningú, la vista fixa en alguna paret o columna.

La majoria consulten els mòbils, i una dona amb aspecte de votar els bons, mentre llegeix el que sigui que li surt a la pantalla, bufa repetidament de tal manera que aconsegueix aixecar-se el serrell. Al costat d’aquesta porta d’embarcament hi ha una cafeteria, i alguns opten per desplaçar-s’hi a prendre qualque cosa, preveient que l’espera pot ser llarga. Tindran un moment de confusió quan s’anunciï un canvi de porta que obligarà la guarda de passatgers a moure’s disciplinadament cap a un altre passadís de Son Sant Joan. No cal passar pena, tanmateix, de la possibilitat que perdin el vol: com que finalment el retard serà d’una hora i mitja, tindran temps de tornar del bar a la primera porta d’embarcament, i d’allà acudir a la nova, amb el berenar entravessat davant la idea de perdre el vol per haver badat. Però no, encara hauran d’esperar una bona estona més. El passatger amb vocació pel teatre tràgic continua fent, a la nova porta, la seva lamentació ambulant, sense deixar de repetir “es increíble, es alucinante”.

Un batibull de passatgers

Finalment els passatgers seran cridats a embarcar, seguint el sistema per zones que s’ha imposat durant la pandèmia (passatgers de les zones 1, 2, 3 o 4, segons indica la targeta), i que en principi se suposa que serveix per fer l’embarcament més fluid, però que sol tenir la conseqüència contrària: la gent acostuma a no saber quina ‘zona’ li correspon, i cadascun es va col·locant allà on li aconsella la intuïció, la impaciència o la barra, que de tot hi ha, i s’acaba formant un batibull considerable, que el personal de porta ha d’anar desfent (amb bones o males maneres, que de tot hi ha, també). L’home que recitava la seva salmòdia, no cal dir-ho, s’equivoca i intenta entrar quan no li toca: quan el jove que hi ha la porta li ho fa notar, explota finalment i arma un escàndol que el senten des de València, molt abans que hi arribi.

Molt abans perquè, quan a la fi ha embarcat tothom, i tots els passatgers fa una estona que estan asseguts, se sent per la megafonia la veu del comandant: es disculpa secament pel retard (“lamentamos”, remuga, en un castellà amb un fort accent de Santa Eugènia, però ja no diu allò de “la llegada tardía del avión”) i ens informa que, a causa de la normativa d’aeroports, el vol tardarà encara mitja hora més a poder agafar pista per enlairar-se. Un “oooh” col·lectiu de contrarietat i decepció recorre totes les files de l’avió. Ara sí que tothom es queixa, tret d’aquells que no s’adonen pràcticament de res perquè viuen immersos dins la realitat alternativa que els arriba pels auriculars i la pantalla del mòbil o la tauleta. Ells tenen l’avantatge de viure sempre dins la normalitat; els altres l’anam recuperant de mica en mica.

stats