Cultura segura (i pública) al teatre Principal

El més dolent que us pot passar al teatre Principal és que us hi trenqueu les ulleres, però només si sou tan sapastres com qui signa. Durant la representació de Clitemnestra o la casa dels noms, dirigida per Agustí Villaronga a partir del text de Colm Tóibin, vaig intentar posar-me bé la mascareta, que se m’havia mogut. Això va desestabilitzar les ulleres, que com és de suposar descansaven damunt la mascareta, fins al punt de fer-les caure. En una demostració de reflexos vaig intentar aplegar-les al vol, amb el resultat que les vaig estrènyer de tal manera que vaig poder sentir -a l’oïda, però també dins la mà- el clec fatídic que indicava que una cama s’havia separat de la muntura per no tornar-hi més.

Però si vaig tomar les ulleres era perquè em componia la mascareta, i si em componia la mascareta, era perquè la duia posada, com és de rigor. Al teatre Principal de Palma s’han pres seriosament la pandèmia i el lema de la cultura segura, i per això duen de manera estricta les normes principals per combatre el virus: rentada -o desinfecció- de mans, distància social i mascareta. A l’entrada el públic es divideix en dues fileres, una per a cada porta, a fi d’organitzar un accés més ordenat, i en entregar el tiquet o el full imprès a l’amable personal de la casa, reben les indicacions pertinents:

-S’ha de posar gel desinfectant i després va vostè a la cinquena planta, pels ascensors de la dreta o per les escales de l’esquerra.

El públic del Principal inclou un tant per cent considerable de culturetes, gent despistada. Quan s’han refregat les mans amb el gel desinfectant, ja no es recorden de res.

-Els ascensors a l’esquerra, m’ha dit, jove?

-A la dreta.

-Cap aquí? -els culturetes tampoc brillen pel seu sentit de l’orientació.

-No, cap allà.

Fa falta paciència, però finalment tothom acaba trobant el camí cap a les seves localitats, siguin a platea o a les llotges. En els dos casos, la disposició entre els seients és l’adequada perquè cadascú pugui veure l’escenari còmodament, i sense actuar com un potencial focus infecciós per als veïnats. No passa com al Teatro Real de Madrid, que els espectadors del galliner es van trobar amb la desagradable sorpresa que se’ls acaramullava sense respectar la distància de seguretat, que sí que es tenia en compte amb els de platea. Com dient “els de les entrades més barates, si es moren, tampoc passa res”.

El Principal també ofereix ara algunes funcions en streaming, amb entrades més barates, però el teatre, com quasi tot, guanya molt amb la presencialitat. En aquest darrer mes he tingut ocasió d’anar tres vegades al Principal (i alerta que ara no sigui la quarta, que fan Hamlet ), dues vegades a la sala Gran i una a la Petita. La primera vegada hi feien Ricardo III, el muntatge que sobre la tragèdia de Shakespeare ha fet la celebrada companyia madrilenya Teatro Kamikaze. La segona era amb motiu de la Clitemnestra villaronguiana, i la tercera per veure Así bailan las putas, una proposta singular en què la periodista Júlia Bertran i la seva professora de ball, Ana Chinchilla, fan una classe de twerking -a elles mateixes i al públic; s’hi ha d’anar disposat/da a aixecar-se de la butaca i moure literalment el cul- mentre fan una exposició crítica del plantejament essencialment masclista de la nostra societat, i que rep el nom de patriarcat. Molèstia i a la vegada al·licient per anar al teatre són els comentaris que es puguin caçar al vol dels que fa el respectable. Així, per exemple, a la Clitemnestra, una mare boomer deia a la seva filla mil·lennial (en veu baixa, però tanmateix prou forta perquè ho sentíssim els que érem al voltant):

-Si és d’en Villaronga, segur que hi surten tios en pilotes.

Els comentaris al teatre tenen més gràcia que al cinema, perquè sovint la gent s’oblida que els actors, des de l’escenari, poden sentir-los. No surt ningú despullat a Clitemnestra, però sí l’actor Aitor Gabaldà sense camisa, exhibint uns abdominals d’anunci de cadena de gimnasos, en el paper de l’assassí Egist. Quan va fer la seva aparició, absolutament teatral en el millor sentit de l’expressió, la mare boomer va pensar que es compliria la seva profecia:

-Mira, mira -hi insistia a la filla, que procurava mantenir la urbanitat i els modos.

Un muntatge de primer nivell

El que sí vam veure a Clitemnestra va ser un muntatge teatral de primer nivell (esplèndida Núria Prims en el paper protagonista), com també ho era el Ricardo III dels Kamikaze (personalment només trob a faltar que algun dia algú s’animi a fer les tragèdies de Shakespeare en tota la seva duríssima negror, però la manera en què aquest muntatge estableix paral·lelismes entre la corrupció retratada pel dramaturg anglès i l’actualitat política espanyola és convincent i divertida) o -molt més modesta, però per això mateix més meritòria- la ja esmentada Así bailan las putas. O com promet ser-ho la revisió de Hamlet que aquest cap de setmana hi proposa la companyia Projecte Ingenu, o el muntatge de l’òpera de Mozart La flauta màgica, que també s’estrena divendres. Sempre amb les sales plenes, cosa fonamental. Teatre de qualitat però que cerca el públic (i que troba resposta del públic). Sembla que el director del Principal, Pep Ramon Cerdà, i el seu equip han sabut dissipar la sospita de si farien un Principal “catalanista”, en contraposició amb el Principal “espanyolista” d’altres etapes. El que ha de ser un equipament com el Principal és un teatre públic, i això d’ara afortunadament ho és.

-I està ple de portes -comenta la mare boomer a la seva soferta filla, quan, després de la funció, les fan sortir per un accés que habitualment no s’utilitza, a fi d’evitar les aglomeracions.