Alba Seró Bell-Lloch, 18 anys, Lleida: “Després del confinament familiar, he decidit que em vull independitzar”

D’un dia per l’altre va passar d’esprémer al màxim la vida en una residència universitària lluny de casa a tancar-se al pis familiar

El que va viure aquesta lleidatana amb l’arribada del confinament podria ser la definició postadolescent de fotre’s una bona pinya. D’un dia per l’altre va passar d’esprémer al màxim la vida en una residència universitària lluny de casa a tancar-se al pis familiar. 

L’Alba Seró Bell-Lloch deixa clar per avançat que aquests mesos hi ha hagut “comprensió per part de les dues parts” (la d’ella i els seus pares, s’entén), però també reconeix que hi ha hagut moments en què ha sigut difícil gestionar “l’angoixa” perquè el marge per canalitzar-la era baix per motius d’espai: “Quan perdia els nervis les úniques opcions que tenia eren el balcó o l’habitació”. 

I allà s’hi estava unes hores –confinada dins el confinament– fins que es calmava i es veia amb ànims de reaparèixer. I tornava a “saturar-se” uns dies després. Toc-toc: “Alba, per què et lleves tan tard?” Toc-toc: “¿No hauries d’estar estudiant?” Toc-toc: “¿Vols dir que hauries de ser voluntària de la xarxa veïnal?” Que lluny quedava la vida universitària al seu aire que tanta llibertat li havia donat d’ençà que s’havia traslladat a Barcelona feia set mesos! La compressió (aquest cop sense ena) que ha sentit durant el confinament tindrà, augura, almenys una conseqüència directa: al setembre, quan torni a viure a Lleida, ha decidit que s’independitzarà en un pis de lloguer. “Ja he buscat feina a la fruita per començar a estalviar. Aquest estiu estaré omplint caixes”, explica l’Alba, que minuts més tard recordarà que l’última classe presencial que va fer de la carrera de relacions internacionals va ser sobre les tensions que hi va haver als seixanta amb la crisi dels míssils a Cuba.

Però, més enllà de la convivència forçosa amb la família, ¿què hi ha hagut al darrere d’aquesta sensació especialment generacional d’estar vivint en una olla a pressió que pot saltar pels aires en qualsevol moment? “És una època de la vida en què necessitem més que mai el contacte social i deixem una mica de banda la família perquè creiem que ningú ens entén millor que algú dels nostres. I, esclar, ara ens hem trobat amb la incapacitat de veure’ns amb els amics a qui normalment confessem tot de la nostra vida, i això frustra. És molt bèstia el que sents quan et trobes que, de cop, has de gestionar les teves menjades de coco tu sola”, relata la jove, que reconeix que després d’unes primeres setmanes de molta intensitat virtual la seva colla va reduir dràsticament les hores de pantalla.

Malgrat les múltiples pèrdues, la vivència de la pandèmia deixa per a l’Alba tres notes positives: moltes hores de lectura, la decisió ferma (per fi) de canviar de carrera –“Fer de voluntària ajudant persones sense recursos aquest confinament m’ha confirmat que el suport veïnal sempre arriba més lluny que les institucions i que vull matricular-me a la carrera d’educació social”– i la lliçó ecologista que s’ha endut el planeta amb l’aturada de l’activitat mundial. 

“Els efectes del confinament poden ser molt positius a nivell mediambiental, però depèn moltíssim de què fem a partir d’ara, per exemple, amb l’augment dels residus plàstics”, exposa mentre piquen a la porta de l’habitació. “Perdó, era mon pare”, diu rient.

EDICIÓ PAPER 04/07/2020

Consultar aquesta edició en PDF