Dau García Dauder: “Per donar sortida a medicaments es creen malalties com la disfunció sexual femenina”

PalmaDau García Dauder és psicòleg social i professor de la universitat Rey Juan Carlos de Madrid. Aquesta setmana ha visitat Palma per participar com a ponent en la Universitat d’Estiu d’Estudis de Gènere amb una ponència sobre com el feminisme ha canviat la psicologia.

En quin sentit ha influït el feminisme dins la psicologia?

La de la psicologia ha estat una història sense dones, tot i que hi va haver dones pioneres. La qüestió és veure per què la història no les ha recollides. A més, aquestes dones i el moviment feminista van canviar la disciplina. Veien que els discursos dels companys deien que les dones no podien estudiar perquè repercutiria en la seva capacitat reproductiva o que eren menys variables que els homes... Les idees que reforcen la idea de la inferioritat de les dones. Les pioneres van usar el coneixement per desmuntar tots aquests mites i el feminisme ha replantejat el que la psicologia teoritzava sobre la salut mental de les dones.

En aquella època, la salut mental de les dones s’estudiava des del seu sistema reproductiu...

De fet, la paraula ‘histèria’ ve d’‘úter’ i els primers a curar-la van ser cirurgians ginecòlegs que extirpaven l’úter. Els tractaments venien de la connexió entre la ment i el sistema reproductiu de les dones i encara veim moltes notícies sobre explicacions teòriques que apel·len a canvis hormonals relacionats amb el sistema reproductiu de la dona per explicar des de depressions fins a trastorns disfòrics premenstruals.

Això ha provocat una sobremedicació de les dones?

Sí. Al darrer llibre que he escrit amb Eulalia Pérez Sedeño dedicam una part a la creació de malalties: processos de màrqueting en què es creen malalties per donar sortida a medicaments. Ha passat molt amb la disfunció sexual femenina, ja que, després de l’èxit de la viagra, es va voler fer un paral·lelisme i donar-li entitat com a malaltia mental.

Al llibre parlau sobre les mentides científiques de les dones, quines més hi ha?

Parlam de les invencions, com ara la de malalties; les falsedats, com el mite que les dones són inferiors en matemàtiques; els secrets, allò que se sap però no es conta, i els silencis, on parlam de les dones científiques i, sobretot, de les primatòlogues. El fet que sortissin primatòlogues va canviar la disciplina perquè van començar a fer-se altres preguntes, a analitzar aspectes diferents... Van canviar, per exemple, la imatge de l’home caçador, en la qual es basa una part de la superioritat masculina en l’àmbit social.

Aquest fenomen es va produir més enllà de l’estudi dels primats?

Posam l’exemple també de la medicina amb l’absència de dones als assajos clínics, ja que un percentatge tremendament alt d’aquests assajos estan fets amb mostres exclusivament masculines. I, tenint en compte que productes com els psicofàrmacs s’aplicaran sobretot a dones, no té sentit que no es testin en elles. Un altre exemple és la síndrome de Yentl: prendre com a referència la simptomatologia masculina a l’hora de detectar problemes cardíacs ha provocat negligències, per no tenir en compte la manera diferent d’emmalaltir de les dones.

Així, les dones han estat invisibilitzades com a objecte i com a subjecte de coneixement?

Sí, i tot està relacionat perquè les preguntes que es fa la ciència giren entorn dels homes i quan es tracten temes de dones es fa relacionant-los amb les seves capacitats reproductives o interpretant-los com una alteració de la norma.

Denunciau també que una altra font de violència a la societat és el binarisme masculí-femení. Com el rompem?

Dins la ciència veig tres grans biaixos: exagerar les diferències entre homes i dones fins caure en essencialismes, dir que tots som iguals però continuar basant-te en un model masculí i androcèntric i obviar les diferències que es produeixen, per exemple, entre els mateixos homes. En qualsevol cas, per mi és clau pensar que, al mateix temps que volem rompre el dualisme, continuam necessitant categories per tal de denunciar desigualtats. Amb la violència de gènere es veu clar: és la construcció d’un binari que, a més, és desigual.

La societat va entenent que hi ha persones que escapen dels patrons tradicionals d’home i dona?

Crec que l’autobús d’Hazte Oír n’ha estat una bona prova. M’han cridat d’escoles perquè el bus ha servit de pretext per parlar de nins amb vulva i nines amb penis. Queda encara molt per fer... Hi ha tot un aparell institucional i sanitari que t’obliga a posicionar-te i que només admet la transsexualitat quan va amb tot el paquet i passes per psiquiatria, hormonació... Si no tens un cos d’acord amb el que la gent reconeix com una dona o un home, no se’t reconeix.

Qui ha de treballar són les persones que no reconeixen qui surt de la norma?

La psicologia ha treballat perquè una persona amb ‘disfòria de gènere’ faci tota la gestió per ser reconeguda per la resta, que caigui sobre el seu cos la transició. Per mi, el trànsit és a la mirada dels altres: s’ha de posar més èmfasi en els processos paral·lels que té la gent quan algú pren una decisió de canvi.